Xifrar missatges


Tema: Càlculs  |  Paraules clau: , ,


 

A Internet, de vegades, la informació intercanviada no la pot conèixer qualsevol: ha de ser secreta. Però, com es fa perquè una informació sigui secreta?

XIFRAR MISSATGES

Des de molt antic, els exèrcits necessitaven protegir les seves comunicacions.

Se sap que, per exemple, els militars grecs i romans feien servir una eina anomenada escítala.

L’escítala era un bastó de fusta amb una cinta de cuiro. El missatge s’escrivia sobre la cinta enrotllada al bastó. Un cop desenrotllada, la cinta contenia el missatge encriptat, és a dir, molt difícil d’entendre.

Diuen que el missatger es posava aquesta cinta com a cinturó. Quan arribava a la seva destinació, es treia la cinta, l’enrotllava sobre un bastó similar, i el missatge es feia comprensible.

Els romans van idear altres sistemes d’encriptació. L’emperador Juli Cèsar va donar-ne nom a un.

En el sistema Cèsar, cada lletra del missatge era substituïda per la lletra que hi havia unes quantes posicions més endavant de l’alfabet. El missatge es desxifrava amb la clau corresponent, o sigui, el nombre de posicions de desplaçament de cada lletra.

Al segle XVI, el francès Blaise de Vigenère va idear un dels mètodes més segurs.

Per encriptar el missatge es feia servir una taula, anomenada tabula recta, amb l’alfabet escrit 26 vegades -tantes com lletres- cadascuna amb una posició de desplaçament. A més, es feia servir una paraula clau. Es considerava un sistema tant segur que se’n deia el xifratge indesxifrable.

La criptografia en sentit modern, però, va començar durant la segona guerra mundial.

L’exèrcit alemany feia servir una màquina anomenada Enigma. Cada vegada que es teclejava una lletra, es tancava un circuit elèctric, giraven uns rotors i es produïa la corresponent encriptació.

La particularitat de l’Enigma era que el circuit elèctric es reconfigurava cada cop, de manera que, en un missatge, una mateixa lletra s’encriptava de maneres diferents.

Els alemanys n’estaven molt orgullosos: teòricament, en resultaven missatges indesxifrables. Però, ben al contrari, els aliats van aconseguir desxifrar-los sovint.

Primer ho van fer amb una màquina anomenada Bomb. En els moments àlgids de la guerra, les Bomb desxifraven, diàriament, milers de missatges.

Però els alemanys van millorar les Enigma. Aleshores els anglesos van dissenyar una màquina molt poderosa: la Colossus. Tenia totes les característiques d’un ordinador, per això se’l considera un dels primers ordinadors de la Història.

Aquestes màquines desxifradores, i les que les van precedir, no van guanyar la guerra, però normalment es reconeix que van contribuir a escurçar-la.

Actualment, hi ha dues grans tècniques d’encriptació.

Una és la simètrica, en la qual es fa servir la mateixa clau per xifrar i per desxifrar el missatge.

L’altra és l’encriptació asimètrica. En aquest cas, hi ha dues claus: una de pública i una de clau privada.

El receptor informa a l’emissor de la seva clau pública. L’emissor, aleshores, xifra el missatge amb aquesta clau. I el receptor el desxifra amb la seva clau privada.

La majoria de transaccions es fan, avui dia, per via electrònica, per això l’encriptació s’ha convertit en una necessitat general, no tan sols militar.

I la criptografia és tota una especialitat, a cavall entre la informàtica i la matemàtica.