La trobada dels savis

Col·laboració de Albert Elduque per al capítol El profeta dels números

L’artista italià Raffaello Sanzio (Rafael) va néixer a Urbino el 1483 i va morir a Roma el 1520. Pintor i arquitecte, està considerat un dels principals exponents del Renaixement italià. Fill d’un pintor, de ben jove assistí a classes en els tallers de Timoteo Vitti i Pietro Perugino. Aquest darrer exercí una gran influència en ell, que podem observar en obres com Les esposalles de la verge o les seves primeres madonnes. El 1504 va marxar a Florència, on entrà en contacte amb l’obra de Leonardo da Vinci i Miquel Àngel; gràcies a aquesta experiència va poder millorar la seva tècnica, especialment pel que fa a les figures i les formes, convertint-se en el principal pintor de l’època dedicat a la figura de la Verge Maria i el nen Jesús (madonnes); la Madonna del Granduca n’és un bon exemple. A Florència Rafael desenvolupà un estil propi, i el 1508 el papa Juli II el cridà a Roma per a pintar diversos frescos; un any després, Rafael ja era pintor de la Cort. En aquesta època rebé molts encàrrecs, especialment del pontífex, per al qual pintà les “stanze” (habitacions privades): la Stanza della Signatura, la Stanza del Heliodoro i la Stanza del Incendio del Borgo. En tota aquesta feina va tenir el recolzament d’un taller i els seus deixebles. El 1514 se li encarregà la construcció de la nova basílica de Sant Pere, però la sobtada mort als 37 anys no li permeté acabar aquesta obra. Va morir en un moment de plenitud artística.

L’obra de Rafael és àmplia i se centra sobretot en continguts religiosos, com ara madonnes. Ara bé, sens dubte la seva peça més coneguda és L’Escola d’Atenes (1511), un dels frescos que l’artista pintà per a la Stanza della Signatura, juntament amb La Disputa del Sagrament, El Parnàs i Les Virtuts. En aquesta obra Rafael reuneix els principals pensadors del Món Antic, especialment els grecs, en un temple de tipus clàssic. Destaca el seu ús de la perspectiva i l’expressió que confereix a cada personatge, en la línia del que Miquel Àngel estava fent a la Capella Sixtina en la mateixa època.

Al centre de la composició apareixen Plató i el seu deixeble Aristòtil, cadascun amb un dels seus llibres: el Timeu i l’Ètica, respectivament. Plató, que està inspirat en Leonardo da Vinci, assenyala al cel, ja que la seva filosofia és la de les idees, mentre que Aristòtil ho fa cap al terra, perquè el seu pensament confia més en els objectes concrets i es basa en l’observació de la persona i el món. En aquesta discussió entre idees immutables i objectes canviants val la pena parlar d’Heràclit, filòsof cent anys més antic que Plató que creia que tota la realitat es basava en processos mutables; Heràclit es troba als peus de l’escala, escrivint i recolzant el cap sobre la mà esquerra.

Si Aristòtil fou deixeble de Plató, Plató fou deixeble de Sòcrates, que es troba més a l’esquerra, vestit amb una túnica verd fosc i discutint amb un grup de joves, entre els quals es troba un noi amb casc, que segurament és Alcibíades; amb la seva pràctica del diàleg Sòcrates volia suscitar el coneixement en el seu interlocutor, en el que s’ha conegut amb el nom de maièutica.

A l’esquerra de la imatge, amb túnica blava i escrivint, es troba Epicur, que defensava que la filosofia havia de servir per a trobar la felicitat gràcies a l’autarquia o l’autosuficiència. Una idea semblant és la que treballà Diògenes de Sínope, assegut a l’escala, al centre de la imatge; Diògenes creia que l’ideal de vida era desprendre’s de les necessitats i, així, resistir davant qualsevol patiment.

En els extrems inferiors de la imatge es troben els dos grans matemàtics del món antic: a l’esquerra, l’home calb que escriu és Pitàgores de Samos, mentre que a la dreta, dibuixant amb un compàs, es troba Euclides d’Alexandria. Mentre que el primer deia que tot es podia reduir a nombres, Euclides va organitzar el coneixement matemàtic existent en deu axiomes.

A l’extrem dret de la imatge es troben tres personatges importants més. El primer és Claudi Ptolomeu, que apareix d’esquena, amb una túnica daurada i aguantant una bola del món; de fet, Ptolomeu defensava que la Terra era rodona i proposava una visió geocèntrica de l’Univers, és a dir, un univers on tots els cossos celestes giressin al voltant del nostre planeta. A l’esquerra de Ptolomeu, amb barba llarga i túnica blanca, està Zoroastre, també conegut amb el nom de Zaratustra, i, a la dreta, el propi Rafael s’introdueix en el fresc.

En aquesta obra Rafael reuneix personatges de diferents èpoques i procedències, fins al punt que n’incorpora de contemporanis (ell mateix, per exemple) o s’inspira en les faccions d’aquests per a representar filòsofs antics (Plató té la cara de Leonardo i Heràclit la de Miquel Àngel). Es tracta, doncs, d’una acadèmia de coneixement universal i intemporal.

Col·laboració de Albert Elduque per al capítol El profeta dels números