Amb a un mapa podem saber la distància que hi ha entre dues ciutats sense haver d’anar-hi. El mapa és un model reduït i practicable del territori: una analogia. Doncs bé, les analogies també s’utilitzen per fer càlculs.
CÀLCULS ANALÒGICS
L’arquitecte català Antoni Gaudí solia muntar uns models molt curiosos dels seus projectes, les anomenades maquetes funiculars.
En un tauler dibuixava la planta de l’edifici, i en la posició de cada pilar hi penjava un cordill amb un saquet de perdigons. El pes de cada saquet es corresponia amb el pes suportat per cada pilar.
La maqueta funicular era una analogia de l’edifici i de les seves càrregues que permetia a Gaudí visualitzar-les i experimentar-les.
Això és un hodòmetre, una de les primeres calculadores analògiques. Servia per mesurar la distància recorreguda per un carruatge. Els velocímetres dels cotxes d’ara funcionen amb el mateix principi. Tantes voltes de la roda, tanta distància.
Les analogies es van començar a aplicar en matemàtica a partir d’un dispositiu molt enginyós: el planímetre.
El planímetre resolia manualment el que es coneix com integrar una funció. Amb altres paraules: mesurar l’àrea d’una forma bidimensional.
Funciona així: es ressegueixen els punts de la forma, i un petit mecanisme s’encarrega d’enregistrar els valors corresponents.
Lord Kelvin, un científic anglès, va donar un fort impuls al càlcul analògic amb un aparell molt apreciat al segle XIX: el previsor de marees.
Amb uns dials s’introduïen les dades del lloc i del moment. Girant la maneta durant unes quantes hores, s’obtenia la previsió de les marees per a tot l’any.
Per la seva banda, l’enginyer espanyol Leonardo Torres Quevedo va dissenyar una calculadora analògica pionera: la màquina algebraica, dita així perquè resolia equacions algebraiques d’una certa complexitat.
Vannevar Bush, un enginyer nord-americà, va ser l’inventor del primer ordinador analògic. Es deia Analitzador diferencial, i es feia servir per resoldre problemes matemàtics de les xarxes elèctriques.
Un dels analitzadors més potents es va mantenir en secret durant anys, ja que es feia servir per als càlculs bèl·lics.
I és que la Segona Guerra Mundial va tenir molt a veure amb el desenvolupament dels ordinadors, tant analògics com digitals.
La primera gran aplicació d’aquests ginys va ser el càlcul de trajectòries de projectils. Se sap que, gràcies a un analitzador diferencial anglès, una bona part de les bombes llançades per l’exèrcit alemany sobre Londres van poder ser interceptades.
Després de la guerra, i gràcies al prestigi adquirit, els ordinadors analògics van rivalitzar amb els digitals.
Però la partida la guanyarien els digitals, més exactes i, sobretot, capaços de fer càlculs molt més variats.
Fins als anys 70, alguns ordinadors analògics es van fer servir per produir imatges per televisió i cinema ja que, en aquests camps, els ordinadors digitals eren encara força maldestres.
Els crèdits de la pel·lícula Vertigen, d’Alfred Hitchcock, són un exemple notable d’aquesta mena d’imatges.
És la primera seqüència cinematogràfica creada fent càlculs… analògics en aquest cas.