Cosmos
Col·laboració de Mireia Grau per al capítol El profeta dels números
El cosmos és l’Univers concebut com un tot ordenat, tenint com a antítesi el caos.
L’Univers és la totalitat del espai i del temps, de totes les formes de la matèria, l’energia, i dels impulsos, les lleis i les constants físiques que el governen. En filosofia es denomina Univers al món, o conjunt de tot allò que succeeix. En canvi, la ciència entén l’Univers com un sistema tancat que es regeix fonamentalment per principis causals.
L’estudi del cosmos s’anomena cosmologia, i si aquesta paraula es fa servir com a terme absolut significa tot el que existeix, incloent allò que ja s’ha descobert i allò que encara no, allò conegut i allò desconegut. Segons Carl Sagan, “Cosmos és tot el que és, el que ha estat o el que serà”.
Així doncs, la cosmologia és l’estudi del cosmos des de diferents punts de vista, segons el diferents contextos. Totes les cosmologies tenen en comú un intent d’entendre l’ordre implícit en el conjunt del ser. D’aquesta manera la major part de les religions i sistemes filosòfics tenen una cosmologia.
La idea de cosmos com a sistema ordenat i harmoniós està estretament relacionada a la idea que l’Univers es regeix per uns principis causals invisibles i eterns que gràcies a la ciència es poden arribar a descobrir. Hi ha una certa idea que es pot arribar a descriure i desemmascarar la maquinaria que fa que tot funcioni.
La cosmologia s’enfronta a un problema ontològic i a un problema epistemològic. Com és la realitat i com la podem conèixer? A nivell general podem distingir entre dues maneres diferents d’enfrontar-se a aquest problema, i per tant trobem el pensament mític i el pensament racional.
Per un costat, el pensament mític intenta explicar la naturalesa i la societat i respondre a les primeres preguntes que es formula l’home davant els fenòmens naturals a partir de les explicacions mítiques. Un mite és una narració de caire sagrat, recolzada per la divinitat i, per tant, inqüestionable, que explica l’origen, constitució i funcionament de la realitat, de la naturalesa, d’un poble, d’una llei, d’una força natural… de tot el que necessita explicació, del Cosmos. El pensament o actitud mítica es caracteritza per ser una explicació total del que ens envolta, ho explica tot, pot respondre a qualsevol pregunta; ho fa a través de la personificació de les forces de la naturalesa, és a dir, se’ls hi atribueix voluntat al igual que a les persones, i, aleshores, qualsevol fenomen depèn d’aquesta voluntat divina. Com a conseqüència d’aquestes característiques apareix la creença en l’arbitrarietat divina, tot succeeix com a resultat de la voluntat divina, sense cap lògica, ordre o motiu definit, que comporta la impossibilitat de la ciència ja que aquesta confia en la regularitat de la naturalesa per formular lleis, i per tant, l’acceptació de les explicacions mítiques per la força de la tradició, sense necessitat que estiguin argumentades.
Per l’altre costat, el pensament racional es caracteritza per ser una manera oberta i no dogmàtica d’estudiar la realitat, i per formular hipòtesis sotmeses a crítica, sense cap intervenció per part dels déus. Així doncs, l’explicació racional critica l’arbitrarietat divina, ja que la filosofia veu ordre en la naturalesa, i la substitueix per la idea de necessitat. Aquesta idea afirma que les coses són fruit d’alguna força, però, al contrari que el pensament mític el qual explica que aquesta força és d’origen diví, s’afirma que es tracta d’una força regida per lleis (logos). Tot passa a ser lògic, i això comporta un intent per comprendre la naturalesa, el logos, i per tant, comprendre l’essència de l’esser humà. L’explicació racional dona respostes raonades i argumentades als interrogants que es plantegen a partir de l’experiència, donant lloc i possibilitat a altres explicacions, a la discussió i crítica, a una investigació oberta. Cal tenir en compte que molts cops el pensament racional es basa en unes idees inconscients que es donen per suposades, i a partir de les quals es fa una imatge de l’univers i s’interpreta la realitat; aquestes idees s’anomenen esquema intel·lectual.
Així doncs, el cosmos i l’Univers poden ser entesos com a una realitat total regida o bé per una força divina, o bé per un logos. La primera visió explica el món com a resultat de l’arbitrarietat divina, la qual és creadora de tot el que existeix; la segona concep el món com a naturalesa ordenada i es basa en una visió materialista (res no prové de no-res).
En la cosmologia científica i física, el terme cosmos s’utilitza sovint d’una manera més tècnica i es refereix a un continu espai-temps dins d’un postulat “multivers”. El multivers és un terme que es fa servir per denominar els múltiples universos possibles, inclòs el nostre propi univers. Comprèn tot el que existeix físicament. La idea que l’univers que es pot observar és només una part de la realitat física va donar lloc al naixement del concepte multivers. Els diferents universos dins del multivers son universos paral·lels. L’estructura del multivers, la naturalesa de cada univers dins d’ell, així com la relació entre els diferents universos que el depenen de la hipòtesi de multivers de la qual es parli i constitueixen i conformen el Cosmos.
Cosmos, és doncs en definitiva l’abstracció de tot allò que és i existeix en el sentit més ampli.
Col·laboració de Mireia Grau per al capítol El profeta dels números