Gravetat
Col·laboració de David Jiménez per al capítol Constants universals
El diccionari de la llengua catalana defineix gravetat com la “força d’atracció que, a causa de la gravitació, és exercida per la Terra sobre els cossos materials”. L’enciclopèdia catalana amplia la informació. En aquest cas, es defineix la gravetat com la “força d’atracció que, a causa de la gravitació, és exercida per la Terra o per un astre qualsevol sobre els cossos materials i que els fa caure amb una acceleració, anomenada acceleració de la gravetat g, que és independent de llur massa”.
D’aquesta manera, en un sentit físic, la gravetat és la força d’atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa i és una de les quatre forces naturals observades fins ara, juntament amb la força electromagnètica, la força nuclear feble i la força nuclear forta. Però cap d’aquestes té la importànica que sí adquireix la gravetat. En concret, es tracta de la força més important per al funcionament de l’univers. I ho explicarem. Les forces nuclears són de curt abast i només es manifesten en el món atòmic i subatòmic mentre que l’electromagnètica poc actuar a qualsevol distància, però es basa en l’existència de dos tipus de càrrega: la positiva i la negativa. En canvi la gravetat actúa en qualsevol distància i és el causant que la Terra giri al voltant del Sol, que el Sol es mogui al voltant de la Via Làctea.
A causa de la gravitació que exerceix la Terra sobre els cossos materials que es troben propers a la superfície, aquests materials cauen amb una acceleració constant de 9,81 m/s2. A aquest valor utilitzat pels físics se l’anomena acceleració de la gravetat i es simbolitza amb una “g”.
El descobriment de la gravetat es remunta a Plató i Aristòtil. Ambdós pensaven que només alguns cossos, anomenats pesants, estaven sotmesos a la gravetat. Entre aquests cossos no van incloure ni estrelles, planetes ni tampoc el Sol i la Lluna, i el seu moviment “natural” es va considerar circular. A més, Aristòtil pensava que diferents pesos queien a velocitats diferents. Joan Filopò va qüestionar aquesta idea al segle VI, i va demostar que si es feien caure dos cossos amb masses diferents al mateix moment, arribaven alhora al terra. Galileu va reprendre aquesta idea i Johannes Kepler va determinar (en les seves tres lleis –de Kepler–) que les òrbites dels planetes eren el·líptiques, però creia que el moviment dels planetes era dictat pel Sol, i no per la força de la gravetat. De fet, Newton i Einstein van acabar de definir la gravetat. Isaac Newton amb la seva Llei de Gravitació Universal i Albert Einsteien va afirmar, a través de les idees de Galileu i Newton, que els esdeveniments es poden representar segons uns eixos de coordenades espai/temps –en el cas d’un observador immòbil– i per la velocitat/temps –en el cas d’un observador en moviment–.
Col·laboració de David Jiménez per al capítol Constants universals