Rellotge mecànic

 

Col·laboració de Marina Guarch per al capítol Mesurar el temps

Resulta molt difícil dir quina va ser la data exacta en què es va construir el primer rellotge mecànic. Com tot en la ciència, l’invent final és el resultat d’un procés llarg, de la suma de molts altres invents anteriors, del perfeccionament de la tècnica i de la incorporació dels nous descobriments. Hi ha qui diu que el primer va ser construït a partir d’una clepsidra, al segle XI, però el que sabem segur és que els rellotges mecànics existien a Europa a finals del segle XIII. De fet, en aquells temps, la paraula que s’utilitzava per designar qualsevol aparell per mesurar el temps era horologium.

El rellotge mecànic consta de tres parts imprescindibles per al seu bon funcionament. En primer lloc hi ha la carcassa, que són el conjunt d’elements units entre sí que contenen pròpiament el rellotge. La seva funció, doncs, és aguantar la maquinària del rellotge. La carcassa més utilitzada antigament és la de pilars. Consisteix en dues superfícies horitzontals, les platines, separades per unes barres verticals. A la cavitat que queda entremig s’hi col·loquen les rodes dentades amb els seus respectius eixos.

El segon element és la força motriu, és a dir, l’energia que fa moure el mecanisme del rellotge. Als inicis del rellotge mecànic s’utilitzava la força motriu d’un pes que feia girar la primera roda. Era molt important que aquest pes estigués sempre en la mateixa posició, per tal d’aprofitar bé la força de la gravetat. Aquest pes estava lligat a l’extrem d’una corda o cadena que passava per una roda dentada. A l’altre extrem de la corda hi solia haver un contrapès, o bé s’enrotllava la corda a un eix de la roda. S’havia de donar corda al rellotge per tal de fer pujar el pes de nou.

I per últim, la gran invenció del rellotge mecànic, l’escapament, la peça que manté constant el ritme del rellotge. Consisteix en una roda que està en contacte amb l’última roda del rellotge i que es mou amb ella. El moviment de la roda d’escapament està obstruït per dues paletes unides a un eix vertical, aquesta fricció és el que produeix el tic-tac del rellotge. És una força constant que fa que el rellotge no s’avanci ni s’endarrereixi, problema freqüent de l’època.

Col·laboració de Marina Guarch per al capítol Mesurar el temps