Del bit al robot
El discret encant de la computadora

La intel·ligència artificiosa

Reconeixement de patrons: d’un munt de dades aparentment desordenades se n’extrau informació

      Teclegem una frase i, en qüestió de segons, el conversador automàtic (tipus ChatGPT) presenta un text perfectament redactat. Sembla màgia, però no ho és. Darrere la pantalla corre un programari que, prèviament, ha digerit moltes frases, paraules i lletres —Internet n’és una mina infinita—, hi ha reconegut les relacions permeses per la llengua i, després d’abundants càlculs probabilístics, respon amb una selecció coherent de lletres, paraules i frases com si fos un escrivent humà. A més, la computadora aprèn dels mateixos resultats, de manera que l’experiència acumulada contribueix a millorar-los.

      El conjunt d’aquestes tres accions del programari —rastreig de dades, reconeixement de relacions i aprenentatge automàtic— es coneix com a Intel·ligència Artificial (IA). En el fons és pura ciència: és el mateix que fa un científic quan investiga un fenomen: observa, pren nota de les dades que el representen i descobreix relacions i patrons entre ells; a més, l’experiència és un valor.

      No és una tecnologia molt nova, però aplicada al llenguatge natural —tal com escrivim i parlem— obre un horitzó per a la comunicació i per a pràcticament totes les àrees del coneixement, ja que allò que ens distingeix dels animals és el llenguatge, un llenguatge amb què expliquem històries i sense el qual seríem com mandrils. Per tant, l’ambició de la IA de manejar aquest codi essencial suposa un salt qualitatiu de la digitalització, l’última frontera en el seu afany de simular les activitats humanes i, en particular, les activitats creatives.

      Fa temps que la IA s’aplica en variats àmbits científics i industrials, però la seva aplicació en la generació i la comunicació de textos i imatges és una altra història, una història que transcendeix la tecnologia i qüestiona alguns aspectes essencials de la condició humana com ara la cognició, el raciocini, el judici, les emocions…

      ideamàtica


      Ars Magna
      Ramon Llull, 1317

      La primera iniciativa d’un sistema per a generar frases coherents a partir de paraules es deu al missioner balear del segle XIII Ramon Llull. Amb l’afany de disseminar el cristianisme a base de convèncer amb arguments en lloc de vèncer amb armes, Llull va crear un sistema anomenat Ars Magna que incloïa un dispositiu mòbil amb uns cercles concèntrics on s’indicaven uns principis —bondat, grandesa, eternitat, poder, saviesa…—, unes relacions entre ells —concordança, diferència, igualtat…— i una sèrie de regles per manipular-lo; en fer-ho, l’enginy donava lloc a noves idees sobre Déu.

      Més enllà de la seva religiositat, l’Ars Magna i els variats documents que Llull va deixar escrits constitueixen un clam per la tolerància i el diàleg entre les cultures, un clam que resisteix el pas del temps com pocs. Així que, posats a anomenar un patró de la IA, aquest paper podria correspondre a Llull.

      Un parell de segles més tard, el filòsof/científic alemany Gottfried Wilhelm Leibniz va reprendre el mètode, però el va aplicar en àmbits més mundans. Des d’aleshores, el somni d’un metallenguatge amb què entendre’s perviu en la filosofia. Leibniz també va ser el primer a construir una calculadora mecànica (juntament amb Blaise Pascal), així que podria ser un altre patró, en aquest cas, de la computació en general.

      Després d’un temps en els llimbs filosòfics, l’Ars Magna i derivats van passar a ser una possibilitat factible amb l’aparició, als anys 1940, de les primeres computadores. De seguida se’ls va anomenar ‘cervells electrònics’, una percepció que va resultar molt fecunda, en particular durant una primera època, per a la fantasia i la ciència-ficció.

      Als anys 1960 es van produir grans avenços en matèria de teoria de la computació; aquest ambient va donar llum al terme ‘Intel·ligència Artificial’, així com a un intens debat sobre les seves possibilitats, el mateix debat al qual ara assistim, tot i que amb molta més rellevància.


      Eliza
      Versió en espanyol executable: DeixiLabs

      D’aquell debat queda per a la història Eliza, el primer conversador automàtic. Eliza simula un psicoterapeuta i ofereix un diàleg amb certa versemblança. En realitat, era una ironia sobre l’abast limitat d’aquesta mena de tècniques.

      Als anys 1980, el debat de la IA va renéixer amb un altre programari significatiu, Deep Blue, capaç de vèncer grans mestres internacionals en el joc d’escacs. Deep Blue analitza milers de jugades en endavant –molt més enllà que un jugador humà– i, així, dedueix quina és la millor en un moment donat. Es basa, doncs, en càlculs massius, i constitueix una brillant demostració de ‘força bruta’ computacional, la mateixa que caracteritza la IA.

      Com en tota la història de la tecnologia, els primers a prendre avantatge de l’invent i començar a aplicar-lo van ser els militars. Del triplet de la IA —rastreig de dades, reconeixement de patrons i aprenentatge automàtic— el més útil per a la intel·ligència militar (un altre oxímoron) és el reconeixement de patrons. Fa dècades que la tècnica es perfecciona; els drons que abunden en les guerres actuals són conseqüència directa d’aquest desenvolupament pioner; són una mostra de la legió de ‘killer robots’ que la indústria militar ofereix actualment, l’últim en el camí cap a la robotització de les guerres.

      El següent client històric de la IA va ser la banca. Diners i computació casen a la perfecció, i la IA és un mètode que permet, per exemple, concedir o no un préstec segons la història del prestatari. Amb això van començar les amenaces a la privadesa de les persones, unes amenaces que, des d’aleshores, no deixen d’incrementar-se amb la digitalització dels usos i costums de la gent a través de les xarxes socials.

      Aquests dos motius, la capacitat predictiva per una banda i l’amenaça a la privacitat per l’altra, constitueixen dues cares molt significatives, a manera de ying-yang, de la IA contemporània.

      motor del saber

      Amb la potència creixent i la interconnexió de les computadores, el programari d’IA, molt evolucionat amb el pas del temps, és actualment aplicable en qualsevol camp del coneixement del qual es disposin dades, com més, millor.

      La qualitat predictiva de la IA permet, per exemple, estudiar sistemes molt complexos com ara el clima. No n’és possible un model analític, però de la revisió del seu passat i el reconeixement de pautes se’n pot deduir el comportament futur i, amb això, oferir pronòstics molt més encertats.


      Imatge IA guanyadora d’un concurs de fotografia
      El seu autor, Boris Eldagsen, va confessar el truc i va rebutjar el premi (2022)

      La gestió de les ciutats, l’administració, la justícia… hi ha múltiples àrees de l’àmbit públic que es poden beneficiar d’aquestes tècniques i, en particular, de la seva capacitat predictiva.

      L’enrenou ocasionat per la IA ha sembrat la idea de que és cosa de grans dipositaris de dades, com ara els buscadors Google, Bing…, però en realitat és aplicable en tota mena d’organitzacions, només cal que disposin de la seva història digitalitzada. La IA tampoc té perquè ser un programari car; per a bases de dades petites i mitjanes, hi ha paquets IA assequibles, fins i tot, n’hi ha de gratuïts.

      Pel que fa als beneficis directes per a les persones, la IA promet, sobretot, grans avenços en sanitat i medicina. Les bases de dades mèdiques —resultats de proves, historials, imatges…— són una mina. La IA permet, per exemple, la detecció primerenca i precisa de malalties, així com el disseny de proteïnes amb funcions específiques. També accelera el procés de descobriment i desenvolupament de medicaments; les vacunes d’ARN missatger, tan decisives durant la pandèmia de la COVID-19, haurien arribat molt més tard sense l’ajut de la IA.

      De manera que, com a culminació de la informàtica, es podria dir que la IA és a la informació allò que la fissió nuclear és a l’energia. Curiosament, la IA compta també amb protagonistes similars a Robert Oppenheimer que adverteixen dels perills del seu invent; a diferència de l’autèntic Oppenheimer, però, aquesta mena de malastrucs de la IA no semblen fiables, ja que estan directament implicats en el gran negoci desfermat.

      El fet, però, és que per a la computadora, les dades no porten associat cap atribut, tant se val si representen trajectòries balístiques, finances, huracans, radiografies o declaracions d’amor. En l’interior d’una computadora, els nombres (conjunts de bits) no comporten cap significat; per tant, quan es tracta de manejar el llenguatge natural, la computadora no entén res del que diu.

      ment prodigiosa


      Animals sintents
      ‘Cançons de la balena geperuda’
      Gravació històrica de Roger Payne (1970)

      En assumptes de la ment es distingeix dos tipus de qualitats: la sapiència —el raonament i el pensament complex— i la sintència —la capacitat de tenir sentiments—. Ambdues s’atribueixen als animals en diversos graus, però els humans (se suposa que) en sobresortim. Doncs bé, la IA permet simular certa sapiència, però té molt poc a fer amb la sintència.

      Ningú no sap com digitalitzar els “temors i somnis, esperances i penes, idees i creences, interessos i dubtes, passions i enveges, records i ambicions, atacs de nostàlgia i riuades d’empatia, centelleigs de culpa i espurnes de geni”, com descriu bellament el científic i expert en la matèria Douglas Hofstadter.

      Els textos que genera la computadora estan intrínsecament desproveïts de significat i de tots els matisos que comporta el llenguatge. Els models de la IA manegen les relacions de les paraules les unes amb les altres, però no saben res de com aquestes paraules es relacionen amb el món percebut pels nostres sentits, una clau del llenguatge. No hi ha intel·ligència sense els senyals provinents dels sensors del cos —ulls, oïdes, pell… Sense cos, no hi ha ànima.


      Circuits d’un fragment del cervell humà  

      La distància entre allò natural i allò artificial es fa encara més abismal quan es considera el maquinari que fa possible la intel·ligència, és a dir, el cervell. Un cervell humà conté uns 100 mil milions de neurones, una xarxa que es complementa amb 500 milions més de neurones repartides, en particular, en els intestins (!), així com un fabulós aparell electroquímic que la sustenta. El neurocientífic David Eagleman apunta que les cèl·lules del cervell estan “connectades entre si en una xarxa d’una complexitat tan sorprenent que trenca el llenguatge humà i necessita noves varietats matemàtiques”, i afegeix “hi ha tantes connexions de teixits cerebrals en un sol centímetre cúbic com estrelles en la Via Làctia”.

      De manera que el programari i el maquinari de la IA no tenen res a veure amb el programari i el maquinari de la intel·ligència natural; en conseqüència i en l’àmbit creatiu, els seus productes són i seran diferents i, amb més o menys esforç, distingibles. Tota profecia d’humanització de la sintència calculada és absurda i forma part d’una tecnocultura, molt associada a les computadores, on abunda la trivialitat. Com va dir el violoncel·lista Pau Casals “L’home ha creat moltes màquines, complexes i astutes, però quina d’elles rivalitza realment amb el funcionament del seu cor?”

      Aquest fet, però, no invalida els notables avantatges que els oficis creatius poden obtenir de la IA. Guionistes, documentalistes, periodistes, il·lustradors, dibuixants… hi poden trobar un formidable assistent, un potent ‘suggeridor’ de continguts.

      Pel que fa a la qualitat dels productes textuals o visuals generats per la IA, resulta acceptable per a un públic de gustos convencionals, però és necessàriament inferior a la dels continguts genuïnament humans; de fet, amb la IA generativa com a (limitada) competidora, les obres ‘naturals’ adquireixen (o adquiriran) un valor afegit.

      en joc, la llibertat

      D’altra banda, la capacitat predictiva de la IA dibuixa un ampli horitzó pels àvids mercaders de la comunicació, un futur en el qual està (més) amenaçada la privadesa de les persones.

      No se sap ni com ni on s’engendren la sapiència i la sintència —l’ànima— d’una persona, però els mitjans audiovisuals tenen com a objectiu influir-hi. No se’n coneix la naturalesa última —per a molts, l’ànima és una entitat metafísica—, però, en canvi, és possible estimular-la. Com a diana de la comunicació potenciada pels generadors automàtics, el tema és especialment preocupant, ja que la IA és un instrument idoni per a la creació massiva de continguts que poden informar falsament i condicionar les opinions de la gent. En aquest sentit, suposa un perill per a les democràcies.


      Reconeixement de cares
      La Xina, a l’avantguarda

      Un altre problema de la IA aplicada al llenguatge natural és que el seu origen i desenvolupament pertanyen a una tecno-èlit de professionals altament formats en tecnologia però, diguem, més aviat poc en humanitats. És massa responsabilitat privada per un assumpte tan transcendental, cosa que afegeix urgència a l’imprescindible control públic.

      La tecnologia nuclear no va ser la darrera tecnologia globalment perillosa inventada. Des d’aleshores, el tema de les conseqüències catastròfiques de determinades tecnologies ha sorgit en diversos camps de la ciència: ADN recombinant, virus sintètics, clonació, nanotecnologia… Afortunadament, la raó ha prevalgut i ha donat lloc a protocols internacionals –no sempre compartits— amb la voluntat d’orientar la investigació sota uns certs principis ètics; cal esperar que la IA aplicada en la vida personal i social sigui regulada en aquesta direcció.

      El bo de Ramon Llull, precursor de l’invent, va escriure que el seu Ars Magna havia de servir per a “desterrar totes les opinions errònies” i “arribar a la certesa intel·lectual fora de cap dubte”. Que així sigui per a la IA de les paraules, l’Ars Magna del nostre temps.