Paraules en la Lluna

La proesa de l’Apollo 11 del 1969 ha donat lloc als Estats Units a nombrosos testimonis i valoracions, cosa que respon a la seva significació patriòtica i política, així com a l’extraordinària mobilització humana i econòmica que va implicar. En el projecte Apollo (1962-1972) van participar unes 400.000 persones, el triple de les que van intervenir en el projecte Manhattan (1942-1946) per a la fabricació de la bomba atòmica. La gran majoria eren científics i tècnics de la NASA i de les nombroses empreses i universitats que van col·laborar-hi, tots ells altament motivats per la proclama del president Kennedy de 1961 (“We choose to go to the moon!”) i per la fabulosa inversió econòmica (el percentatge anual de la despesa pública dedicat a l’Apollo va arribar a duplicar el dedicat al projecte Manhattan).

Per sort, la NASA ha posat a disposició pública una nodrida documentació textual i audiovisual del projecte, com ara la relativa als astronautes que van intervenir en el memorable allunatge. De manera que, posats a indagar els testimonis personals d’aquell projecte monumental, la insòlita experiència dels passejants de la Lluna resulta particularment interessant.

astronautes

Donades les grans incògnites que es presentaven, al començament del projecte Apollo es va considerar enviar a la Lluna a presoners, després a soldats, metges, psicòlegs… fins que finalment es va optar per pilots amb experiència de vol en condicions extremes, més ben preparats tant físicament per resistir els embats de la gravetat com psicològicament per resistir els de la por.

Entre 1968 i 1972, les diverses expedicions Apollo van posar en òrbita lunar un total de 24 astronautes —tots ells pilots experts— dels quals 12 van arribar a trepitjar-la. Neil Armstrong i Buzz Aldrin, els dos primers en fer-ho, han passat a la història.

Armstrong i Aldrin durant el sopar anterior al llançament

Armstrong era l’únic de procedència civil, els altres eren oficials de la força aèria o de la marina. Es va criar molt a prop de Dayton (Ohio), el poble on els germans Wright van fer els primers passos en l’aire, de manera que va somiar volar des de molt jove. Es va formar com a enginyer aeronàutic, va volar en nombroses missions civils i militars, es va enrolar a la NASA, va pilotar les primeres naus Apollo… fins que va trepitjar la Lluna. Convertit en heroi i obligat a altres tasques, des d’aquell dia va deixar de volar en avió, cosa que més endavant lamentaria. “Als pilots no els agrada especialment caminar, el que volen és volar”, va dir, i fins i tot va confessar que mai havia somiat a arribar a la Lluna. Potser Armstrong va ser elegit per a la glòria, precisament, per la seva actitud distant, especialment adequada per a una missió tan incerta.

Aldrin, el seu company de caminada, és una altra història. Format a l’acadèmia militar de West Point amb honors, va ser pilot de combat a la guerra de Corea i era molt religiós. Va entrar en el programa Apollo després de diversos intents doncs tenia clara la seva ambició, per això va arribar a obtenir un doctorat en mecànica espacial, una formació que, unida a la seva experiència en vols espacials, li va valer ser seleccionat per a trepitjar la Lluna. Aldrin també va lamentar la repercussió que va tenir en la seva vida, però, en el seu cas, no com a aviador sinó com a persona. Eren homes durs, però Aldrin ho era menys.

Durant la seva estada a la Lluna, gairebé tots els diàlegs entre ells van ser intercanvis de tipus tècnic d’escàs interès. Destaquen els noticiaris que tots els matins els hi resumien des del centre de control de Houston i les seves reaccions davant l’atenció mundial rebuda. Hi ha, per descomptat, diàlegs amb familiars i, en particular, amb líders que subratllen la dimensió patriòtica de la gesta. Es van donar alguns moments emotius, com quan va ser necessari redreçar la trajectòria de descens de la càpsula però, en general, els diàlegs són innocus, incloses les paraulotes que, de tant en tant, deixen anar els astronautes, convenientment censurades amb un xiulet si s’escolta l’àudio registrat o tapades si se’n llegeix la transcripció.

allunatge

L'Eagle i l'ombra d'Armstrong sobre la regolita lunar

A les 20:17 (TU) del 20 de juliol de 1969, el mòdul Eagle es va posar sobre el mar de la Tranquil·litat, irònicament, el lloc on la Lluna la va perdre per sempre. Els astronautes van esperar gairebé quatre hores abans d’obrir l’escotilla i sortir a l’exterior. En aquesta espera, Armstrong no va fer res de rellevant, en canvi, Aldrin, presbiterià practicant, va entonar una sèrie d’oracions fins a prendre pa i vi consagrats prèviament a la Terra, una cerimònia considerada pels religiosos com la primera comunió espacial. Posteriorment, el mateix Aldrin lamentaria aquella celebració dient “Vam anar-hi en nom de tota la humanitat, siguin cristians, jueus, musulmans, animistes, agnòstics o ateus”.

A les 02:55 (TU) del 21 de juliol, Armstrong va baixar maldestrament per l’escala del mòdul i, després d’algun titubeig per la dificultat de moure’s embotit en el voluminós vestit espacial (que no pesat, ja que els 80 quilos que pesava a la Terra allí eren només 13) va trepitjar el sòl lunar. Llavors va pronunciar la frase més famosa de la missió: “That’s one small step for [a] man, and one giant leap for mankind” (“Això és un pas petit per [un] home, i un gran salt per a la humanitat”).

El curiós és que Armstrong no sembla pronunciar l’article [a], de manera que la frase resulta una mica estranya. La paraula man, sense article, equival en aquest context a mankind i sona redundant. La qüestió ha estat objecte de debat en els Estats Units; l’última contribució va provenir d’un expert en so que, després d’una minuciosa anàlisi de la gravació amb mitjans digitals, va concloure que Armstrong, efectivament, es va menjar la [a]. La NASA, que en les primeres transcripcions la incloïa sense més, va acabar posant-la entre claudàtors en tots els seus documents i així, amb anècdota inclosa, ha passat a la història.

Després d’esperar vint minuts dins el mòdul recitant alguns salms, Aldrin va baixar per l’escaleta per reunir-se amb Armstrong. A diferència del seu company, Aldrin no va semblar tenir preparat res especial per l’ocasió, es va limitar a expressar “Magnificent desolation” (“Magnífica desolació”), les altres paraules de la missió que s’han fet famoses. Aldrin subratllaria més endavant que, mentre Armstrong repetia beautiful (no va pronunciar altres adjectius), a ell li semblava un lloc més aviat estrany i, com va dir, desolador.

Armstrong i Aldrin van passejar sobre la regolita lunar durant unes dues hores i mitja (van passar moltes més tancats a l’Eagle) dedicats a recollir mostres de la superfície, realitzar alguns experiments, plantar una bandera, parlar amb el president Nixon… i conversar amb el centre de control. Tot es va desenvolupar segons el programa previst; després de les primeres impressions, els dos astronautes es van afanyar a seguir-lo rigorosament, sense temps per la contemplació, el temor o la joia.

aterratge

L’èxit aconseguit i la gran expectació que havien despertat van acompanyar els astronautes amb una satisfacció continguda de tornada a la Terra, quatre dies més tard. Amb la infernal entrada en l’atmosfera i l’impacte de la càpsula sobre l’oceà, una de les fases més arriscades de la missió, s’iniciava una nova vida personal per a tots dos, convertits en figures mundials.

En la quarantena posterior, Armstrong parla amb el seu fill

Armstrong mai va assumir bé la seva condició d’heroi nacional, considerava que el mèrit havia estat col·lectiu i era la casualitat la que l’havia portat fins allí; deia que a les persones se’ls reconeix pel seu treball diari, no per uns ocasionals “focs artificials”. El caràcter temperat i modest el va acompanyar tota la vida, una vida dedicada a promoure l’exploració espacial i el coneixement científic. Armstrong, mort el 2012, és un personatge que compta amb una alta estima en la cultura nord-americana tant espacial com popular.

Aldrin va ser (és) un ciutadà diferent, menys exemplar. Poc després de l’arribada a la Lluna, va caure en una forta depressió i diversos problemes mentals el van obligar a retirar-se de la carrera militar. Va desaparèixer de l’escena pública durant anys (“Ningú no es preocupa de les medalles de plata o de bronze”, lamentava) i va sucumbir a diverses addiccions. Va estar incolucrat en alguns incidents, com quan va agredir un fanàtic que li comminava a jurar sobre la Bíblia que l’arribada a la Lluna havia estat real. Més endavant, quan li interpel·laven sobre l’autenticitat de l’arribada -un dubte que sorprenentment continua viu als Estats Units- solia exclamar: “Que preguntin als russos si vam arribar-hi o no!”.

Amb el pas dels anys, Aldrin va recuperar la salut i, a manera de confessió catàrtica, el 2009 va publicar un llibre de memòries amb el significatiu títol “Magnífica desolació: el llarg viatge a casa des de la Lluna”. En contrast amb el seu passat, actualment Aldrin apareix freqüentment en els mitjans, feliç i satisfet en el seu paper de (segon) heroi espacial.

La dualitat de personalitats dels astronautes il·lustra la dualitat humana de la proesa: la raó d’una banda, i l’arravatament per l’altra, tots dos requerits —al costat de molts diners— per a dur-la a terme.

mig segle després

Des del punt de vista tècnic, l’arribada a la Lluna sembla increïble: un telèfon mòbil actual té una potència de càlcul unes 100.000 vegades superior a la dels sistemes de control de l’Eagle i del mòdul lunar. Armstrong recordava que se sentia conscient del 50% de probabilitats d’un final tràgic de la missió. En aquest sentit, els soviètics havien preparat un allunatge similar però, després de perdre la iniciativa, van desistir finalment de fer-ho per les dificultats tècniques que hi trobaven. Com sol succeir davant les gestes pioneres, sorprèn les limitacions tècniques que van afrontar.

Neil Armstrong en la recepció d’un premi (2011)

El primer pas d’Armstrong sobre la Lluna va ser, efectivament, un “pas important per a la humanitat”. A propòsit del cinquantenari, es pot parlar de nous passos d’aquesta importància?

Després d’unes dècades de desinterès, la Lluna ha tornat a ser objecte de desig de les agències espacials, en particular, de les recentment aparegudes en escena: Japó, Canadà, Índia i, en particular, la Xina, que segurament tornarà a trepitjar-la en una operació la repercussió patriòtica que deixarà petita la de l’Apollo 11. Mart és el nou objectiu; fins al moment, del total de 40 missions enviades a Mart, 7 han instal·lat ròvers exploradors sobre el seu sòl, dels quals 2 continuen caminant-hi. No obstant això, la petjada humana trigarà a arribar, ja que és un projecte més complex i costós, i planteja riscos majors per a la supervivència.

Així que, ara per ara, no es pot parlar de passos sobre un nou objecte espacial. En aquest mig segle, els passos més significatius no s’han donat sobre la Lluna, sinó sobre la regolita del coneixement.

Gràcies als avenços dels instruments d’observació, l’astronomia i l’exploració de l’espai han experimentat un progrés extraordinari. El Telescopi Espacial Hubble és un dels més notables i coneguts, però hi ha molts més telescopis que han multiplicat el coneixement que se’n té de l’espai tant planetari com interestel·lar. Gràcies a ells sabem, per exemple, de l’existència de planetes més enllà del sistema solar (ja se n’han trobat més de 4.000) i tot sembla indicar que a l’Univers hi ha més planetes que estrelles, amb les expectatives de vida extraterrestre que això desperta.

Segurament, el salt qualitatiu més important en l’exploració astronòmica d’aquest mig segle és la detecció de les ones gravitacionals, cosa que obre un horitzó completament nou per a la comprensió de l’Univers.

El cas és que tots els descobriments de l’astronomia contemporània no s’haguessin produït sense la digitalització i sense la capacitat que comporta de registrar i transformar les imatges captades mitjançant els telescopis —imatges en tot l’espectre electromagnètic i, ara, en l’espectre gravitacional— que constitueixen la matèria primera de l’astronomia. La mediatització de la computadora en l’observació ha provocat un salt endavant tan notable com el que en la seva època va provocar l’ús del telescopi. A més a més, la digitalització ha afectat tots els ordres del saber, no només de l’astronòmic, de manera que, sens dubte, suposa un “pas important per a la humanitat”.

Buzz Aldrin en una conferència (2018)

Pel que fa a la “magnífica desolació” referida per Aldrin, la mateixa digitalització brinda múltiples exemples. Gràcies a les imatges dels ròvers marcians, per exemple, podem observar amb detall paisatges encara més desoladors. En lloc del negre impol·lut que serveix de fons al paisatge lunar per l’absència d’atmosfera, a Mart hi ha una capa letal de pols groguenca que envolta una accidentada aridesa rovellada. Quant als altres planetes, les sondes enviades fins al moment revelen altres fisonomies igualment inhòspites i esglaiadores.

Un dels descobriments recents és la constatació de què tot el que sabem de l’Univers, el tresor de coneixements astronòmics acumulats durant segles i, en particular, en aquest últim mig segle, es refereix a un sol tipus de matèria, la matèria tangible que es pot observar gràcies a la llum. Aquesta matèria —uns 70.000 trilions (7 x 10²² d’estrelles— representa tan sols el 5% del conjunt; el 95% de l’Univers està compost per les anomenades matèria i energia fosques de les quals no se’n sap res.

En temps de l’Apollo, els astrònoms van detectar per primera vegada l’anomenada radiació còsmica de fons, cosa que constitueix una confirmació del Big Bang, l’esclat que va donar origen a l’Univers fa 13.700 milions anys. Al llarg d’aquestes dècades, la teoria s’ha consolidat i configura la cosmologia més acceptada. Però la nova física teòrica treballa amb explicacions de més abast: potser hi ha un abans del Big Bang, i potser l’Univers forma part d’un conjunt d’universos cadascun dels quals, com el nostre, s’origina en un Big Bang amb unes determinades lleis físiques que regeixen la seva evolució.

Com va apuntar el filòsof William James al començament del segle passat: “Potser estem en aquest Univers com els gossos i els gats que es passegen per les nostres cases mirant les habitacions, els llibres, escoltant converses… però sense tenir la menor idea del significat de tot plegat”.

Es pot inferir un caràcter sobrenatural a tanta magnificència desoladora, com va fer Aldrin, però per més que l’encadenament de troballes no fa altra cosa que revelar noves incògnites, aquesta no és una opció vàlida per a la ciència.

Com a persones amb una consciència de la realitat una mica superior a la dels gossos i dels gats, sabem que el misteri de misteris de l’Univers és insondable. Però també sabem que per mitjà de la ciència —raó i arravatament— és aquí per a ser qüestionat, incessantment.

Article inclòs en espanyol en el llibre “50 años de la llegada del hombre a la Luna”, Agrupació Astronòmica de Sabadell (2019)