Terra a la vista!

Amb ocasió del seu cinquantenari, es va dir que l’arribada a la Lluna de 1969 va ser una proesa comparable al (re)descobriment del continent americà de 1492, però això és exagerat.

La primera travessia per l’Atlàntic de Cristòfor Colom, així com la primera volta al món de Magalhães/Elcano que va tenir lloc poc després, va suposar un salt endavant per a la navegació marítima molt més significatiu que l’arribada a la Lluna de l’Apollo 11 per a la navegació espacial. Certament, aquest va ser un pas important per a la humanitat però, ateses les magnituds de l’oceà espacial, en realitat va ser un pas primitiu.

Segons l’historiador Ramon J. Pujades, a inicis del segle XIV els pilars de la navegació marítima costanera ja estaven ben assentats per a tot el que vindria a continuació (el (re) descobriment, la primera volta al món…). Doncs bé, parafrasejant aquesta afirmació es pot dir que, a començament del segle XXI, els pilars de la navegació espacial costanera estan ben assentats; el que hagi de succeir a continuació no se sap, tot i que es pot intuir.

La Lluna és només el primer port de la costa espacial fondejat per una nau.

nàutica medieval

Després de desenes de segles d’història, a l’edat mitjana la construcció de vaixells era una tecnologia força desenvolupada. La indústria naval era experta en combinar fustes, ferros i veles per a fabricar vaixells capaços de resistir perfectament en el mar durant mesos.

Les rutes marítimes cobrien mig món, però els vaixells tan sols vorejaven les costes, perquè endinsar-se en l’oceà era una experiència de la qual ningú tornava per explicar-la. La brúixola, un instrument ja habitual en aquell temps, assegurava el rumb però, un cop desapareguda la terra de la vista, no hi havia una bona manera de mesurar la posició —la latitud i la longitud— del vaixell, amb els perills consegüents.

La latitud es podia calcular amb certa aproximació. Els vaixells més benestants disposaven d’instruments com sextants, astrolabis…; els més modestos de bastonets, quadrants… Servien per mirar al cel i prendre mesures angulars de determinats astres: el Sol de dia i certes estrelles de nit, sempre que els núvols no cobrissin la ruta, és clar.

El gran problema era el càlcul de la longitud. Per això cal conèixer el temps transcorregut dins del vaixell, però amb eines com la trencadissa “ampolleta” —un rellotge de sorra al que s’havia de donar la volta cada mitja hora— la precisió del càlcul es perdia en la distància.

En les distàncies curtes, la longitud es podia aproximar coneixent la direcció i la velocitat del vent; també comptava molt l’experiència dels mariners. Però en les distàncies llargues, el problema era molt més complicat; segons l’escriptor Miguel de Cervantes, era “tan difícil de resoldre com la quadratura del cercle”. Increïblement, no es va resoldre fins que, el 1876, el rellotger anglès John Harrison va construir un cronòmetre capaç de mesurar el pas del temps amb precisió resistint les dures condicions del mar.

“Atles Català” (Cresques Abraham, 1375)
fulls 3-4: Finisterre, la Mediterrània i Europa

A més d’uns pocs i rudimentaris estris de mesura, els navegants medievals disposaven de “portolans”, unes cartes nàutiques millorades en què apareixia dibuixat el perfil de les costes amb indicacions dels ports (d’aquí el seu nom) així com una sèrie de grafismes —la majoria de mariners no sabia llegir— per identificar els llocs a la llunyania.

Amb el temps, els portolans van anar adquirint densitat i fiabilitat fins a fer-se imprescindibles en qualsevol travessia, cosa que va donar lloc a una indústria de creadors de portolans —de cartògrafs, segons el terme modern.

Al segle XIV, la mar Mediterrània estava dominada per navegants catalans i venecians. Palma de Mallorca era un dels ports més importants i acollia l’escola de cartògrafs més notable de l’època.

La màxima expressió d’aquesta escola és l'”Atles Català”, realitzat el 1375. Se’n van confeccionar dos exemplars; un es conserva a la Biblioteca de París, i l’altre s’ha perdut. Se sap que va ser una de les fonts d’inspiració de Cristòfor Colom.

“Atles Català” (Cresques Abraham, 1375)
fulls 5-6: Delhi (Índia) i Catay (Xina)

L’Atles Català descriu una bona part del que se sabia del món per a ús de navegants. A més dels detallats i il·lustrats perfils de les costes, mostra un calendari astronòmic, informació dels llocs, una cosmografia ptolemaica… i, fins i tot, una representació més aviat fabulada de Catay (l’actual Xina) i l’Extrem Orient.

Cresques Abraham, l’autor d’aquesta obra extraordinària, era en realitat pintor —o il·luminador, com es deia aleshores. Se’l coneixia com “el bruixoler” perquè, a més de portolans, pintava brúixoles.

Curiosament, mai no va navegar en un vaixell, obtenia la informació a través del boca a boca: es passejava pel port escoltant les aventures dels mariners i els demanava que descrivissin els paisatges solcats.

nàutica espacial

El gest d’aquells mariners medievals mirant al cel per orientar-se és el mateix que fa un telèfon actual per a, després d’un parell de clics, connectar-se a uns satèl·lits i mostrar-nos el mapa nàutic o terrestre del lloc en què ens trobem. Què diria Cresques Abraham!

Aquests satèl·lits artificials, indispensables avui dia per una infinitat d’aplicacions són, en part, resultat de l’astronàutica, la ciència/tecnologia emparentada amb la nàutica.

L’astronàutica va començar apenes deu anys abans de l’arribada a la Lluna, quan el cosmonauta soviètico Yuri Gagarin va donar la prmera volta al voltant de la Terra. Aquesta brevíssima història contrasta amb el formidable bagatge de coneixements amb què compta l’astronàutica gràcies a l’astronomia, tan antiga, segurament, com la mateixa nàutica.

Actualment, els instruments per a calcular la posició d’un objecte en l’espai són molt precisos. El control d’una nau tampoc representa un problema: les lleis de la navegació espacial també són ben conegudes. En aquest sentit, destaca la formidable demostració de billar planetari duta a terme per les sondes Voyager, un viatge començat el 1977 que les ha portat fins més enllà del Sistema Solar; encara es comuniquen, tot i que agònicament, amb la Terra.

Des del punt de vista teòric, es coneix bé com navegar per l’espai, el problema és el caràcter terriblement letal del medi, cosa que implica un enorme desafiament tècnic i econòmic, en particular, per les missions tripulades.

A la màxima velocitat assolida pels coets actuals, es triga dies a arribar a la Lluna, mesos a Mart i anys a altres planetes. Per arribar a Proxima Centauri, l’estrella més propera després del Sol, es trigaria uns 6.000 anys. Les destinacions de les naus estan fatalment limitades per l’escala còsmica del medi i les distàncies inhumanes que hi ha entre les estrelles.

La vela solar experimental, impulsada per la pressió dels fotons de la llum solar: el vent del Sol
(Planetary Society, 2018)

Mentre el gran problema de la navegació marítima era calcular la posició del vaixell, el gran problema de la navegació espacial és la velocitat de la nau. Amb la tecnologia actual és impossible viatjar més enllà del Sistema Solar i arribar a un astre en l’interval de temps d’una vida humana. Per a alguns teòrics, l’única manera de viatjar a les estrelles seria a través dels anomenats ‘forats de cuc’ i, en termes més generals, mitjançant la contracció de l’espai-temps. Ara per ara, tot plegat és pura ciència-ficció però, potser com va dir l’escriptor anglès Arthur C. Clarke, “El que avui ha començat com a novel·la de ciència-ficció, demà acabarà com a reportatge”.

En qualsevol cas, la navegació espacial té un horitzó màxim. Es creu que, tot i viatjar amb les naus més ràpides que puguin inventar-se, a causa de l’expansió de l’Univers i a què els astres s’allunyen els uns dels altres, l’espai navegable no arriba més enllà del Grup Local de galàxies del qual forma part la nostra, la Via Làctia. Suposant que s’hi arribés, qualsevol altre destí s’haurà allunyat fins al punt de ser inaccesible.

una astronàutica medieval

Tot i l’espectacularitat de l’arribada a la Lluna, l’Estació Espacial Internacional, les sondes robòtiques i els telescopis espacials, l’astronàutica és, en termes relatius, tan primitiva com la nàutica medieval.

Hi ha una colla de paral·lelismes, per exemple, els astrònoms —els cartògrafs de l’espai— fan la seva feina sense moure’s de casa, com Cresques Abraham. En lloc de l’audició mitjançant la qual aquest s’informava, els astrònoms dibuixen els mapes mitjançant la mirada, una mirada extraordinàriament magnificada avui dia gràcies als avenços de l’òptica digitalitzada, però forçosament limitada per l’escala còsmica de l’objectiu. Les imatges de les galàxies són impressionants, però són inevitablement borroses, com els portulans.

Un portolà de l’Univers: el ’fons de microones’, testimoni dels patrons freds i calents de l’Univers primigeni (APOD, 2018)

La realitat física última de l’astre no es pot conèixer, cosa que pot donar lloc a sorpreses. Així per exemple, el mòdul de la missió Rosetta de l’ESA, una de les últimes proeses de l’exploració espacial, va aterrar el 2014 sobre un cometa amb la mala fortuna d’acabar en l’interior d’un forat al qual no arribava la llum solar, de manera que l’energia de la sonda s’esgotà molt aviat i la missió, que prometia retornar material del cometa a la Terra, va fracassar. El mapa disponible del cometa no era prou detallat per assegurar el port en què fondejar.

El món conegut descrit en l’Atles Català es correspondria amb el Sistema Solar Interior, amb la Lluna i Mart com a principals ports estudiats i relativament accessibles. Pel que fa a Catay i al llunyà orient més imaginat que conegut, es correspondria amb els exoplanetes, el descobriment dels quals estimula bona part de l’exploració espacial actual.

negocis espacials

La navegació marítima respon a l’afany humà de coneixement, d’intercanvi i, a vegades, de conquesta; la navegació espacial respon també als mateixos estímuls. Fins ara, s’ha vist impulsada per la curiositat i el coneixement, però ja s’apunten objectius comercials i de conquesta.

En la seva curta història, l’exploració espacial ha sigut una activitat exclusiva d’agències públiques però, a poc a poc, també ho és d’empreses privades, decidides a obtenir rendibilitat de la fabricació de coets i naus. Ja operen, per exemple, diverses companyies de “turisme espacial” que projecten iots per a navegar pel cel per a gaudi de (mega)rics capritxosos.

També pot succeir que en algun planeta o satèl·lit proper es descobreixi un mineral valuós, cosa que donaria lloc a les corresponents missions de conquesta. No és una especulació: ja hi ha advocats espacials que promouen una legislació sobre els drets de propietat a la Lluna i a l’espai en general.

La possible colonització d’un planeta es basa en la idea de la “terraformació”, és a dir, la reproducció de les condicions materials de la vida a la Terra i l’establiment d’assentaments humans que, amb el temps, s’anirien ampliant i replicant. L’element primordial per a terraformar és l’aigua; a partir d’ella i amb l’energia solar —neta i abundant en el cas de la Lluna— es pot fabricar hidrogen com a combustible i oxigen amb el qual respirar i altres usos industrials. Se sap que hi ha aigua congelada als pols de la Lluna i de Mart, per això ambdós són bons candidats per a ser ocupats.

La idea és recolzada entusiàsticament per magnats sorgits de la digitalització com ara Elon Musk, que dedica part dels seus enormes guanys en projectes per enviar persones a Mart i més enllà. També subscriuen la idea altres personalitats com el físic Stephen Hawking, tot i que, en aquestos casos, sense un propòsit mercantil sinó per salvar la humanitat davant el previsible esgotament del planeta. En qualsevol cas, l’objectiu de la colonització d’altres mons sembla, com diu l’astrofísic anglès Martin Rees, “la versió tecnocràtica d’una promesa de felicitat eterna per tal d’abandonar aquesta vall de llàgrimes”.

La pregunta que plana sobre l’exploració espacial té a veure, precisament, amb la degradació de la Terra. En lloc de colonitzar altres planetes, ¿no caldria abans arreglar el nostre?

la Terra, a la vista

“Earthrise” (Apollo 8, NASA, 1968)
La Terra apareix sobre el limbe lunar

El 1968, mentre orbitaven la Lluna per quarta vegada, els astronautes de la missió Apollo 8 van veure, inesperadament, la Terra mig il·luminada a la llunyania. Un d’ells va agafar la càmera fotogràfica i va disparar diverses vegades; una de les instantànies és la cèlebre “Earthrise” (Sortida de la Terra). Més endavant, confessaria haver-les fet amb cert remordiment, ja que en l’estricte pla de vol no hi havia prevista la visió de la Terra: els rodets eren per fotografiar la Lluna. La imatge està mal enquadrada i enfocada, però aquest defecte és una qualitat que evoca les presses de la captura i el dramatisme del moment.

Allí està el nostre planeta, fràgil i enmig del no-res. Sembla estàtic, però en realitat navega a centenars de milers de quilòmetres per hora. Sembla buit, però és ple de vida i, en particular, poblat per milers de milions de persones: allí estan retratades.

Aquesta imatge, al costat de la de l’explosió d’una arma nuclear, constitueix una bona representació de l’esdevenir de la ciència i la tècnica del segle XX. Per la seva profunda significació, ambdues haurien de figurar en els manuals de filosofia contemporània.

En contemplar la Terra a la llunyania, alguns astronautes diuen haver experimentat una sensació de fascinació i insignificància, una emoció gairebé religiosa a la qual s’ha anomenat “l’efecte perspectiva”. Certament, en un temps en què els déus han deixat d’existir, la Terra és l’únic mite que val la pena reverenciar.

La imatge també és una crida a la consciència sobre les conseqüències negatives de l’activitat humana sobre la Terra i, potser, sobre els astres. L’ambició de trepitjar un altre món i colonitzar-lo, a més de costosíssima i incerta, podria resultar, fins i tot, perillosa per al nostre, ja que, de ben segur, s’hi acabarien reflectint les disputes territorials. És molt millor que siguin els robots, desproveïts de l’instint reptilià de la propietat, els qui facin la feina, una feina l’únic objectiu de la qual hauria de ser l’adquisició de coneixements per a tota la humanitat.

No sembla probable que hi hagi vida en un planeta costaner, però les tècniques de detecció d’exoplanetes multipliquen dia a dia la probabilitat de trobar-ne en algun. Basant-se en simulacions digitals, els astrofísics estimen que els planetes de grandària i període orbital similars a la Terra tenen lloc, aproximadament, en una de cada cinc estrelles; el nombre de candidats és, doncs, tan enorme, que es creu que el descobriment podria produir-se en les pròximes dècades.

La repercussió d’aquest esdeveniment serà comparable, aquesta vegada sí, a la que va tenir el (re)descobriment del continent americà. Superada l’edat mitjana, aleshores començarà l’edat moderna de la navegació espacial. I la supèrbia antropocèntrica rebrà una nova lliçó d’humilitat de conseqüències imprevisibles però, alhora, esperançadores: creixerà la consciència individual i col·lectiva de viure a la Terra, del privilegi que això suposa i de la ineludible necessitat de preservar-la.

Article publicat en espanyol a la revista ASTRUM núm. 348 (Agrupació Astronòmica de Sabadell, març 2023)