Un dels resultats més notables de la digitalització de les imatges i dels sons són els videojocs. Des de fa uns quants anys, aquest entreteniment interactiu no para de guanyar adeptes.
VIDEOJOCS
Al principi, amb els videojocs tan sols s’hi podia jugar en llocs especialitzats. Eren uns jocs senzills, però van promoure una nova indústria i una primera onada d’aficionats.
Els anys 70 van aparèixer les primeres consoles, o sigui, uns aparells que, endollats al televisor, permetien jugar a casa. Aquest és Pong, el primer videojoc domèstic popular.
Els anys 80 va aparèixer una altra plataforma pels videojocs: els ordinadors personals capaços d’emmagatzemar gràfics i, fins i tot, alguna banda sonora.
Però el gran salt endavant dels videojocs es va produir al començament dels anys 90, a partir d’una tecnologia -tant de les consoles com dels ordinadors personals- molt més ben preparada per a la interacció audiovisual.
D’una banda, va aparèixer Myst, un joc lent i contemplatiu amb l’objectiu de descobrir una història. I, d’una altra, va aparèixer Doom, un joc ràpid i mogut en què cal defensar-se d’enemics que surten a cada cantonada.
En Myst l’important és la reflexió; en canvi, en Doom l’important és l’acció. Enmig d’aquests extrems hi ha moltes possibilitats, per això, hi ha videojocs de tota mena.
Varien els objectius, els estils gràfics, les maneres d’interaccionar, les històries… però cadascun aporta alguna cosa i contribueix a estendre l’afició.
Els títols més populars demanen molta acció: si et pares, el joc s’acaba.
Aquest és, per exemple, un simulador d’avió, un dels gèneres més antics. La idea s’ha traslladat a altres vehicles, com ara motos, cotxes…
Però d’altres simulen una violència explícita, d’aquí la controvèrsia que, sovint, hi ha al voltant dels videojocs.
Els videojocs esportius són, també, molt populars. En alguns es pot reconèixer, fins i tot, la manera de moure’s d’alguns jugadors.
Però, com s’aconsegueix aquest realisme? Doncs amb una tècnica anomenada captura del moviment.
Consisteix a filmar el personatge real amb una sèrie d’indicadors col·locats sobre el cos. Un sistema de sensors, òptic o magnètic, detecta les trajectòries d’aquests indicadors i les enregistra. Aleshores, l’animador les incorpora al personatge sintètic, que acaba movent-se com el personatge real.
Això són imatges de Quake, un videojoc d’acció en 3 dimensions. Quake va ser un dels primers videojocs que va disposar d’una versió a internet, de manera que els jugadors, a més de contra l’ordinador, podien jugar contra altres jugadors.
En els darrers anys, els jocs en xarxa han proliferat. I els videojocs han deixat de ser una experiència exclusivament individual per ser, també, social. En alguns casos, apleguen desenes de milers de jugadors.
Es calcula que més del 60 per cent de l’entreteniment amb videojocs es practica entre amics.
Es tracta, doncs, d’una cultura popular que tendeix a ser socialitzadora i plàcida.
Pel que fa a la qualitat d’aquest entreteniment, hi ha qui considera que, després de les sis arts clàssiques i de les tres arts noves -el cinema, el còmic i la televisió- els videojocs constituiran, tard o d’hora, el desè art.