Animació digital
Tema: Imatges i sons | Paraules clau: animació 3D, Ivan Sutherland, simulador de vol
Gràcies als ordinadors, al cinema trobem personatges i històries que, d’una altra manera, serien impossibles de veure. Però, com s’han arribat a produir, aquestes imatges?
ANIMACIÓ DIGITAL
Tot va començar quan un estudiant de la Universitat de Utah, Ivan Sutherland, va programar un ordinador perquè tracés unes ratlles en una pantalla.
De seguida es van començar a produir imatges en moviment amb aquesta tècnica, però visualment eren molt limitades.
Aquestes són imatges d’un animador pioner: Charles Csuri.
En la realitat, els objectes no presenten aquest aspecte esquelètic. De manera que els investigadors es van posar a treballar.
Primer van crear unes tècniques per amagar automàticament les línies dels dibuixos.
Després van elaborar procediments per cobrir els objectes amb cares i superfícies, tal com es mostren en la realitat.
El pas següent va consistir a il·luminar-los i crear-los les ombres corresponents.
A continuació, es van programar maneres per suavitzar-ne les superfícies.
No és habitual que els colors de les coses siguin uniformes. Per això es van programar maneres per projectar-hi altres dissenys.
I no tan sols dissenys, també textures, per exemple, textures metàl·liques.
Però els objectes no estan sols, sinó que formen part d’algun entorn; per tant, s’hi han d’integrar visualment, cosa que implica calcular com uns objectes afecten els altres.
Un dels grans reptes de l’animació realista és la il·luminació. Les tècniques per aconseguir ambients ben il·luminats són molt costoses pels càlculs que s’han de fer.
A banda de modelar les figures, donar-los color, textura i llum, l’altre problema és donar-los moviment. Per a això hi ha diverses tècniques, per exemple, la interpolació.
Es donen les posicions inicial i final de la seqüència, i l’ordinador calcula les intermèdies.
Els programes per animar tenen aplicació en molts camps. Per exemple, els arquitectes els fan servir per ensenyar els edificis abans de construir-los. I els enginyers per comprovar les propietats dels avions abans de fabricar-los.
Per la seva banda, els pilots d’avions s’entrenen en els simuladors de vol gràcies als quals no s’han d’arriscar avions de veritat ni, sobretot, vides humanes.
I els científics visualitzen les seves idees mitjançant eines informàtiques. Aquesta és una representació animada del codi genètic.
També hi ha artistes que fan servir l’animació per ordinador per produir obres de creació. Aquest és un fragment d’una peça del realitzador Remo Balcells i la productora Animàtica.
Però l’aplicació més espectacular de l’animació digital és el cinema.
El primer curtmetratge per ordinador va ser Fam, de Peter Foldes. Narrava la història d’un personatge que no parava de menjar, en contrast amb la gent que a penes pot fer-ho.
I el primer llargmetratge amb una part significativa realitzada per ordinador va ser Tron, de Steven Lisberger.
Al voltant de la indústria cinematogràfica es concentren, avui dia, la majoria d’investigadors de l’animació digital. El resultat és que l’ordinador ha esdevingut una alternativa de la càmera, de manera que, pràcticament, tot pot ser visualitzat.
Gràcies a la digitalització de les animacions, podem veure allò invisible: invisible perquè és imaginat, o bé invisible perquè és inexistent.