Orgue de colors

Col·laboració de Maria Cusó per al capítol Música visual

Quina cara té un si bemoll? De quin color serien les Quatre estacions de Vivaldi, si poguessin escollir per elles mateixes?

Diuen que l’art és l’expressió de l’ànima. Si és així, no és estrany pensar que sent com som els homes éssers altament complexes, també ho han de ser aquestes expressions. Ningú ha pensat mai que un quadre és només l’evocació d’una part de la nostra sensibilitat? O que, tot i que la música té la capacitat de transportar-nos a llocs i emocions llunyans o fins i tot desconegudes, no és el mateix que ésser en aquest lloc? Encara més, no heu tingut mai la sensació, quan esteu en algun lloc o situació concreta, que només hi faltaria música per ser una vivència complerta?

I és que potser música i imatge, so i llum, són coses més relacionades del que creiem. Isaac Newton va ser dels primers a pensar-ho, i el primer a postular-ho. Però no va ser l’únic. Arrel de les seves declaracions, ara ja fa més de 250 anys, un gran nombre d’artistes, científics i enginyers d’arreu del món han anat buscant la manera de representar aquesta particular relació entre la música i la imatge, i així poder arribar a aquesta particular sinestèsia, a la recerca de quelcom millor.

Si entenem la música visual com el fisicalització d’aquesta cerca, afirmem que aquesta és el conjunt de mètodes o dispositius que poden transformar la música i els diversos sons en una representació visual, en forma de variacions de llum o imatges primàries.

Sent així, és inevitable parlar dels orgues de colors. Aquest terme fa referència a una tradició de dispositius (mecànics en el seus inicis, allà als volts del segle XVIII, i electromecànics a mesura que ha anat avançant la tecnologia) construïts expressament per tal de representar físicament el so (donar-li una representació en forma d’imatges) i per acompanyar la música en un mitjà visual.

La història dels orgues de colors és molt extensa. Tot i que a començaments del segle XX es va desenvolupar un corrent d’orgues de color silenciosos (anomenats Lumia), no va ser fins als anys 60-70 que no es va començar a emprar el mot orgue de color, que va esdevenir la nomenclatura més usada arrel que popularment se l’associava amb dispositius electrònics que responien als inputs de música (entrades de so, música) emetent jocs de llums.

Abans que tot això passés, però, la tradició dels orgues de color, tal i com esmentàvem anteriorment, ja portava un llarg recorregut que és interessant de revisar per tal d’entendre com s’ha arribat al que coneixem actualment, així com per posar de manifest que aquesta recerca per relacionar la música i el color es troba en el punt de mira de la preocupació de l’home des fa molt temps.

L’any 1590 Giuseppe Arcimboldo (1527 — 1593), un pintor manierista del Renaixement italià conegut pels seus retrats de caps fets enterament d’objectes com fruites, vegetals, flors, etc.; havia creat un sistema per crear música-color basat en la lluminositat aparent, és a dir, en el contrast entre llum i foscor.

Quasi 125 anys després, un monjo jesuïta anomenat Louis Bertrand Castel, va proposar la idea d’un ‘clavecin pour les yeux’ (és a dir, un clavicèmbal pels ulls, un piano per la vista). Anys després, cap al 1740, un compositor alemany de viatge per França va veure l’invent de Bertrand. Entusiasmat per la idea va composar diferents peces especialment per al particular clavicèmbal, i fins i tot en va escriure un llibre. Aquest primitiu orgue de llum estava format per 60 petits peces de cristall de color, cadascun dels quals tenia una cortineta que s’obria quan es premia una tecla.

Però no és fins al 1877 que podem parlar pròpiament, i per primer cop, d’orgue de colors. Aquell any, un inventor americà anomenat Bainbridge Bishop va aconseguir la patent per al seu primer orgue de color. Aquests instruments eren complements de llum dissenyats per a orgues de pipa, que podien projectar llums de colors en una pantalla, la qual estava sincronitzada amb la música. Bishop en va construir tres d’aquests instruments, els quals van ser, per desgràcia, tots cremats.

Poc després, el pintor anglès Alexander Wallace Rimington, va inventar l’orgue de colors Rimignton, que va suscitar molta expectació per part d’altres contemporanis seus. Corrien els volts de 1893, i gràcies a aquest invent es va tocar-pintar a Nova York (l’any 1915) la primera simfonia sinestèsica: ‘Prometeus: El Poema del Foc‘, de George Grove.

A partir d’aquí, comença l’època daurada dels orgues de colors i els esdeveniments se succeeixen un rere l’altre a gran velocitat. Així, el 1916 és l’any en què els futuristes italians presenten els seus experiments amb els orgues de colors i pinten 9 pel·lícules abstractes. L’any 1921, Arthur Vinageras proposa el Cromopiano, un instrument d’aparença i ús com un piano grande, però dissenyat per a projectar acords composats des de llums de colors.

I és aquesta prolífica dècada dels anys 20 on s’emmarca l’obra de Thomas Wilfred, creador del Clavilux, un dels orgues de color més famosos de la història. Del Clavilux se’n van aptentar set versions diferents. Wilfred va idear la paraula lumia per descriure l’art, i utilitzava en els seus instruments imatges colorades, no només espais amb llum de color com havia passar amb els altres orgues ideats fins aleshores.

Per aquells anys també, es van presentar a Alemanya una sèrie de Congressos de Música de Color, on les estrelles principals eren els orgues de color i les peces que per a ells es composaven.

Però no va ser fins l’any 1950 que Oskar Fischinger va crear el Lumigraph, que produïa imatges a través de prémer objectes (o pressionant amb les pròpies mans) sobre una pantalla que podia ho feia sobresortir com a llum de color. El Lumpigraph, per tant, no tenia teclat. Les imatges d’aquest dispositiu es generaven manualment, i es presentava a escena acompanyat amb músiques diverses. Això feia que es necessitessin dues persones per a dur-ho a terme: una que feia els canvis de colors, i una altra que fes servir la pantalla. L’any 1964 aquest invent es va utilitzar per al film de ciència ficció ‘Els viatgers del temps‘. I això és el més interessant de tot, ja que després del llarg recorregut evolutiu que han anat patint els orgues de color, ens trobem en un moment on la seva darrera aplicació és des i per al cinema.

Si ja ho deia William Moritz: “El somni de crear música visual comparable a la música auditiva va trobar el seu acompliment en els films abstractes d’animació, per artistes tals com Oskar Fischinker, Len Lye o Norman McLaren; però molt abans que ells molta gent havia construït instrument, normalment anomenats orgues de color, que podia tocar llum de color modulada en algun tipus de fluid comparable a la música”

Col·laboració de Maria Cusó per al capítol Música visual