Mesures catalanes

Col·laboració de Jordina Ortega per al capítol Mesurar les coses

A Catalunya, com a la resta del món, es van desenvolupar a nivell regional les unitats de mesura necessàries per a la vida diària i les seves tasques. Com a tot arreu, però, aquestes depenien d’una convenció que tot sovint variava d’una comunitat a una altra o entre regions, fins i tot dins del propi país.

Als Països Catalans trobem moltes unitats diferents de mesura que, bàsicament, corresponen al País Valencià, Balears, Catalunya Nord, Principal occidental i oriental. Cada regió desenvolupava les seves pròpies unitats d’acord amb costums, tradicions o feines que solien fer diàriament o com a base de l’economia. El cas més clar és l’agricultura o els desplaçaments.

Les mesures de capacitat per a sòlids es basaren en l’ús de recipients de mides fixes i que s’acceptaven en fer el mesuratge de volum.  Al Segrià, per exemple, trobem mides tan variades com el picotí, el mesuró, el quartà, la mesura, la quartera i la salma.

Per al vi i llet també depenien dels tipus de recipients emprats, que variaven localment, com ara el càntir, el porró, el petricó o la càrrega.

Les mesures per a oli eren en general diferents de les de vi. Al País Valencià distingim l’arrova i la lliura d’oli.

Els pesos anaren sempre lligats al principi de la balança i, conseqüentment, a l’ús de pesals per la referència. Cal destacar que l’ús de balances va donar des de molt antic una imatge palpable del concepte d’equitat i de justícia. Tot i això, per exemple en terres d’arròs, era habitual parlar de sacs, que equivalien a 75 Kg.

Quant a les mesures de superfície, se’n pot fer una classificació bàsica d’acord amb aquests tres conceptes: geomètric, de treball agrícola i de sembradura.

 Les mesures de superfície geomètriques eren les mesures fetes emprant mides amb patrons (per tant, de longitud): canes, vares, destres, peus, passos, etc. Tres exemples importants en foren la mujada, la vessana i la fanecada. Així com també la cana2 o la pórca. Però la mesura de superfície més bàsica segons el treball agrícola era el jornal. Aquest es defineix com l’extensió de terra que es podia treballar en un dia, que depenia del tipus d’agent treballador i de la classe d’activitat a realitzar-hi.

També es podia mesurar la superfície segons la sembradura (quantitat de gra sembrat). Per exemple, la fanecada del País Valencià fou originàriament l’extensió de terra que es podia sembrar amb una faneca de gra.
 
Cada poble, cada zona, van anar forjant, any rere any, un peculiar sistema de pesar, amidar i mesurar i, malgrat els problemes que derivaven d’aquestes variacions entre regions o pobles, els sistemes locals de mesura es mantenien. Potser, aquesta era una manera de tenir la seguretat que la comunitat estava d’acord i tothom coneixia la referència, cosa que devia estalviar més d’una baralla. 

Per acabar, descriurem les unitats tradicionals catalanes aplicades a la medició de la longitud.

En el temps anterior al metre i als seus múltiples i divisions, les mesures de longitud es basaven, com la resta, en activitats humanes que les requerien. D’aquesta manera sorgien naturalment unitats més petites i més grans, depenent de a què estesin referides.

En aquest sentit, podem distingir entre les mides antropomètriques, les mides fetes amb patrons i les mides anomenades itineràries.

Quan a les mides antropològiques que, com ja hem vist, es basen en les distàncies del cos humà, podem distingir fonamentalment entre el peu, el pas, la polzada, el cos, la braça, el dit, la colzada i el forc. En algunes ocasions, aquestes mides, originalment preses sense gaire rigor, van ser acotades localment per tal d’accentuar la precisió.

Entre les mides fetes amb altres patrons distingim el destre, la cana i la vara. El destre, per exemple, era la mida bàsica pròpia de la Barcelona medieval, i podia ser dividida. com gran part de les unitats descrites, que tenien complexes equivalències i correspondències entre si.

La cana era pròpia de Catalunya, Catalunya Nord i les Illes Balears i era emprada especialment en el comerç i els amidaments de terrenys, els quals eren efectuats pel “canador”. L’home que realitzava aquest ofici, duia un bastó, dit de geometria, i unes cordes o cadenes on s’hi havien fet unes incisions o senyals que indicaven els pams i les canes. Com hem vist al principi del comentari, la majoria d’unitats de superfície s’acabaren expressant en canes quadrades i pams quadrats (jornal, quartera, mujada, etc.)

La referència de la cana es materialitzava en un bastó de fusta, una canya o una cinta de roba i es dividia en mitja cana, pams i quarts de pam. Sovint s’usava la mitja cana per reduir el patró en determinades operacions.

La vara era la mida que s’usava al País Valencià i a la Catalunya Occidental. La valenciana fou creada per Jaume l el Conqueridor el 1238 a València, i esdevingué així la mida fonamental del País Valencià. A les botigues de roba i merceria s’usava un regle de fusta de mitja vara.

Quant a les mides itineràries, les més conegudes a Catalunya eren la llegua, l’hora de camí i la milla marina o nus.

La llegua podia variar depenent del territori. Trobem, per exemple, la llegua antiga, la llegua jurídica o la llegua marina. Cal destacar que aquesta última tenia un valor basat en la longitud del meridià terrestre i per tant és una mida comuna a tots els països.

L’hora de camí era una mida itinerària igual a la distància que es podia caminar en 1 hora. Evidentment, i encara ara, es parlava de 1/2 hora de camí, 1/4 d’hora de camí etc., especialment per a indicar distancies entre poblacions o llocs. És una mida variable que depèn de la marxa del terreny, etc. Els valors de l’hora de camí oscil·len entre 3,5 i 5 km, segons els llocs.

La milla marina és emprada en navegació i val 1/3 de la llegua marina actual. És una  mida molt antiga que Ramon Llull esmenta a l’Arbre de la Ciència.

Actualment, hi ha aficionats que es dediquen a investigar i aplegar les unitats de mesura tradicionals dels nostres avantpassats. Es podria, dir, docs, com algun d’aquests aficionats comenta, que les unitats antigues de mesura poden ser considerades com una vessant folklòrica de les matemàtiques.

Col·laboració de Jordina Ortega per al capítol Mesurar les coses