Ciborgs

Col·laboració de Carlos Batlló per al capítol Autòmats de ficció

El terme ciborg va ser cunyat originalment per Manfred E. Clynes y Nathan S. Kline en 1960, per descriure una entitat amb aspecte orgànic i un endosquelet cibernètic. Un ésser humà millorat que pogués sobreviure a un entorn extraterrestre. D’aquí la forma de la paraula “cib” per cibernétic i “org” per orgànic.

Més tard, aquesta denominació va servir per designar qualsevol entitat formada per una part cibernètica i una altra orgànica, independentment de la disposició d’aquestes. L’ús més comú és el d’anomenar éssers vius amb pròtesis o afegits tecnològics que els permeten desenvolupar una funció.

El concepte de ciborg, una idea teòrica emprada per la ciència, va passar aviat al camp de la ciència ficció. Els éssers “mig humans, mig màquines” comporten una dualitat molt atractiva per als amants del gènere. No s’ha de confondre el ciborg amb l’androide o el robot. Allò que els diferencia és la part orgànica que el ciborg posseeix i que traça una dèbil frontera entre la humanitat i la funcionalitat.

Entre els ciborgs ficticis més populars en el cinema trobem Robocop. Una saga d’un policia que a partir d’un accident veu reemplaçat un percentatge del seu cos per un enginy tecnològic. També la família Skywalker està formada per ciborgs, ja que tant el pare com el fill porten la mà metàl·lica que caracteritza l’estirp. Fora del cinema trobem personatges com l’inspector Gadget o un superheroi de còmics conegut com a Cyborg el qual compartia gran part d’història i traces amb Robocop.

En tots aquests casos, parlem d’humans amb afegits cibernètics, però el ciborg també es pot crear des de l’altre extrem: En la saga Terminator, alguns dels models més avançats de robot van coberts amb una pell orgànica creada artificialment. També és el cas dels replicants de Blade Runner: Autòmats orgànics tan complexos que arriben a creure que son humans. El cas més extrem el trobem a Matrix, on les màquines han evolucionat tant que es comporten com un organisme amb totes les característiques d’un ésser viu.

En aquest tipus de narració, el dilema sol ser sempre el mateix: Un debat entre la part orgànica i la part artificial. L’humà contra la màquina. Robocop perd gradualment els seus sentiments i es deixa conduir cada cop més per la lògica. Star Wars és una gran batalla entre la tradició (humana) i la innovació (màquina), només cal mirar les guerres clon. Els replicants ploren sota la pluja tement la mort. Tot parteix de la consciència de que el cos humà no deixa de ser una màquina complexa, i el temor a poder replicar aquesta creació mitjançant la tecnologia genera sempre certa inquietud.

Però la idea de ciborg està molt contaminada pel cinema i la ciència ficció en general. Avui en dia es pot considerar ciborg qualsevol individuu que utilitzi aparells tecnològics per desenvolupar alguna tasca, i no son pocs. Una persona amb marcapassos, o una persona amb una extremitat substituïda per una pròtesi pot ser considerada un ciborg sense caure en exageracions. Els éssers humans (i altres animals) portem gairebé tota la nostra història utilitzant eines per dur a terme tasques, i no és tan inversemblant que en algun moment incloem aquestes eines en el nostre propi cos.

L’aplicació de la tecnologia ciborg avui en dia és principalment la medicina, però ja comencen a desenvolupar-se conceptes més pensats per a l’entreteniment o la productivitat. Al 2002, l’investigador Kevin Warwick va connectar el seu cos a Internet mitjançant implants d’elèctrodes i a traves de la xarxa va aconseguir controlar un braç robòtic i un altaveu entre altres coses, utilitzant només el seu sistema nerviós. Uns anys més tard va implementar en ell mateix i en la seva dona un element cibernètic per emetre senyals entre ambdós cossos, constituint així la primera transmissió cibernètica entre dos éssers vius.

El jove britànic Neil Harbisson és ara per ara un dels éssers més representatius del concepte ciborg. Incapaç de naixement de percebre els colors, li van implantar un aparell al cap que tradueix els colors en sons i l’hi permet distingir-los. Neil Harbisson va declarar-se a si mateix “ciborg” i va lluitar pels seus drets davant el govern britànic fins aconseguir que li deixessin aparèixer en el seu document d’identitat portant l’aparell.

Però no tots els ciborgs son necessàriament humans, ni tan sols mamífers, com es tendeix a imaginar. Diversos investigadors han aconseguit recrear robots dirigits per neurones de rata o fins i tot insectes el vol dels quals és controlat a través d’impulsos elèctrics. Hipotéticament, fins i tot la més petita cèl·lula amb un afegit tecnològic pot ser considerada un ciborg.

Ens trobem davant d’un terme que, si aconsegueix dissociar-se de la ciència ficció, estarà molt present en un futur proper.

Col·laboració de Carlos Batlló per al capítol Autòmats de ficció