La rosa dels vents

Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants

La rosa dels vents és un instrument de navegació que permet guiar els mariners tot mostrant els vents principals i determinar gràficament la força, la velocitat i la direcció del vent. Es tracta d’un cercle que té marcats al voltant els rumbs en que es divideix la circumferència de l’horitzó. Es representa per 32 rombes deformats units per un extrem mentre que l’altre extrem senyala un rumb sobre el cercle de l’horitzó. La rosa dels vents és anterior a la invenció de la brúixola i ja va ser utilitzada a les cartes de navegació portugueses i espanyoles del segle XIII. Rep aquest nom com a conseqüència de la seva forma, que recorda els pètals de la flor que du aquest mateix nom.

Les orientacions fonamentals de la rosa dels vents son quatre: Nord, Sud, Est i Oest. A partir d’aquests l’horitzó queda dividit en quatre parts de 90o. La línea que uneix el Nord i el Sud s’anomena meridiana i la línea que uneix els altres punts s’anomena “línea est-oest”. De les bisectrius de cadascun dels angles rectes formats per les línies meridiana i est-oest en surten quatre noves orientacions anomenades laterals que són: nord-est, sud-est, sud-oest i nord-oest. Si tornem a dividir els rumbs laterals i els principals apareixen vuit nous rumbs anomenats col·laterals, que són: nord-nord-est, est-nord-est, est-sud-est, sud-sud-est, sud-sud-oest, oest-sud-oest, oest-nord-oest i nord-nord-oest. Normalment trobem la rosa dels vents representada amb aquestes 16 orientacions però podem assenyalar fins a 32 rumbs diferents seguint el mateix procediment. Generalment, s’utilitzen les divisions senyalades partint del Nord (0) i seguint la direcció de les agulles del rellotge, és a dir, cap a l’est. Amb tot, no a tot arreu es seguia aquest mateix sistema. Les roses del vent xineses, per exemple, es dividien en 12 seccions cadascuna de les quals corresponia a un signe del zodíac.

Durant molts anys, no va haver-hi distinció entre la direcció de la que provenia i el nom del vent. Els noms no estaven estandarditzats i per tant cada regió donava un nom diferent a cada vent. Amb tot, els països del voltant del mediterrani coneixien els principals vents amb noms similars: Tramuntana (N), gregal (NE), llevant (E), xaloc (SE), migjorn (S), garbí (SO), ponent (O) i mestral (NO). A les cartes de navegació espanyoles, portugueses i italianes del sXIII podies veure les inicials d’aquests vents al voltant de la rosa dels vents. Tot i que a les primeres cartes de navegació el nord es representava per la lletra T de tramuntana, aviat aquesta pràctica va ser abandonada i el nord va passar a ser representat per la flor de llis (símbol que representa la flor d’un lliri) que encara en les roses del vent actuals s’utilitza. Al s. XIV la L (de llevant) que representava el vent de l’Est va ser reemplaçada per una creu que indicava la direcció del paradís (que es creia que estava a l’est), o el lloc on Jesús va néixer, Jerusalem, que respecte als països mediterranis es troba a l’est.

Els colors que s’utilitzen per representar la figura de la rosa dels vents responen a la necessitat de ser clarament visibles en condicions de mínima il·luminació dalt del vaixell. Així doncs, els vuit principals punts de la rosa solen ser negres. Els punts que representen els vents laterals solen ser blaus o verds, mentre que els punts que representen els vents col·laterals solen ser els més petits i pintats en color vermell.

Les roses del vent actuals estan formades per dos anelles concèntriques. L’anella exterior representa els punts cardinals reals mentre que l’anella interior representa els punts cardinals magnètics. La diferència entre el nord real i el nord magnètic és considerable i s’anomena variació. Aquesta variació depèn de la localització geogràfica en la que ens trobem.

Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants