Edu3.cat

També es pot veure via YouTube
 
Els ordinadors són presents en la majoria d’activitats. Són presents en la indústria, en l’entreteniment, en les comunicacions… Però, per què aquesta ubiqüitat? En què consisteix la digitalització?

EL CODI DIGITAL

Digitalitzar vol dir, en primer lloc, esmicolar, fragmentar. En el cas d’una imatge, els fragments resultants s’anomenen píxels.

A continuació, digitalitzar vol dir quantificar aquests fragments, numerar-los.

Així, un píxel es pot representar amb tres números: Un per indicar el nivell de color vermell que conté, un altre pel nivell de verd, i un altre pel nivell de blau. Tota la imatge queda, doncs, convertida en un seguit de números.

Un altre exemple: la digitalització d’un so. Primer es fragmenta el senyal. Aquest procés s’anomena mostreig.

Després, els trossos -les mostres- es quantifiquen. Cada mostra es pot associar, per exemple, a un número que indica l’instant, i a un altre que indica la intensitat. Així, el so queda convertit en un seguit de números.

Però aquests números no tindrien cap utilitat sense la tecnologia adequada per poder treballar-hi, és a dir, per fer càlculs. Aquesta tecnologia és l’electrònica, que sembla feta a mida per a això.

En el camp electrònic, els números -els bits– no pesen, no embruten, no fan soroll… Són, pràcticament, immaterials.

Tot això no té res a veure amb les imatges tradicionals. La pintura existeix gràcies a la tela. I la fotografia, gràcies al negatiu. En tots dos casos, les imatges van lligades al suport material.

També passava el mateix en les gravacions de vídeo. A la cinta hi quedaven enregistrats uns senyals magnètics que tenien l’inconvenient de ser sensibles a l’ambient, la lectura repetida, el pas del temps…

En canvi, gràcies a l’electrònica, els números no tenen dimensió física. No importa que estiguin associats a una cara, una simfonia, un teorema o un huracà. Només són números.

Per això, una imatge digital mai no es malmet ni es desgasta. La còpia sempre és igual a l’original.

Per això que la instrucció tallar i enganxar és la més representativa dels estris digitals. Permet comprovar el resultat d’una acció abans de fer-la; permet simular-la.

Simular resulta molt útil quan es tracta de compondre, projectar, dissenyar coses, perquè permet provar-les abans de fabricar-les, amb els consegüents estalvis econòmics. Gairebé totes les indústries en treuen profit.

Permet, també, imaginar coses que no existeixen en la realitat. Per això, la digitalització ha envaït el món de l’entreteniment.

Als anys noranta, va envair un altre món, el de les telecomunicacions. D’aquesta conquesta n’han resultat xarxes tant extraordinàries com Internet, la telefonia mòbil, GPS

En aquestes xarxes, els números viatgen d’un punt a l’altre del planeta. Per tant, hi viatgen textos, imatges, músiques, pel·lícules…

Totes les comunicacions tendeixen a ser digitalitzades i a formar part d’alguna xarxa.

El codi digital recorda el codi alfabètic, el genial invent de fa quinze mil anys. El que en el codi digital són números, en l’alfabètic eren lletres.

La combinació de lletres -les paraules- ha permès representar una increïble diversitat de conceptes. Doncs bé, la combinació de números permet representar aquests mateixos conceptes… i molts més.

Per això, el codi digital s’aplica a tantes activitats. Perquè és una mena d’alfabet del nostre temps.