Edu3.cat

 
Vet aquí l’aparell personal més popular dels últims temps: el telèfon mòbil. És una culminació i, alhora, un compendi de les tecnologies de la comunicació.

TELEFONIA

Els primers experiments en el transport del so per via elèctrica van ser obra de l’italià Antonio Meucci. La història, però, ha atribuït els honors i els beneficis de l’invent al nord-americà Alexander Graham Bell, perquè va saber patentar-lo abans que ningú.

La clau del telèfon és la conversió del so en senyals elèctrics.

En el micròfon, el so fa vibrar una membrana. Aquesta vibració crea unes variacions elèctriques que es transmeten a través d’un cable. A l’altaveu, el procés és invers: els senyals elèctrics fan vibrar una membrana.

Graham Bell, això sí, va ser l’iniciador d’una gran indústria telefònica. En poc temps, els telèfons van arribar a totes les ciutats importants del món.

De tota manera, no es podia telefonar, per exemple, de Londres a Nova York. El problema és que els senyals telefònics es degraden amb la distància. Per això, de tant en tant, hi ha d’haver uns repetidors d’aquests senyals. Però instal·lar repetidors sota l’Atlàntic, al segle XIX, era una tasca impossible.

Durant un temps, per salvar les llargues distàncies es va fer servir la ràdio, és a dir, la transmissió dels senyals a través de l’aire.

El primer cable telefònic transatlàntic no va arribar fins al 1956, gairebé un segle després de la invenció del telèfon.

Des d’aleshores, la xarxa telefònica, sota mar i sota terra, no ha parat de créixer i de millorar tècnicament.

Per a llargues distàncies, actualment es fa servir la fibra òptica, que permet canalitzar un nombre molt gran de trucades simultànies.

I quan no hi ha cables es fan servir els satèl·lits. N’hi ha centenars, de manera que la comunicació entre qualsevol parella de punts del planeta està garantida.

Però els avenços més espectaculars de la telefonia han resultat de la digitalització, és a dir, la conversió dels senyals en bits i l’ús d’ordinadors per regular-ne el trànsit.

La digitalització ha permès, per exemple, connectar els ordinadors de les persones -no tan sols els seus aparells telefònics- i intercanviar textos, imatges, vídeos… És a dir, Internet.

Però el més genuí de la telefonia digital és el mòbil. Funciona sota el següent principi: El territori està dividit en cel·les hexagonals, i cadascuna cobreix entre 10 i 20 quilòmetres quadrats.

En cada cel·la hi ha una antena. Quan el mòbil es posa en marxa, el primer que fa és localitzar per ràdio la cel·la més pròxima i acordar la freqüència amb què es comunicaran l’un amb l’altre.

En conversar, la veu es digitalitza, es comprimeix i es radia a la cel·la corresponent. Des d’allà s’enllaça a la xarxa telefònica normal. La veu de retorn segueix un camí invers.

Quan l’aparell es mou de lloc, la cel·la ho detecta i, si cal, fa el canvi automàtic a una cel·la veïna. D’aquesta manera, es pot travessar tot un país i mantenir una conversa sense interrupcions.

Aquest avantatge ha estès el telèfon per tot arreu. Són moltes les persones que tenen un mòbil amb el qual parlen però també escriuen, mostren imatges, reben el correu d’internet…

Per dintre, un mòbil és un intricat circuit electrònic amb un ordinador, una pantalla, un teclat, un micròfon, un altaveu, una antena…

Durant una telefonada, es produeixen milions de càlculs per segon. No hi ha cap aparell d’ús quotidià amb tanta complexitat per centímetre cúbic.