Sistema Cèsar

Col·laboració de Júlia Bullich per al capítol Xifrar missatges

La criptografia es remunta gairebé als inicis de l’escriptura. El control de la informació és necessari des del moment en què emergeixen les primeres formes de comunitat i, per tant, de societat que, per naturalesa, té interessos per protegir i defensar.

Un dels primers mecanismes d’encriptació consistia en enviar la informació al receptor a través d’un missatger. És el que actualment equivaldria a la ‘valisa diplomàtica’. Aquest mètode, en tant que pioner, era poc segur i no garantia la confidencialitat del missatge. La necessitat de l’evolució del mètode era evident. Els missatges van seguir sent transportats per missatges però amb la incorporació d’alguns canvis en el text. Es substituïen els caràcters per d’altres símbols i, d’aquesta manera, encara que el missatger fos interceptat, el missatge no ho era. Tot i l’avanç de la tècnica, encara hi havia una qüestió a resoldre: es necessitava el previ acord entre emissor i receptor per determinar quins eren els símbols que havien de concordar amb el missatge original.

El sistema Cèsar parteix d’aquestes premisses. Juli Cèsar va deixar el seu nom encriptat perquè d’aquesta manera mantenia el secret de la correspondència i podia seguir escrivint de manera convencional. A més, va fer servir aquest sistema per a comunicar-se amb els seus generals durant les Guerres Gàl·liques. El del Cèsar és un dels procediments més senzills d’encriptació. Consisteix en el desplaçament i la substitució i resulta intel·ligible per aquells que no coneixen el mètode. És un mètode bastant fàcil de descobrir tot i que els romans i els seus contemporanis ja feien servir algoritmes de transposició i substitució prou complexos.

El sistema d’encriptació Cèsar, matemàticament consisteix en prendre l’alfabet com a referència. S’assigna a cada lletra un número, que va del 0, per a la A, al 25, per a la Z. Així, A=0, B=1, C=2, i ABC=012. un cop substituïdes les lletres del text pel número que els hi correspon, cal sumar-li el nombre clau. Per encriptar una lletra cal, doncs, sumar al seu número de referència el número que s’ha assignat com a clau.

El sistema de xifrat Cèsar té 26 claus diferents, incloent-hi la clau d’identitat, la qual cosa implica que els dos textos són iguals. Així, no és gaire difícil, si es sotmet el text a un examen minuciós, poder descobrir-ne la clau. És aquets un dels motius pels quals aquest sistema d’encriptació és força vulnerable i no és totalment segur per a transmetre informació confidencial.

Tot i així, des del temps de l’ús del mètode Cèsar fins els segles XIII i XIV hi ha una manca de documents que notifiquin l’ús de sistemes d’encriptació de missatges. Amb tot, és bastant probable que van continuar fent-se servir, sobretot en èpoques de guerres i, segurament, un dels mètodes més emprats va seguir sent els de la substitució de lletres del missatge per símbols i caràcters acordats prèviament.

Actualment, les tècniques d’encriptació se serveixen de l’electrònica i poc tenen a veure amb els antics mètodes de xifrat de missatges. Amb tot, qualsevol procediment d’encriptació, sigui primitiu o molt avançat, es poden classificar en dues categories: la transposició o la substitució. La primera es basa en barrejar els caràcters d’acord amb una norma preestablerta, mentre que la segona consisteix en substituir aquests elements per altres caràcters, números o símbols. Per tant, és clar que els sistemes d’encriptació clàssica, incloent-hi el sistema Cèsar han creat un precedent en tots els sistemes de xifrat de missatges.

Col·laboració de Júlia Bullich per al capítol Xifrar missatges