L’àbac

Col·laboració de Josep M. Catalán per al capítol Números d’infidels

L’àbac es considerat l’aparell de càlcul més antic. L’època d’origen es indeterminada L’home primitiu tenia la necessitat de comptar àgil i ordenada per això va trobar els materials per idear instruments per a sumar. Es probable que el seu inici va ser una superfície plana i pedres que es movien sobre línees dibuixades amb pols.

Actualment el origen de l’àbac s’ubica al continent asiàtic. La paraula àbac prové del llatí “abacus” que vol dir taula. La seva funció primordial era per ajudar a calcular als comerciants. Altres historiadors argumenten que el instrument va néixer al Sahara, a través de diversos jocs tradicionals que tractava de resoldre càlculs aritmètics.

Les evidencies de l’ús de l’àbac sorgeixen amb comentaris del antics escriptors grecs. Per exemple, Demóstenes va escriure sobre la necessitat de l’ús de les pedres per realitzar càlculs complicats. Un altre exemple, son els mètodes de càlcul trobats en el comentaris de l’ historiador grec Heródoto que deia “Els egipcis mouen la mà dreta a esquerre en els càlculs, mentre que els grecs ho fem d’esquerre a dreta“.

El 1851 es va trobar una gran àmfora de 120cm d’alçada, a la que es va anomenar Vaso de Darío i on entre els seus dibuixos apareix una figura representant un comptador que realitza càlculs manipulant comptes. La segona mostra arqueològica es un autèntic tauler de comptar trobat el 1846 en la illa de Salamis; probablement utilitzat a Babilònia el 300 a.C. Per un altre costat, es coneix que el romans utilitzaven el seu àbac amb pedres calcàries o de mabre per les comptes a les que anomenaven calculi la qual es l’arrel de la paraula càlcul.

En el segle XIII, l’àbac es va estendre arreu d’Europa, a través en una taula coberta en la que es dibuixava unes línees amb guix o tinta. La taula de l’àbac va ser utilitzada extensament a Bretanya. Recorde en el llibre The Grounf of Artes, com a mostra del mètode aritmètic amb l’àbac. Conforme Fibonacci va estendre el sistema numèric indo-aràbic van aparèixer a Europa, l’ús de l’àbac es va esfumar. Tal va ser la desaparició, que els soldats de Napoleo una vegada van envair Rússia, van portar àbacs com a trofeus. Moltes cultures han utilitzat l’àbac, malgrat que en les civilitzacions europees ha desaparegut al disposar d’altres mètodes per a fer els càlculs, fins el punt de que ha sigut impossible trobar un rastre europeu sobre com s’utilitzava.

Paral·lelament, en el continent asiàtic. La primera evidencia de l’inici de l’àbac xinés va ser en les ceràmiques fetes en l’occident de la Dinastia Zhou amb més de 3.000 anys. El llibre Crónica Aritmètica escrit per Xu-Yue és on es recull el inici del càlcul de l’àbac en la dinastia Han fa 2.000 anys. Els àbacs van evolucionar al llarg dels anys fins a dinastia Song on es van formar els primers àbacs moderns.

Durant la dinastia mongol Yuan, els àbacs van tenir una etapa daurada on es van popularitza progressivament en tot el país fins arriba a calcular sistemes algorítmics complerts. Un llibre de Wu Ching-Hsin-Min té descripcions detallades sobre l’ús de l’àbac, cosa que reafirma el gran èxit de l’àbac xines que es va estendre per Korea, Japó i el sud-est d’Àsia.

Dos fets més a destacar son: els mongols que van propagar l’ús de l’àbac que provenia dels xinesos arreu d’Europa durant l’Edat mitjana. L’imperi Inca va utilitzar un altre modalitat d’àbacs formats per cordes fetes per nusos de diverses maneres segons la quantitat o el missatge que es volia transmetre. Aquest sistema rep el nom de quipus, va arribar a constituir un mitjà de comunicació molt desenvolupat mitjançant el qual les noticies es transmetien a una gran velocitat d’una punta a altre de l’imperi Inca.

En l’actualitat, la capacitat de l’àbac es demostra amb fets com la competició de càlcul entre el Matsuzaki que pertany al ministeri japonès i el Nathan Wood de l’armada americana. Matsuzaki va guanyar amb un àbac japonès contra la calculadora electrònica de Wood. El 1996, els científics de IBM de Suïssa de la divisió d’investigació, van construir un àbac que utilitza per a comptar molècules en que el seu tamany es inferior a la milionèsima part d’un mil·límetre.

Com a conclusió dir que molts han sigut els instruments que han evolucionat al llarg de la historia de la humanitat, d’altres han desaparegut i d’altres han creat de nous. Possiblement l’àbac, el instrument més primitiu de càlcul potser el pare d’aquesta nova generació de la informàtica.

Col·laboració de Josep M. Catalán per al capítol Números d’infidels