Edu3.cat

 
Gràcies a internet, tenim a l’abast una oferta creixent d’informació, de productes, de serveis… Però, sobretot, tenim la possibilitat de comunicar-nos i col·laborar amb altres persones.

EL CIBERESPAI

La paraula grega kybernetes vol dir timoner, pilot d’un vaixell. Plató, el savi grec, la va fer servir per referir-se, al·legòricament, a un governador, a una persona que guia i controla una comunitat.

Als anys 40, el nord-americà Norbert Wiener va fer servir la mateixa arrel per designar una nova especialitat científica, la cibernètica, dedicada al “control i comunicació en l’animal i en la màquina”.

L’origen de la cibernètica va ser l’estudi d’aquest regulador, un dispositiu habitual en una màquina de vapor, que permetia controlar, automàticament, la velocitat de rotació.

Wiener va observar que aquesta mena de mecanismes que es regulen a si mateixos són conceptualment presents en els éssers vius.

Això el va portar a imaginar unes màquines capaces de cooperar, d’aprendre, fins i tot, de reproduir-se.

Però el vapor i la mecànica no eren les tecnologies adequades per fer realitat aquest somni. Ho serien l’electrònica i la informàtica.

Als anys 60, va arrelar la idea que l’ordinador havia de ser no tan sols una màquina de calcular sinó un col·laborador de l’activitat humana.

I la cibernètica va adoptar un sentit més específic: el control i la comunicació entre les persones i els ordinadors.

La primera xarxa d’ordinadors dedicada a col·laborar en activitats no militars va ser projectada pel nord-americà Ted Nelson. Es deia Xanadu, però mai no va arribar a existir.

Als anys 80, l’escriptor William Gibson va escriure una novel·la sobre un món futur amb una forta dependència d’una xarxa d’ordinadors.

Doncs bé, aquesta xarxa portava un nom que faria fortuna: ciberespai.

Ciber feia referència al món de les màquines i els ordinadors. I espai indicava un indret on hi passaven coses, tot i que sense cap localització física.

De la imaginació a la realitat: uns quants anys després de la novel·la, va aparèixer la gran teranyina mundial -la world wide web– coneguda popularment com a internet.

No és com ho van imaginar Gibson i Nelson, però s’hi assembla.

Per alguns pensadors, el ciberespai suposa la realització d’utopies com la noosfera, és a dir, la corona planetària -com la biosfera– de les ments humanes connectades entre si que va imaginar, els anys 30, el filòsof francès Teilhard de Chardin.

Sense anar tan lluny però igualment utòpics, n’hi ha altres que pensen que el ciberespai és un entorn sense jerarquies ni centres de poder: un entorn veritablement lliure per a la informació, el coneixement i l’intercanvi.

La realitat és que el ciberespai és un entorn confús en plena evolució.

Abunden els intents de fer-hi negocis però, llevat d’algunes excepcions, amb un èxit relatiu.

En canvi, es consoliden les webs educatives: en qualsevol etapa formativa intervé, d’una o altra manera, la xarxa.

Des dels primers moments hi van sorgir comunitats, és a dir, agrupacions d’usuaris al voltant d’interessos comuns. Les més notables, els anomenats MUDs, tenien propòsits lúdics.

Amb el temps i les millores tècniques, les idees comunitàries s’han diversificat molt.

Entre les més radicals, hi ha l’intercanvi de literatura, música, cinema… que posa en crisi el model tradicional de drets d’autoria.

Es calcula que tan sols un 40 per cent de les webs té propòsits comercials. Per tant, el ciberespai és un entorn de consumidors però, més que això, és un entorn de productors de continguts.

No hi ha cap mitjà tan obert i potent com aquest.