Arpanet

Col·laboració de Hipólito Sánchez per al capítol Telegrafia

Davant el llançament, en 1957 per part de la Unió Soviètica, del primer satèl·lit artificial “El Sputnik”, Estats Units va crear l’ARPA (Agència per a Projectes d’Investigació Avançada) dins del Departament de Defensa, a fi d’establir el seu lideratge a l’àrea de la ciència i la tecnologia aplicades a les forces armades.

En aquella època l’ARPA, es dedicava a finançar investigacions acadèmiques de qualsevol tipus amb l’objectiu d’assegurar-se que els Estats Units no es quedessin endarrere en el desenvolupament tecnològic, independentment de la possible aplicació militar del que s’investigava. D’una altre banda, els seus dissenyadors, empleats de l’empresa Bolt Beranek and Newman, van incorporar en el disseny les idees de Paul Baran, un enginyer elèctric que havia estudiat a fons la possibilitat de supervivència dels sistemes de comunicacions sota un atac nuclear, motivat en gran mesura per la gran tensió existent entre els Estats Units i la Unió Soviètica en els 60.

De l’esmentada agència es desprenia la IPTO (Oficina per a les Tecnologies de Processat de la Informació). L’objectiu de la IPTO, era buscar millors maneres d’usar les computadores, és a dir, visualitzar més enllà el seu ús inicial que era simplement el de grans màquines calculadores.

La tendència era que cadascun dels principals investigadors que treballaven per a la IPTO semblava voler tenir la seva pròpia computadora, el que no només provocava una duplicació d’esforços dins de la comunitat d’investigadors, sinó que, a més, era molt car. Les computadores en aquella època eren qualsevol cosa menys petites i barates. En altres paraules, existia una urgent necessitat de tenir disponibles més i més recursos informàtics.

Robert Taylor, qui va ser nomenat director de la IPTO en 1966, va tenir una idea: Perquè no connectar tots aquestes computadores? sustentava l’esmentada idea en les premisses de Joseph Carl Robnett Licklidder publicades en un article anomenat “Man-Computer Symbiosis”. D’aquesta manera, al construir una sèrie d’enllaços electrònics entre diferents màquines, els investigadors que estiguessin fent un treball similar en diferents llocs del país, podrien compartir recursos i resultats fàcilment. I, d’altra banda, l’ARPA ja no gastaria en cares computadores distribuïdes per tot el país sinó que, podria concentrar els seus recursos en un parell de llocs on instal·laria computadores molt potents i així, crear una forma en la qual tot el món pogués accedir a ells.

Amb aquesta visió en ment, Taylor va acudir amb el seu cap, Charles Herzfeld, el director de l’ARPA, i després d’exposar les seves idees, li va comentar que podrien muntar una petita xarxa experimental amb quatre nodes al principi i augmentar fins a aproximadament una dotzena, per comprovar que aquest concepte podia portar-se a la pràctica. El Departament de Defensa era en aquell temps el més gran comprador de computadores en el món.

Atès que existien molt poques possibilitats, tant per les lleis existents com per les necessitats tècniques a l’hora de fer l’adquisició, que tots les computadores es compressin al mateix fabricant, i vist el fet que cada fabricant usava el seu propi conjunt de normes i es treballava diferent amb les computadores de cadascun, aquest departament es veia en la necessitat de trobar una manera d’estandarditzar la forma de treballar amb totes aquestes computadores.

Taylor afirmava que, si la idea d’aquesta xarxa funciona, seria possible interconnectar computadores de diferents fabricants així, el problema d’escollir un fabricant o un altre es veuria disminuït; s’eliminaria d’igual forma, la dificultat d’haver d’usar un terminal i procediments diferents per accedir a cada tipus de computadora; a més, la xarxa podia ser resistent a fallo, de tal manera que, si un node de la xarxa fallava, els altres podrien seguir treballant.

El projecte ARPANET (com se li va nomenar) va ser aprovat i se li va assignar un milió de dòlars, finalitzant-se en 1969. ARPANET, és l’antecessor del que ara coneixem com Internet.

L’inici de ARPANET es va donar, quan es van interconnectar els ordinadors de quatre centres dels estats americans de Califòrnia i Utah: El Stanford Research Institute, la Universitat de Califòrnia Los Angeles, la Universitat de Califòrnia Santa Barbara i la Universitat de Utah.

Amb el temps se’n va anar obrint a universitats, investigadors i, ARPANET va seguir creixent unint-se-les altres xarxes: CSNET i BITNET.
En 1983, la part de la xarxa vinculada al Departament de Defensa se separa formant MILNET. Aquest fet es pren com a referència per al naixement d’Internet.

En 1990, ARPANET és desactivada absorbint les seves funcions Internet. Dels quatre nodes originaris es va passar a 15 en 1971, a 37 en 1972, a 100 en 1985, a 500 en 1989 i els 25.000 a principis de 1994. El Gener del 95 havia 35.000 xarxes interconnectades, el nombre de hosts (servidors) connectats era d’uns 4.800.000 i el nombre d’usuaris es xifrava entre els 3 i els 30 milions. El gener del 96 ja havia 9.472.000 de servidors connectats. El juny del 96, a Espanya, havia 79.266 servidors connectats.

Va aparèixer així una forma de sistemes oberts: màquines de diferents fabricants podien dialogar dintre seu. El software de comunicacions desenvolupat per a ARPANET va ser imposant-se, a causa de pressions del mercat, sobretot per la seva compatibilitat.

En els anys 80, apareixen les xarxes locals i les estacions de treball amb UNIX BSD i TCP/IP. Les institucions científiques i els fabricants volien connectar les seves xarxes a ARPANET. Per aquest motiu es van implantar en xarxa local els seus mateixos protocols,i actualment hi ha tota una sèrie de xarxes interconnectades que formen la Internet (la Xarxa de xarxes). I com l’ús genera demanda, contínuament s’estan afegint nous i més ràpids enllaços i serveis per satisfer les creixents necessitats.

L’oferta genera demanda i viceversa. El creixement, des de 1983, ha estat exponencial. Aquest tipus de creixement té una propietat interessant: en cada moment, aproximadament la meitat dels connectats a Internet, van obtenir el seu accés en l’any últim.

Col·laboració de Hipólito Sánchez per al capítol Telegrafia