Eliza

Col·laboració de Beatriz Escribano per al capítol Intel·ligència artificial

Eliza és un programa de computació (el primer que va superar el test de Turing) que va ser creat l’any 1966 per Joseph Weizenbaum amb el qual intentà simular un ‘psicoterapeuta virtual’. El programa va ser creat només com un experiment i era aparentment molt simple però, contra tot pronòstic, va obtenir uns resultats inesperats que van trasbalsar fins i tot al seu mateix creador.

El seu funcionament consistia a processar el llenguatge per donar la sensació d’empatia amb la persona que interactuava amb la màquina i és que la intenció de Weizenbaum era la de parodiar el procediment del psicoterapeuta Carl Rogers (partidari de la teràpia centrada en la persona i molt afí, també, a les idees psicoanalistes), que reformula moltes declaracions del pacient en forma de pregunta. Aquest fet li va proporcionar la clau de l’èxit, ja que al parlar-ne de temes personals, el programa no havia de tenir molta informació sobre el món real, sinó que bastaria amb unes quantes regles basades en la concordància dels patrons a les frases emprades pels éssers humans per tal de calcular les respostes. Una d’aquestes és la ja nomenada abans: transformar en pregunta la declaració del pacient per tal de simular que estem interessats en profunditzar en el tema plantejat. Una altra és la de jugar amb els temps verbals (per exemple, si la persona formula una oració amb un condicional o amb la partícula ‘crec’ Eliza contestaria: ‘per què no estàs tan segur d’allò que dius?’ o una frase de l’estil). També recorre molt sovint a recuperar temes comentats amb anterioritat.

Aquest tipus de conversa no direccional provoca una sensació acollidora al receptor que s’adonarà de que està davant una màquina abans o després depenent de les seues preguntes. Quan es va llançar a la llum aquest programa, moltes persones van ser víctimes de la seua ingenuïtat ja que van pensar que realment es trobaven davant d’un professional. És paradoxal aquest fet donat que al fer-lo servir descartes l’opció d’estar parlant amb un ésser humà a les primeres intervencions. S’ha comentat al respecte que l’èxit va venir donat del fet que les persones tendim a donar més sentit a les paraules del que realment li dona l’emissor.

Quan Weizenbaum va ser conscient de la repercussió del seu invent, va recapacitar-ne sobre les implicacions morals que comportava jugar amb els sentiments de les persones. Arrel d’ací es va adscriure a les corrents crítiques contra els postulats de la intel·ligència artificial. En aquest punt podem fer un paral·lelisme entre aquest investigador i Albert Eisenstein ja que ambdós es van capgirar envers els seus propis invents.

L’any 1976 va publicar el llibre El Poder de les Computadores i la Raó Humana (Computer Power and Human Reason) on desenvolupa els seus pensaments arran d’aquesta matèria. Pensa que els ordinadors mai podran simular de manera adequada la intel·ligència humana (natural) ancorant-se en la definició de que no existeix cap intel·ligència general, sinó que és necessari especificar un punt de referència perquè la noció d’intel·ligència puga tenir cap significat.

A més d’això, fa una llista de quatre limitacions dels ordinadors front a les persones: la primera és que els ordinadors no saben llegir entre línies; la segona, que no adquireixen la informació que els humans aprehenem a través dels sentits, ja que no tenen cos; no comprenen els problemes humans perquè no estan socialitzades; i, per últim, el contingut de la seua informció és només funcional, ja que no atenen a diferents destinataris ni contexts específics.

Aquest és un cas típic ja tractat en la literatura i el cinema des dels seus inicis: el del creador que té por de que la màquina puga revelar-se contra ell, o manipular-lo. És un dels punts més forts que s’argumenten contra la intel·ligència artificial. A hores d’ara, aquest programa ja no presenta aquest tipus de perills, ja que tothom que l’empra sap que tracta amb una màquina, és a dir, no ha arribat a triomfar completament. Existeixen un munt de programes amb el mateix fi que Eliza (per exemple, el dr Abuse), que es poden trobar fàcilment a internet. Una diferència substancial entre l’original i els que han aparegut més tard és que aquestos estan programats a la defensiva, sempre estan preparats a combatre insults (inclús tenen una base de dades específica per als mateixos) i això fa palesa la voluntat que té l’ésser humà de dominar a la màquina. Qualsevol persona que es dispose a parlar amb un aparell com aquests tindrà com a objectiu desmuntar els seus arguments, trobar els seus punts febles.

Col·laboració de Beatriz Escribano per al capítol Intel·ligència artificial