PC
Col·laboració de Conrado López per al capítol L’ordinador personal
Un ordinador dissenyat per un únic individu, les prestacions del qual s’adapten completament a les seves necessitats.
Quan l’ordinador personal va fer la seva aparició a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, la seva compra responia a la necessitat de resoldre problemes individuals, com automatitzar pressupostos o escriure cartes. En qüestió de pocs anys, tota la indústria es va desenvolupar per donar-los suport (no només a nivell d’aplicacions, també a nivell de dispositius perifèrics multimèdia). De sobte, l’ordinador personal es va convertir en un element habitual a cada escriptori (primer a les oficines i més tard a les llars) arreu del primer món. Amb l’aparició d’Internet, va esdevenir una peça clau de la infraestructura tecnològica de cada petita, mitjana i gran empresa; fet que es va extendre a totes les llars del món desenvolipat, demostrant així que cap altra tecnologia ha impactat més en la població mundial que l’ordinador personal.
A mitjans dels anys setanta, Xerox va desencolupar Alto, un ordinador personal que va servir d’inspiració a Apple per la seva Lisa i el posterior Macintosh.
Tot i que altres ordinadors el van precedir, el terme “Ordinador Personal” va ser utilitzat específicament per primera vegada per IMB i el seu IMB Pc.
IBM PC
El primer PC incloïa una versió de Microsoft BASIC en ROM. La tarjeta de vídeo CGA (Color Graphics Adapter), permetia l’ús d’un televisor convencional o d’un monitor RGBI com a pantalla. El monitor RGBI escollito per IBM pel seu llançament va ser el seu propi model 5153. L’altra opció oferida per IBM era un MDA (Adaptador de pantalla monocromàtica) i el seu monitor monocromàtic 5151. Era possible instal·lar ambdues targetes adaptadores (tant una MDA com un CGA) i utilitzar dos monitors de forma simultània, però només si el programa-aplicació amb la que treballés ho permetia.
Alguns models de PCs posteriors amb monitors CGA i un port per impressora, també comptaven amb un adaptador gràfic MDA per defecte. IBM proveïa els seus aparells amb un port MDA i un altre per impressores a la mateixa targeta adaptadora. De fet, se la coneixia com a targeta combo de ports MDA/impressora.
El mitjà més comú d’emmagatzematge era el floppy disk (disc flexible, que avui en dia comença a desaparèixer), encara que la cinta de cassette era l’elecció alternativa oferida per IBM per usuaris amb un pressupost més limitat.
No va ser fins l’aparició de la Unitat d’Expansió (també coneguda com a Caixa d’expansió IBM 5161) que es va incloure un dispositiu d’emmagatzematge diferent: un disc dur de 10Mb i la possibilitat d’instal·lar-ne un segon. Però el PC 5150 va posar de manifest certes limitacions. Una configuración que funcionés correctament requeria que alguns dels seus slots fossin ocupats per la pantalla, el disc i adaptadors I/O (entrada i sortida), ja que cap d’aquests estava integrata la placa base del 5150. Els únics connectos externs integrats a la placa base eren els ports del teclat i de cassette. El hardware de so també hi venia integrat. El PC d’IBM incloïa un màxim de memòria de 256K: 64K sobre la placa base i tres targetes d’expansió de memòria també de 64K. El processador original era un Intel 8088 (a partir de 1987, IBM treballaria amb microprocessadors AMB), treballant a una potència de 4’77Mhz.
Tot i la seva targeta de vídeo compatible amb televisors comuns, així com el seu port de cassette, el primer PC d’IBM va resultar un fracàs de vendes com a “ordinador personal domèstic”, encara que la seva configuració, basada en la unitat del disc flexible (floppy disk), es convertiria en un inexperat éxito comercial. Però no estava tot perdut.
BIOS, PC GENÈRIC-WINDOWS I APPLE
El desenvolupament exitós del PC va trigar prop d’un any. IBM ho va aconseguir i va penetrar al sector domèstic, enfrontant-se en aquella època a Apple i el seu Apple II. Per aconseguir-ho, primer van decidir construir els seus ordinadors amb parts disponibles al mercat entre la varietat existent de diferents fabricants de hardware.
IBM va desenvolupar la ROM BIOS i amb ella esperava mantenir la seva posició al mercat pel fet de tenir els drets de llicència de la BIOS, però altres fabricants van crear-ne les seves pròpies versions i els competidors van acabar per prendre-li el lideratge a IBM. A partir d’aquest moment, IBM va encaminar els seus esforços de venda al mercat empresarial. Actualment, les unitats de computarització IBM (estacions de treball), servidors, etc… imperen al sector industrial/empresarial.
És així com el terme PC s’amplia, des de llavors i fins l’actualitat, a qualsevol ordinador compatible amb IBM i, més en concret, amb el sistema operatiu de Microsoft (Windows) o altres com Linux, la instal·lació del qual no està restringida pel hardware sobre el què funcionen. Tot això el diferencia dels ordinadors d’Apple, els sistemes del qual estan dissenyats per treballar amb una sèrie concreta de components de hardware i un únic sistema operatiu: Macintosh.
Tot i això, i a partir de l’any 2000 (amb la incorporació de microprocessadors Intel), les regles del joc estan canviant a passos de gegant. Ara és possible, fins i tot, gaudir del sistema operatiu d’Apple sobre un ordinador armat amb un hardware no firmat pel mateix, encara que, de moment, de forma il·legal.
Amb el pas del temps i el desenvolupament tecnològic, l’essència de l’ordinador personal s’extén, doncs, a aquests dos estàndards que van emergir en un context d’abundància de competidors durants els primers anys de la dècada dels vuitanda. Estàndards que competeixen actualmente pel mercat domèstic (amb incursions al mercat professional), i els esforços dels quals van dirigits al desenvolupament de noves possibilitats multimèdia. Entenem l’ordinador personal com un ordinador compost a partir de peces de hardware genèriques i que s’ajusten a les necessitats de cada individu entès com a usuari final.
Actualment, els PCs basats en una plataforma Intel o AMD (principals fabricants de microprocessadors) i que treballen amb el sistema operatiu de Microsoft (Windows) dominen al mercat domèstic amb una quota del 91%.
Col·laboració de Conrado López per al capítol L’ordinador personal