Clavilux
Col·laboració de Alba Lupiánez per al capítol Música visual
La teoria de Isaac Newton sobre la correlació dels sons amb colors ha comportat un treball experimental per part de nombrosos enginyers i músics. Gràcies als avenços tècnics i tecnològics d’aquest darrer segle, a partir del segle XX sorgiren invents i mecanismes que treballaven en la relació entre la música i els colors que aquesta representa. Com a qualsevol disciplina, els treballs comportaren avenços i fracassos, però aquesta dicotomia és necessària per a l’evolució tecnicocientífica.
De tot aquest regitzell de proves, un dels invents més reeixits a partir d’aquesta voluntat de plasmar la teoria newtoniana fou el Clavilux, del danès Thomas Wilfred (1889-1968). El Clavilux era un òrgan de colors que mostrava tonalitats en una petita pantalla en funció de les notes que es tocaven al teclat corresponent.
El mecanisme del Clavilux era un joc de miralls i llums que reflectien els colors en una superfície negra que hi havia adjacent al teclat. El resultat artístic obtingut eren unes imatges construïdes a partir de les diferents notes tocades durant la composició. Així, es distingeixen tonalitats de color segons el to de la peça, i també varia la intensitat en funció de la densitat de notes en l’obra.
En llatí, Clavilux vol dir “llum tocada per la tecla”, però tot i així altres artistes que treballaven amb mecanismes relacionant so i llum no usaren aquest nom. A més a més, el Clavilux creava Lumia, terme que Wilfred usava per referir-se al concepte de la música visual. L’especificitat dels noms emprats per l’autor fan que, tan el terme Clavilux com Lumia s’associïn, exclusivament, al treball realitzat per Wilfred sobre la llum.
Al 1919, Wilfred va construir el primer Clavilux al seu estudi de Long Island, però no fou fins al 1922 quan, a la Neighborhood Playhouse de Nova York, es va fer per primer cop un recital públic de l’instrument. La premsa i la crítica va ser molt receptiva, tan que el director d’orquestra anglès Leopold Stokowski va valorar “ja tinc ganes de dirigir a aquesta màquina”.
A partir de finals dels anys 20, Wilfred va començar a crear instruments més petits i menys complexos. Eren uns Clavilux que interpretaven Lumia però d’ús més quotidià i domèstic. Alguns estaven destinats a les llars de músics encuriosits pel nou instrument, mentre que altres van ser dissenyats per a la seva instal·lació a varis museus i galeries d’art.
El Clavilux és un instrument complex que permet a una persona crear i realitzar composicions Lumia. Per profunditzar en aquest treball, a l’any 1933 Wilfred va fundar The Art Institute of Light, que tenia una sala de recitals a Chelsea i més tard al Grand Central Palace. Aquest institut, si bé als seus inicis comptava amb poc suport institucional, amb els anys va aconseguir guanyar prestigi i convertir-se en un centre referent en la investigació de la música més experimental i la relació que aquesta pot establir amb els colors.
Cal valorar l’impàs que va suposar, per un invent com el Clavilux, la Segona Guerra Mundial, ja que Wilfred va aturar-ne la difusió i la construcció. L’autor, per tant, no va fer més recitals sinó que es concentrà, exclusivament, en el treball d’estudi sobre la Lumia. No fou fins al 1951, que un Clavilux es mostrava, novament, al públic. Fou arran de l’exposició del Museum of Moderm Art 15 Americans, que incloïa obres d’expressionistes com Jackson Pollock, Willem de Kooning I Mark Rothko, i també l’invent de Wilfred.
Wilfred va arribar a construir 16 models de Clavilux domèstics més petits, que s’anomenaren “Clavilux Juniors.” Actualment, se’n conserven 7 i la majoria es preserven en col·leccions privades. Malgrat això, la majoria dels Clavilux es conserven a la col·lecció de la família Epstein, que han cedit en préstec les obres de Lumia i els mateixos Clavilux a diferents museus repartits pel món. Al 2003, dos Clavilux van ser rescatats d’un contenidor d’unes obres de desallotjament a l’East Village i els adquirí la família Epstein per a la futura restauració.
L’inventor va declarar, explícitament, les seves objeccions a gravar les composicions en pel·lícula, per la qual cosa la supervivència de la Lumia depèn de l’existència de les màquines. El Clavilux, per tant, esdevé essencial per mantenir les creacions de colors ideades per Wilfred.
Col·laboració de Alba Lupiánez per al capítol Música visual