Edu3.cat

 
És una màquina d’escriure, un equip per escoltar música i veure un vídeo, una màquina de jugar, un àlbum on guardar-hi fotografies…Tot alhora? Què és aquest prodigi?

L’ORDINADOR PERSONAL

Fins a finals dels anys setanta, els ordinadors eren màquines molt voluminoses i costoses. Calia mantenir-los en habitacions especials protegits de la pols i dels canvis de temperatura. Tan sols els feien servir les empreses i les institucions.

Cada ordinador tenia només un processador. Les feines s’executaven una darrere l’altra. Per fer una cosa, calia posar-la a la cua.

Alguns, però, van imaginar altres escenaris. Per exemple, el nord-americà Vannevar Bush. Va projectar una màquina, anomenada MEMEX, per al treball individual.

Ell mateix la va descriure així: “MEMEX és una màquina on una persona guarda tots els seus llibres, registres i comunicacions, i que s’ha mecanitzat perquè es pugui consultar amb rapidesa i flexibilitat extremes.”

MEMEX no es va fer mai realitat, però constitueix la llavor de la informàtica personal.

Un dels llocs on es va desenvolupar va ser el laboratori californià Xerox Parc. Allí es va construir un ordinador, anomenat ALTO, que es caracteritzava per un sistema de comunicació -l’anomenada interfície– a base de gràfics: tota una innovació.

Enlloc d’enrevessades instruccions informàtiques, l’interfície gràfica permetia treballar com si s’estigués davant d’un escriptori: agafant carpetes, obrint i tancant documents, copiant arxius, llençant el que era inservible a la paperera, etc.

Aplegant totes aquestes idees, dos joves nord-americans -en un garatge, diu la llegenda- van construir un dels primers ordinadors personals: Apple I.

Més endavant, van crear-ne un altre de més versàtil, l’Apple II, que feia servir colors, un processador de textos, un full de càlcul…

A començaments dels anys vuitanta, la informàtica individual començava a quallar en el mercat. El Commodore 64 va ser un dels ordinadors personals de més èxit.

Però n’hi va haver d’altres, com ara l’anglès Spectrum, l’Amiga…

I, sobretot, el Macintosh d’Apple. Aquest ordinador es va anunciar per televisió amb un espot, ara famós, que acabava dient: “El 24 de gener, Apple presentarà Macintosh. I vostè veurà perquè 1984 no serà com “1984”.

Efectivament, Macintosh desafiava la tirania de la informàtica tradicional, inaccessible i allunyada de les persones. Disposava de pantalla, de ratolí, i d’una colla de programes per fer feines personals, sobretot creatives.

En particular, Macintosh oferia una atractiva interfície gràfica que permetia treballar d’una manera molt intuïtiva, sense que calgués tenir coneixements informàtics.

Per la seva banda, IBM, el fabricant d’ordinadors més important de l’època, va entrar en la informàtica personal amb l’anomenat PC (personal computer), que esdevindria el gran rival de Macintosh.

L’interfície del PC, l’anomenat Windows, era inicialment ben diferent de la del Macintosh.

Però, amb el temps, acabaria incorporant les convencions de l’interfície gràfica. Des d’aleshores, aquesta mena d’interfícies són imprescindibles per fer qualsevol feina.

Un ordinador personal és, avui dia, desenes de vegades més potent i milers de vegades més lleuger que un d’aquells feixucs ordinadors d’abans.

La interconnexió dels ordinadors en xarxa, com passa amb Internet, ha multiplicat el valor de la informàtica personal.

A les capacitats textual, gràfica i musical, ara s’afegeix la de comunicar-se arreu del món.

No hi ha cap més tecnologia que estigui tan a prop de les persones.