Rellotges de Harrison
Col·laboració de Marina Guarch per al capítol Mesurar el temps
Després de molts segles solcant els mars de la Terra sense l’ajuda de cap instrument que permetés saber la posició exacta del vaixell enmig de l’oceà, els navegants del segle XVII començaven a estar tips de córrer tants riscos. Les empreses feliçment reeixides o, al contrari, l’enfonsament de les naus i les pèrdues materials i humanes eren, com aquell qui diu, qüestió de tenir més o menys sort.
El problema de fons era la impossibilitat de calcular la longitud, és a dir, la posició d’un punt en el globus terrestre respecte el meridià de Greenwich. Si es coneix la posició fixa de les estrelles, l’hora en què passen sobre el meridià de Greenwich, i l’hora en el moment en què les estem veient, es pot calcular la longitud d’aquest punt. Però si això no era possible era perquè encara no es podia calcular l’hora amb precisió. De fet, a terra ferma era més fàcil fer-ho, ja que les condicions per als rellotges eren més favorables, però en un vaixell la humitat, els moviments i la temperatura variables ho feien molt difícil.
Així que el 1675 el rei Carles II va fundar l’Observatori Reial de Greenwich per tal d’estudiar la millor manera de poder calcular la longitud d’una manera més exacta en qualsevol posició de l’oceà. Per tal d’incentivar la recerca en aquest camp, el 1714 el Govern anglès va crear un premi dotat de 20.000 lliures per aquell que fos capaç de mesurar la longitud amb un error de mig grau, que equivaldria a dos minuts de temps. De tota manera, no va ser fins el 1736 que John Harrison va poder resoldre el problema.
John Harrisson era fill d’un fuster anglès de Lincolnshire. Com el seu pare, va començar a practicar l’ofici des de ben petit, però paral·lelament també feia les seves incursions en el món de la rellotgeria. Per exemple, va construir el seu primer rellotge als 20 anys. Finalment, el 1736 va presentar un primer model de rellotge d’una gran precisió, anomenat H1, cosa que permetia mesurar la longitud enmig del mar.
L’H1 era igual que els rellotges de precisió de l’època però tenia l’avantatge de ser portàtil, per tant, ideal per a navegants. Gràcies a un mecanisme de contrabalanceig, el rellotge era independent de la direcció de la gravetat. Però Harrison encara no estava del tot satisfet, així que va continuar treballant per tal d’aconseguir un rellotge encara millor. Així doncs, després de passar per l’H2 i l’H3, va arribar l’H4, la gran revolució pel que feia al tamany i a la precisió. De només 13 cm de diàmetre i 1,45 kg de pes, aquest rellotge tenia una exactitud tres vegades millor que la requerida per aconseguir el premi del Govern anglès. D’aquesta manera, John Harrison va inventar el primer cronòmetre, va guanyar el premi oficial i va resoldre el problema històric del càlcul de la longitud a l’oceà.
Col·laboració de Marina Guarch per al capítol Mesurar el temps