Alfred Hitchcock
Col·laboració de Juli Carné per al capítol Càlculs analògics
Alfred Hitchcock (Londres, 1899 — Los Angeles, 1980) va ser un director de cinema britànic que va assolir un gran èxit sobretot a partir del seu trasllat als estudis de Hollywood, a la costa Oest dels Estats Units.
Prova del seu èxit, tant de crítica com, sobretot, de públic, són les seves pel·lícules, entre les quals destaquen títols cèlebres com 39 escalones (1935), film del període britànic que el va projectar internacionalment; Rebecca (1940), primer film de la seva etapa americana; La soga (1948), primer film realitzat en pla-seqüència, sense talls; La ventana indiscreta (1954), film sorprenentment autoconscient de la condició cinematogràfica; o, potser les cintes més famosos, relatives a la seva última etapa, com Vértigo (1958), Psicosis (1960) i Los pájaros (1963).
La seva coherent, alhora que arriscada, filmografia ha fet que se’l reconegui com un cineasta que, des de dins els estudis, va saber revolucionar el sistema clàssic americà tot saltant-se les normes fins llavors establertes. En aquest sentit, se li atribueix de forma indiscutible el fet de ser el mestre del suspens, gènere que va treballar de forma persistent, transversal i sistemàtica al llarg de la seva trajectòria i que el mateix Hitchcock definia de forma il·lustrativa de la següent manera: “Imagini’s a un home assegut en el sofà favorit de casa seva. Sota té una bomba a punt d’esclatar. Ell ho ignora, però el públic ho sap. Això és el suspens.”
Per altra banda, és important destacar la seva labor televisiva i, per tant, la contribució a la història d’un mitjà que tot just estava naixent. Ens estem referint a un producte tan recordat com és la sèrie Alfred Hitchcock presenta (1955,1962) en la qual el propi director presentava un seguit d’històries curtes molt en la línia de les seves pel·lícules.
El que també es demostra constant en la majoria dels seus films, doncs, és la condició de perseguit del protagonista, que sol ser declarat culpable d’un crim, en el sentit literal o més metafòric, segons el cas, que no ha comès però que carregarà al llarg de la pel·lícula. Com a prova d’aquesta persistència del director, podem observar que aquesta condició és literalment exposada, ja en el títol, en el film Falso culpable (1956) o, sense ser tan evident, en el mític film Con la muerte en los talones (1959) o, el que és el mateix, una delirant escapatòria de Cary Grant.
L’estil de Hitchcock és, més enllà del mitjà en què treablli és, en el fons, el resultat d’un perfeccionisme exacerbat, propi d’un director maniàtic i egocèntric com s’ha dit que era el director britànic, que és tan sols una cerca constant d’indagar els límits per aconseguir la major commoció possible per l’espectador.
Malgrat la seva condició de demiürg, Hitchcock se sap rodejar d’un equip potent que li permetrà seguir una línia coherent al llarg de la trajectòria també en camps que ell no domina. No parlem només pel que fa al propi starsystem que s’anirà creant al llarg dels anys, ni tampoc de l’ideal de bellesa femenina que tan reiterarà als seus films -dones rosses amb monyo, com la Kim Novak de Vértigo (1958) o la Tippi Herden de Los pájaros (1963)- sinó d’un equip tècnic encapçalat pel director de fotografia Robert Burks, el compositor Bernard Herrmann o el dissenyador dels títols de crèdit Saul Bass.
Precisament, és d’aquesta relació que neixen destacables títols de crèdits que investiguen més enllà dels límits de les possibilitats tècniques. Però per a Hitchcock no només significa una novetat tècnica, sinó que s’aprofita dels crèdits inicials per conceptualitzar els films mitjançant formes abstractes. Així, els crèdits de Saul Bass es poden classificar entre els que hi domina les horitzontals, els que hi domina les verticals o els que hi domina l’espiral, com és el cas de Vértigo (1958). I és que és imprescindible destacar aquest aclamat inici, ja que és la primera seqüència cinematogràfica dissenyada exclusivament a partir de càlculs analògics i, per tant, influència evident pel fet d’obrir les portes a l’experimentació mitjançant el càlcul.
Totes aquestes raons justifiquen que Hitchcock hagi estat considerat durant molt de temps un dels directors més importants de cinema del món i, en conseqüència, una influència innegable per les generacions posteriors. És força nombrat el cas dels joves cineastes de la Nouvelle Vague francesa, el moviment artístic sorgit a través de la revista Cahiers du Cinéma (fundada pel crític André Bazin) i que va encapçalar els moviments moderns de l’Europa dels anys 60. Prova de l’admiració d’aquells joves entusiastes és la sèrie d’entrevistes que molts d’ells van fer a grans directors del Hollywood del moment i, en concret, la conversa que anys després s’arribaria a editar en llibre entre el mestre dels suspens, Alfred Hitchcock, i el realitzador francès François Truffaut.
Al llarg de l’exhaustiva entrevista, Truffaut aprofita l’ocasió per analitzar fragments i intentar-ne extreure l’estil del director. Un estil marcat, en resum, per l’explotació fins a límits inimaginables del recurs del suspens i que ens ha deixat un llegat cinematogràfic d’un valor incalculable.
Col·laboració de Juli Carné per al capítol Càlculs analògics