Relíquies

Daisy Bell

Abans de les imatges, la digitalització va arribar al so i, en particular, a la veu humana, això que llueixen els assistents de veu amb què convivim. Entre les primeres demostracions en aquest sentit, destaca la que va tenir lloc el 1961 a la seu de Bell Labs (EUA). Allí, una computadora IBM 7094 era capaç de enregistrar una cançó i tractar-la digitalment a tots els efectes, fins i tot, interpretar-la amb una veu sintètica. Es deia que la computadora ‘cantava’, i entre el seu repertori programat hi havia la cançó ‘Daisy Bell’.

La cançó va ser composta el 1894 i es va fer famosa gràcies al ‘fonògraf’, l’invent de Thomas Edison per reproduir so, considerat el primer mitjà de la història per a la difusió de la música; anava gravada en cilindres amb una capa de cera (els discos van aparèixer més endavant i l’invent va prendre el nom definitiu de ‘gramòfon’). Als EUA, el fonògraf va fer de ‘Daisy Bell’ una cançó molt popular en associar-la hàbilment a una campanya publicitària d’èxit d’unes bicicletes tàndem.

S’explica que, mentre preparava el film ‘2001: una odissea de l’espai’, l’escriptor Arthur C. Clarke va presenciar una demostració de la computadora cantant i, impressionat, va decidir incloure la cançó en el guió.

Quan l’astronauta l’està desactivant, la HAL 9000 va perdent la seva suposada consciència mentre canta ‘Daisy Bell’. Com passa a moltes persones que pateixen la decadència de la ment, la música és l’últim que desapareix de la memòria; amb aquesta evocació, Clarke reforça la idea que travessa tot el film: el caràcter ‘humà’ d’una computadora.

En la realitat de l’any 2001, això estava molt lluny d’aconseguir-se, però avui dia la computadora pot, efectivament, simular un nombre creixent de processos mentals típicament humans. Tal com Clarke havia profetitzat, per bé que un parell de dècades per endavant, després del so, les imatges i tota la comunicació, la digitalització aborda actualment la simulació de diverses manifestacions de la intel·ligència humana.

Les repercussions d’aquest avenç —l’anomenada Intel·ligència Artificial— són considerables a nivells personal, cultural i, fins i tot, polític, per això l’intens debat obert actualment i les possibles conseqüències que se n’apunten. Algunes són molt serioses, com l’amenaça a les persones i a les democràcies, d’altres ho són menys, com el paradís tecnològic en què ningú no haurà de treballar 😃 o, la més fantasiosa: la presa de consciència de les màquines i el seu domini sobre la humanitat 😈.

Sigui quin sigui el futur d’aquesta poderosa tecnologia, és bo tenir present que, quan una computadora parla o canta, no entén allò que diu ni sent allò que canta, com l’humil fonògraf que taral·lejava ‘Daisy Bell’.

Fila 7

El 1984, el programa de TVE de cinema i teatre FILA 7 s’obria amb aquesta capçalera, la primera en 3D produïda a Espanya.

Es tracta d’una animació realitzada per la productora de Madrid ATC · Art per Computadora mitjançant una computadora de propòsit general que es va programar expressament per a l’ocasió, tot un repte. Les pantalles eren vectorials, com les dels oscil·loscopis, capaces de reproduir línies però no superfícies, de manera que als molt limitats models no s’hi podien afegir textures.

El vídeo final es va obtenir col·locant davant d’una pantalla una càmera fotogràfica que va enregistrar la seqüència fotograma a fotograma, com fan els animadors de miniatures de plastilina.

Aquesta tècnica es coneix actualment com a ‘stop motion’, i se circumscriu a la filmació d’objectes manipulats físicament, però és la mateixa tècnica bàsica amb la qual s’han fabricat els dibuixos animats tradicionals (càmera davant d’acetats), fins a l’arribada de les pantalles gràfiques i el programari especialitzat en animació. Aleshores, l’animador va passar de controlar cada fotograma d’un film —una escena de miniatures o un acetat dibuixat— a controlar cada punt (píxel) de cada fotograma i, a més, sense cap condicionament físic (els píxels no pesen). En teoria, la llibertat creativa és total.

Per a l’ofici d’animador, els avantatges de la síntesi digital d’imatges són evidents, però la tècnica ‘stop motion’ —l’alternativa analògica— es continua emprant; de fet, les produccions d’aquesta mena componen un nodrit gènere audiovisual, en particular, dedicat al públic juvenil.

Poc temps després d’aquesta capçalera i de la curiosa confluència entre el digital i l’analògic que es va donar en la seva elaboració, va aparèixer el maquinari adequat per a manejar les imatges en moviment. Aleshores es va iniciar la digitalització completa de l’animació i, a la llarga, de la comunicació audiovisual en totes les seves dimensions.

3D a TV3

Actualment, TV3 celebra el 40è aniversari de la seva primera emissió; doncs bé, uns mesos després la cadena s’obria cada dia amb aquesta animació en 3D que l’identificava.

La peça va ser realitzada per la productora de Barcelona Animàtica mitjançant una computadora BOSCH FGS-400, la primera especialitzada en la creació d’imatges en 3D per a l’audiovisual.

Curiosament, el sistema de la grandària d’un cotxe s’anunciava com a capaç de produir imatges ‘sense límits per a la imaginació’😅, però les restriccions tècniques i artístiques eren enormes. Per exemple, només es podien animar models geomètricament molt elementals, i per a renderitzar el vídeo d’una peça breu com aquesta caràtula, la computadora s’hi passava hores (avui dia serien microsegons).

La música de Jordi Doncos contribueix decisivament a l’atractiu d’aquesta antigalla.

A Londres, una computadora del mateix model va fabricar les seqüències en 3D del famós videoclip ‘Money for nothing’ de la banda Dire Straits, notable per aprofitar al màxim les restriccions del disseny i, així, haver creat un estil inèdit.