Enigma
Col·laboració de Júlia Bullich per al capítol Xifrar missatges
L’Enigma va ser la primera màquina que permetia xifrar i desxifrar missatges. La van inventar Alexander Koch i Arthur Scherbius el 1919, contractats per les forces armades alemanyes. Es va fer servir a la Segona Guerra Mundial i també posteriorment. El seu èxit va ser degut a la facilitat d’ús i la dificultat de descobrir els missatges per aquells a qui no anaven destinats. Tot i així, quan el sistema de xifrat va ser descobert, la informació ja no va ser absolutament secreta i es diu que és aquesta una de les causes per les quals es va acabar abans la Segons Guerra Mundial. Va ser la primera màquina que es va comercialitzar i des de que es va començar a vendre, el 1923, la van fer servir els comerciants per dur a terme els seus negocis de forma secreta.
La màquina feia servir un sistema de xifrat de substitució polialfabètica. Tenia un mecanisme rotatiu que tant servia per xifrar missatges com per desxifrar-los. Funcionava mitjançant un dispositiu electromecànic i consistia en un teclat, que controlava interruptors elèctrics i un engranatge mecànic. També constava d’una bateria connectada a unes làmpades, que representaven les lletres de l’alfabet. Dins la màquina hi havia discs circulars (rotors) que es composaven de 26 contactes elèctrics cadascun d’ells, tants com lletres hi ha en un alfabet. Cadascun d’aquests contactes elèctrics estava connectat a un de diferent de la cara oposada i com que cada disc estava cablejat de forma diferent, les màquines no eren exactament iguals.
Dins l’Enigma s’hi introduïen tres rotors a la seva ranura corresponent, de tal manera que els contactes elèctrics de sortida de cara rotor es corresponien amb els contactes d’entada del rotor següent. el que diferenciava l’Enigma de les altres màquines d’aquest tipus era el reflector. Aquest element era el que permetia fer el procés a la inversa i, així, poder fer servir la mateixa clau pel xifrat i pel desxifrat del missatge.
Quan es premia una tecla del teclat, un corrent elèctric anava fins a l’altre costat del primer rotor i anava fins la lletra que se li corresponia, després aquest corrent va fins a la mateixa lletra del segon rotor i així fins que arribava al rotor, es feia el procés a la inversa i, al final, s’encenia la lletra pitjada en el panell de llums. Així doncs, el missatge xifrat es basava en la substitució de les lletres originals per les que creava l’Enigma. L’alfabet de substitució variava depenent de la configuració de cada rotor i de l’ordre en què s’introduïen dins la màquina, d’aquesta manera, era més complicat desxifrar el missatge per aquells a qui no anava destinat.
No obstant, el sistema va ser descobert. a partir de quantitats prou llargues de text era possible reconèixer determinats patrons del missatge i detectar la clau emprada. Per fer-ho, la tècnica més comú era l’anàlisi de la freqüència de lletres i patrons. Es tracta de reconèixer probables substitucions a través de les lletres o combinacions de lletres més comuns en una llengua.
Col·laboració de Júlia Bullich per al capítol Xifrar missatges