Pioners de l’animació

L’any oficial del naixement del cinema és 1895, però el naixement del cinema d’animació es va produir uns deu anys després, al 1905. Aquell any, l’aragonès Segundo de Chomón va produir dues pel.lícules significatives: “Eclipse de sol’, el primer documental d’astronomia, i “El hotel eléctrico”, segurament la primera animació de tots els temps, tot i que la història oficial, escrita sobretot per anglosaxons i francesos, diu que aquest honor correspon a “The Haunted House”, de l’anglès afincat als Estats Units James Stuart Blackton.

Dos anys després, Chomón va deixar Barcelona on treballava per instal·lar-se a París contractat pels germans Pathé, que necessitaven competir en el terreny de la fantasia amb el seu gran rival Georges Méliès. D’aquesta època és “Los Ki ri ki”, un dels primers films acolorits amb un sistema ideat pel mateix Chomón.

A París es covaven aleshores les avantguardes artístiques i, també, les cinematogràfiques. Hi vivia un dibuixant de còmics, Émile Cohl, que en veure l’hotel automàtic de Chomón va imaginar noves possibilitats per a aquella mena de cinema.

Amb la mateixa tècnica de l’enregistrament fotograma a fotograma, Cohl va realitzar aleshores “Fantasmagorie”, film que té el valor d’obrir l’animació al camp del grafisme. Mentre que en Chomón y Méliès l’animació és subsidiària d’arguments i d’escenaris reals, Cohl, en canvi, enceta el camí de la fantasia i dels mons onírics. Cohl, a més, no animava objectes sinó caràcters autònoms amb personalitat pròpia, per això se’l considera el precursor específic dels cartoons.

A l’altre costat de l’Atlàntic, Winsor McCay era un altre dibuixant de còmics, autor d’una famosa tira al New York Herald, “Little Nemo”. A més de dibuixar, McCay es dedicava a escriure i a produir teatre de vodevil. Buscant varietat i originalitat per als seus espectacles, McCay es va interessar pel cinema d’animació i es va posar en contacte amb Blackton. El resultat va ser l’estrena, el 1911, d’un vodevil en què, en un moment donat, sobre una pantalla apareixia el popular Little Nemo en moviment, amb ànima.

Uns anys després McCay faria “Gertie, the Dinosaur”, considerada la seva obra mestra. Abans de començar la projecció d’aquest film, McCay se situava, elegantment vestit i amb un fuet a la mà, davant de la pantalla; aleshores es posava a cridar com un domador d’animals; amb gran sorpresa pels espectadors això coincidia amb l’aparició de Gertie a la pantalla.

Més enllà dels materials posats davant de la càmera —objectes i ninots articulats, figures de fang, siluetes o acetats— la clau del gènere resideix en el mecanisme de control del pas de la maneta de la càmera mitjançant el qual es pot trucar el temps i, en conseqüència, el moviment de les imatges.

En el cinema normal el moviment de les imatges és preexistent, la pel·lícula té la facultat d’enregistrar-lo, cada fotograma és un instant congelat d’aquest moviment.

En canvi, en el cinema d’animació el moviment no existeix prèviament, sinó que es crea sintèticament. D’aquí l’habilitat essencial requerida a un animador: saber imaginar el moviment. El cineasta experimental canadenc Norman McLaren ho expressava dient que el cinema d’animació és, sobretot, “el moviment dibuixat, no uns dibuixos que es mouen”.

Amb la invenció del pas de maneta Chomón va establir els principis fonamentals de l’animació. Després Cohl va aplicar-la al camp gràfic, i va establir les bases d’allò que, amb els anys, esdevindria la poderosa indústria dels dibuixos animats —o de les animacions dibuixades. McCay, per la seva banda, representa l’ambició artística de l’animació.

Aquests precursors del cinema d’animació són també els precursors de l’animació per computadora, que és la forma contemporània del gènere. Els principis són exactament els mateixos; només canvien els instruments.

En el cas de la computadora, el trucatge del pas de maneta és portat a l’extrem: l’element mínim discretitzat de la imatge és el píxel, molt més petita que el fotograma, de manera que el cineasta té el control total tant de l’espai —l’objecte filmat— com del temps —el seu moviment.

Amb la computadora es materialitza, doncs, el principi de l’animació segons MacLaren: el programari especialitzat ofereix eines amb les quals es dibuixa, literalment, el moviment, mitjançant la definició de trajectòries, velocitats, acceleracions; n’hi ha que tenen en compte, fins i tot, les lleis de la inèrcia, de la resistència de materials, etc. per a conferir més realisme a les imatges.

Posats a escollir un pare del cinema d’animació, aquest seria Segundo de Chomón; va inventar-lo més o menys al mateix temps que Blackton, però va fer-ne un ús molt més variat. A més, en el llegat de Chomón hi ha altres importants contribucions al cinema, com ara el tràveling, un excel·lent ofici com a director de fotografia i una obra extensa i imaginativa.

Chomón seria, també, l’avi de l’animació per computadora. En el seu film “La licuefacción de los cuerpos duros” (1909), s’hi veu un actor que es deforma i es converteix primer en un ninot de filferro i finalment en una massa informe; no és aquest el primer morphing de la història?

Text aparegut en el cicle Sala HAL (IUA/UPF, 1995)