Banda sonora

Col·laboració de Ricard Martínez per al capítol Videojocs

Una banda sonora es aquella música que ha estat composada, utilitzada, o adaptada per esser aplicada a un context que hi correspongui. Però, des de quan s’ha aplicat aquesta al gènere dels videojocs?

Des dels inicis dels mateixos, la música dels videojocs ha estat o be pre-gravada, o reproduïda en temps real tant en les videoconsoles clàssiques, com en els ordinadors. Tot i així, fins els anys 80 no es va explotar aquest aspecte degut a la mancança de tecnologia que hi havia.

En la primera generació tant de consoles con PC’s es va utilitzar la música de 8 bits o música “chip”. Aquesta música consistia en sons en format digital MIDI, els quals sonaven com beeps, sons curts, i mes que música a vegades eren un soroll ensordidor que intentaven donar ambient al joc. Amb la millora de la tecnologia existent, es van arribar a aconseguir cançons –les quals actualment moltes d’elles remasteritzades, han aconseguit fer-se emblemàtiques; p.ex.: Polka del joc Tetris- que es recordaran durant anys, o potser mai s’oblidaran.

Conforme van avançant les tecnologies, la música utilitzada en els videojocs cada vegada es més propera a la música que es pot escoltar en un llarg metratge de cinema. A finals dels anys 80 e inicis dels 90, es van implantar nous canvis en aquest aspecte amb l’aparició de les targetes de so especialitzades per a la reproducció de 16 canals a una freqüència de 44100Hz. Aquest canvi va revolucionar el concepte de so y música tant en les videoconsoles, com als nous ordinadors. Permetia una qualitat de so alta, molts mes sons simultanis, i un nou concepte de música digitalitzada. Els primers en crear els components per aquesta revolució van esser Sound Blaster, amb les seves targetes de so per als ordinadors, seguits per les companyies de videoconsoles, les quals van implantar en el seu hardware arquitectures que s’encarregaven de reproduir la música sense els talls que van suposar els clàssics 8-BITS.

Tot això, amb l’arribada dels CD-ROM va canviar totalment. Amb la possibilitat de gravar la musica prèviament i reproduir-la sense la necessitat de processar-la en temps real amb la videoconsola o be l’ordinador, va suposar un canvi substancial en la musica dels videojocs. La qualitat així com la durada de les cançons va augmentar, hi havia molta mes varietat de cançons, així com cada vegada menys ús de loops continus per reduir procés de càlcul o processament de les cançons MIDI. Això però, inicialment va constituir un problema amb la limitada capacitat dels lectors òptics, que conseqüentment va encaminar les millores en la creació de formats i contenidors propis per a millorar el rendiment dels PC’s i alhora poder reproduir sons simultanis sense afectar per res a la jugabilitat dels mateixos, crear silencis durant els loops, i reduir la càrrega que suposava al lector el tornar enrere per reproduir les pistes de música. Posteriorment, aquests canvis foren introduïts a les videoconsoles amb l’alliberament del sistema desenvolupat per Sony.

Amb aquest canvi, la música dels videojocs es va començar a equiparar amb la resta de gèneres musicals. Els músics podien composar les cançons sense necessitat de conèixer els fonaments de programació per a la música, i així composar amb llibertat.

Uns exemples d’aquests canvis, son la impressionant banda sonora que venia amb el videojoc “Castlevania: Symphony of the night”, o posteriorment la banda sonora de “Quake”, composada integrament per Trent Reznor. Altre exemple destacable, es la banda sonora que porta qualsevol videojoc basat en la saga “Star Wars”, on cadascun dels jocs porta la banda sonora reeditada per els jocs composada per John Williams. Altre orientació musical per a les bandes sonores, son aquelles que contenen música de la època del llançament dels jocs com “Tony Hawk Skateboarding, Grand Thef Auto, Need for Speed, Gran Turismo”, que no contenen una banda sonora pròpia, sinó cançons especifiques de grups demogràfics als que va destinat el joc.

Però no obstant, això no va suposar cap impediment sinó mes una millora enorme respecte els precursors. Amb l’arribada dels CD’s (PlayStation) i posteriorment els DVD’s (Sony PlayStation 2, Nintendo Game Cube, Microsoft XBOX) es podia gravar la musica del joc en el disc i reproduïda mentre es jugava sense cap problema. Aquesta millora va seguir endavant amb PlayStation 3 (Blu-Ray Disc) i XBOX360 (DVD doble capa). Aquestes dues ultimes videoconsoles disposen de tecnologies d’àudio d’última generació, Dolby Digital, Dolby Surround, Dolby Pro Logic, i en el cas de la PlayStation 3, Dolby TrueHD i DTS-HD.

Tot i així, tenint en compte les millores que han hagut en torn a la musica en els videojocs, hi ha un fet arrel d’això que ha sorprès molt, i en alguns casos impactat. I es el fet que les bandes sonores dels videojocs hagin arribat al punt d’esser tant bones o millors en alguns casos, que les propies de la gran pantalla, el cinema. En l’actualitat, qualsevol videojoc amb cara i ulls, disposa d’una elaborada banda sonora composada per compositors professionals, de gran prestigi, i en alguns casos eminències del gènere de la musica. Qui s’imaginaria que arribaria el dia que Ennio Morricone composaria una banda sonora per el videojoc “Godfather I, II”, o be Harry-Gregson Williams i Steve Jablwsky composarien les bandes sonores dels respectius “Metal Gear Solid 3 i 4” i “Gears of War I, II”, Inon Zur –compositor de la banda sonora de la pel·lícula Avatar- realitzés l’obra de “Crysis” o bé “Dragon Age”.

I si això no es suficient, la cosa no acaba aquí. Actualment a més de composar bandes sonores personalitzades per als videojocs, aquestes es comercialitzen d’igual forma que les bandes sonores de les pel·lícules.

Finalment i per acabar, també es realitzen orquestres simfòniques de moltes de les cançons emblemàtiques dels videojocs. Un exemple son la Orquestra Filharmònica de Tokio amb les cançons de “Dragon Quest” o “Final Fantasy”, altra la Eminence Orchestra amb la musica del videojoc “StarCraft”.

Com es pot apreciar, la música als videojocs també canvia amb la tecnologia.

Col·laboració de Ricard Martínez per al capítol Videojocs