Animació en arquitectura
Col·laboració de Roser Valenzuela per al capítol Animació digital
Al començament, l’arquitectura només buscava en la computació una manera per poder dibuixar els plànols dels seus projectes, augmentant la seva qualitat i la rapidesa d’elaboració. D’aquesta necessitat van sorgir programes informàtics com el CAD. Més tard, i veient les immenses possibilitats del tractament d’informacions per part dels ordinadors i tenint present el temps dedicat a la producció de les perspectives d’edificis o estructures, es programa l’ordinador per tal que les pugui realitzar. De mica en mica l’ordinador anirà envaint el terreny d’altres eines tradicionals de l’arquitectura tot demanant a l’arquitecte nous coneixements i habilitats per poder desenvolupar la seva professió.
Des de sempre, en el tarannà intrínsec de la professió arquitectònica el principal problema ha estat transmetre la idea que l’arquitecte té, per a l’edifici o estructura, al client. Al principi la maqueta representava bé l’edifici, però tot i així, existien inconvenients. La seva construcció implicava un gran treball que es traduïa en una petita escala. L’escala no era suficientment gran com per poder visualitzar l’edifici i encara menys per poder sentir l’espai arquitectònic. A més, els plànols i perspectives utilitzats comportaven uns problemes afegits. En els plànols la informació abstracta tridimensional de l’edifici havia de ser codificada en informació bidimensional sobre paper, mentre que les perspectives, deixant de banda el temps que es tardava en calcular-les, eren estàtiques, fet que limitava el bon enteniment de la forma, els espais i les proporcions de l’obra. Amb l’aparició de la computació, l’arquitecte no en va tenir prou per solucionar tots aquests problemes, ja que la pròpia tecnologia en sí n’afegia un de nou: la comunicació o transmissió de la informació per part de l’usuari a la màquina. Es va començar amb una interfície basada en una computadora mecànica, passant per les targetes perforades, els interruptors que definien el programa a executar i les instruccions textuals fins que Ivan Sutherland proposà comunicar-se gràficament amb la màquina tot donant pas a la computació interactiva i definint el concepte de realitat virtual.
En l’arquitectura el tractament de la tercera dimensió (3D) permet tractar els projectes d’una manera, podríem dir, més natural, ja que els seus projectes, en essència, són tridimensionals. Així doncs, és possible dissenyar directament en aquest món virtual sense necessitat de tractar la informació a través dels plànols en dues dimensions (2D). La realitat virtual evita la codificació i posterior descodificació de la informació abstracta, ja que simplement amb els moviments del cos es pot crear i modificar el món tridimensional, tot eliminant els errors de comunicació que s’esdevenen de la transmissió d’informacions. Aquesta nova interfície en la que els moviments de les mans i els cos esdevenen eines clau de creació, s’hi detecten nous problemes que els arquitectes han de tenir present. Es tracta del control de les proporcions, de la precisió dels espais 3D, de l’escala del dissenyador dins l’espai tridimensional, la manipulació i la interacció dins un món totalment nou, problemes també derivats de la configuració d’un equip costós i sofisticat, i altres aspectes derivats dels problemes fisiològics de la immersió.
Tot i que la creació de la idea de l’arquitecte a través del món virtual encara ha d’evolucionar, és evident que poder treballar amb les mateixes dimensions en les que es materialitzarà finalment el projecte és una gran revolució dins la disciplina arquitectònica. És per això, que dins aquest món virtual encara incert, és l’arquitecte el qui ha d’intervenir en el seu desenvolupament. És ell, qui experimentat en treballar i dissenyar espais tridimensionals (els reals), ha d’enriquir els coneixements per poder aprofitar al màxim aquesta nova eina de la realitat virtual, aportant, a més, la seva experiència en la utilització d’altres eines que serveixen per a la representació de l’espai en 3D.
Col·laboració de Roser Valenzuela per al capítol Animació digital