Jocs

Va donar l’ordre i es produí l’esclat. Sobre el petit planetari van volar cap a totes direccions diversos trossos de roca que, en rebotar sobre les parets, s’esmicolaven per provocar una pluja de projectils cada cop més perillosa. Robin havia sol·licitat un grau de fragmentació inicial baix, només sis. Potser per això va saber esquivar els primers sotracs sense dificultats, va saber preveure els impactes a temps. Tot i això, en la tercera generació de rebots, un tros de diorita li arribà de al tòrax. Això el va fer perdre una sèrie de punts, ja que aquella era una lesió prou greu per paralitzar els comandaments durant tres segons.

En acabar la penalització, Robin va veure venir a sobre un còdol punxegut i no va tenir més remei que protegir-se a l’interior d’una cambra d’acer. Així malgastà bona part de l’energia de les bateries, i quan va reprendre les palanques va notar que els temps de resposta eren més llargs.

Robin finalitzà la partida amb un sol pulmó, un braç del qual penjava la mà, un tros de maluc cavalcant damunt una de les pedres i la part dreta de l’occipital completament destrossada. Va estar a punt d’aturar-se a esperar la puntuació obtinguda, però la imatge del desastre sobre el cos no li va donar ànims per fer-ho.

Abandonà el seient amb pas escèptic, sabia el que el parc solia oferir-li i la dificultat creixent de trobar-hi alguna sorpresa.

 

Lluny, va veure el rètol pampallugant d’aranya maníaca i decidí provar de nou.

Va pagar amb la seva targeta i el joc va començar. L’aranya semblava que, a voltes, perdia l’enteniment i construïa la xarxa sense cap ni peus; contra aquells deliris calia donar els angles correctors. Robin, sense gaire entusiasme, encertà poques vegades els càlculs.

Al cap de poc era difícil trobar alguna harmonia en els polígons concèntrics dibuixats. Sobre la pantalla quedà al final un garbuix de traços que semblava la tela d’una aranya al·lucinada. Robin fou notificat de la seva posició entre els jugadors, la 63, i acceptà sense importar-li que mai no es mouria del grup de mitjania.

Una mica descoratjat per la mala actuació, Robin va decidir que li convenien els simuladors mecànics, jocs que el feien pensar i calcular poc.

Va veure de lluny el rètol anunciador de cavallets on es llegia ‘No recomanable per a estatocists inestables’.

No va haver d’esperar gaire temps abans que un seient quedés lliure. Connectà un elèctrode sobre cada os temporal i un altre sobre el front; un quart, el va entafonar a les foses nasals. A la pregunta que formulà la pantalla ‘nivell de força centrífuga’, Robin contestà ‘4’, ell no era dels qui feien dels cavallets una causa de mareig. Pel que fa al paisatge teclejà ‘vista sobre el parc’, que era la panoràmica més allunyada.

 

A l’instant va començar la sensació de moviment. El cos de Robin es desplaçà cap a un costat i, de seguida, cap a l’altre; a Robin, li agradava fer el recorregut en cercles de ziga-zaga. Un dels eixos de gir el va posar sobre la torre de control del parc, precisament sobre l’antena de comunicacions. Després va fer coincidir-lo amb l’agulla del rellotge antic que s’aixecava enmig de la plaça central. Els cercles canviaren de pla segon a segon provocant un efecte curiós; tant, que Robin no va advertir que en cert moment el cercle sobre el qual rodava era perpendicular al sòl.

La pantalla s’enfosquí. A continuació va aparèixer un missatge de lletres rutilants: ‘Xoc. Col·loqui els centres i els plans de les circumferències en llocs adequats, sisplau’.

Robin sabia que una altra imprudència liquidaria la seva partida, així que optà per eludir obstacles elevant-se fins al punt més alt del parc: l’enorme focus que l’il·luminava. Durant uns minuts es va deixar gronxar sobre el mateix pla, cosa que li va donar temps per contemplar el panorama. Després de la torre de control, la construcció més alta era el Centre de Manteniment, on cuidadors d’especialitats diferents de la de Robin atenien el tumult d’atraccions. Per les finestres obertes d’un edifici metàl·lic es veia treballar els dissenyadors de jocs. Més d’una vegada havien preguntat a Robin sobre les seves preferències, però ell esquivava les respostes.

Des del seu seient en rotació Robin va veure els rètols de casa potes enlaire, combat contra l’atzar i pispa-cotxes, jocs als quals mai no havia parat atenció.

Després va posar el centre de gir sobre una enorme salsitxa, però li arribà una flairada que no li va agradar. Vaja, es digué, aquests jocs són cada cop més perfectes. Desplacà amb brusquedat la trajectòria i va anar a parar a una pista d’aterratge. La fortor de fregit d’alga desaparegué, però Robin va tenir poc temps per rodar sobre aquella pista. La pantalla l’avisà: ‘La seva partida s’acaba, si fa un altre pagament sabré divertir-lo de nou’.

 

Al seu costat, Robin va veure tobogan submarí, però desistí de jugar-hi perquè la sensació de mullat el molestava. Davant de carrera rasant es va haver d’esperar uns minuts fins que un altre jugador hagué consumit la seva partida, cosa que va permetre a Robin aprendre algunes coses: no s’havia de deixar impressionar gaire per les solfatares d’àcid, el radar exagerava en detectar-les. A més, es podien esquivar mitjançant una breu maniobra sobre el giroscopi. L’únic perillós era que el raig toqués de ple el vagó. Pel que fa a les depressions del terreny calia aprofitar-les al màxim, això donava bones puntuacions.

Robin va mantenir una altura notable durant uns minuts, però una zona de radiació produí una distorsió en el radar que va fer anar en orris la seva marca personal: no va tenir temps d’evitar un corrent tèrmic que l’aixecà a més de trenta metres sobre el sòl pantanós. Amb una ascensió així ja no obtindré un bon tanteig, es digué Robin. Aleshores deixà lliures els comandaments i retirà els peus dels pedals. Mentre abandonava el seient, va veure que la seva vagoneta s’enfonsava en una muntaguera de residus.

Cada cop pitjor… No ho va pensar com un lament per les seves baixes puntuacions, en realitat aquest era un pensament que li venia tot sovint quan passejava pel parc, fins i tot quan els resultats de les partides eren bons. El parc era tota la seva diversió, com ho era per a tots; tanmateix, constatava una altra vegada que feia més d’una hora que era allí i que res no havia aconseguit dissipar-li l’avorriment.

 

En realitat, els bons jocs, els grans jocs, duraven poc temps. Així que hi queia la censura a sobre desapareixien del parc; cada vegada era més difícil trobar-hi un joc interessant.

Robin es recordà d’un joc que havia motivat una espectacular operació de rastreig per trobar-ne els responsables. Més tard Robin va saber que la llei contra els alteradors va aplicar-se amb especial rigor sobre aquells.

Era un joc de manipulació genètica i amb ell es podia construir un ésser. L’únic problema -precisament la gràcia del joc- era que totes les qualitats programades tendien a esvair-se a mesura que la criatura es feia gran, un creixement que se simulava a raó de mig minut l’any. L’habilitat també es demostrava seleccionant les qualitats que podien contrarestar aquelles declinacions.

Robin va passar molt bones estones amb aquell joc. Hi va aprendre que la mirada no perdia intensitat quan la memòria es feia ampla; que el somrís i l’alegria es mantenien millor amb bones dosis de voluntat.

Pel que fa al cos, Robin sabia que l’afany de viure era un antídot contra la fatalitat. Aquest impuls i una dosi de dubte el mantenien en bon estat durant llarg temps.

Per què tanta severitat, tanta propaganda contra els qui fabriquen els jocs que a mi m’agraden?, es va dir Robin. En notar complicitat amb alguna cosa que sabia prohibida, Robin tornà a preguntar-se: -Seré jo potser… amb la meva afició no m’estaré convertint en un alterador?

Aquesta perspectiva no li va fer gens de gràcia. Sabia de casos que havien acabat molt malament. El de Robin era un desig inofensiu; l’únic que ell volia era gaudir d’aquells jocs prohibits, prohibits sense que ell sabés ben bé per què.

 

Màquines viatgeres!, amb aquestes ara m’agradaria jugar!, exclamà Robin per a si mateix. Per exemple, es digué recordant, m’agradaria jugar confins de l’univers. En aquell joc ara prohibit es permetia que la velocitat de la llum actués com a exponent, així que la nau era molt més que un llamp. S’anava d’una estrella a una altra fent una mena de salts, i es podia viatjar de punta a punta d’una galàxia en pocs minuts. Robin solia accionar amb precaució el potenciòmetre del vent sobre el cos perquè aquest vent, de vegades, bleïa. També es procurava, només començar la partida, un fumat intens a les ulleres, perquè hi havia astres que en esclatar a prop generaven un foc que feria la retina.

Una cosa que li agradava especialment a Robin era balancejar-se en la cinquena dimensió. Quan la nau entrava en un canal de temor, el cos perdia tota la massa i queia, queia per un abisme en total silenci. Malgrat tots els seus intents, Robin mai no aconseguí descobrir els límits de l’univers. Totes les portes del destí que obrí no van fer altra cosa que presentar-li horitzons cada vegada més amplis.

 

Un altre joc favorit de Robin, també desaparegut, havia estat el repte als quarks. En aquest cas el viatge traslladava a les profunditats del món subatòmic. No era un viatge que proporcionés sensacions físiques, però no per més subtil era menys apreciat per Robin. Es tractava de reconèixer a tota velocitat els quarks que apareixien de sobte en una pantalla.

Robin se sabia de memòria els noms dels quarks que s’ocultaven darrere l’àtom de Seleni. Eren encant i suavitat, que solien anar acompanyats d’una aurèola lluminosa. Desig, un quark blau, es presentava junt amb el Tàntal, però era fàcil confondre’l amb quimera, un altre quark blau i gran. En canvi, Robin fallava gairebé sempre quan apareixia el Nobeli, un element mastodòntic que durava només dècimes de segon. Al costat seu viatjaven uns quarks de color roig, de vida encara més lleu. Eren amor i abraçada, que es confonien entre si i que sovint s’amagaven darrere un altre quark de dimensions més generoses: melangia.

Al voltant de la molècula d’Actini, recordà Robin, grimpaven uns quarks de colors diversos travessats per un fil finíssim de llum. Eren els somnis, un grup de dansaires que apareixien i desapareixien; el joc consistia a identificar-los abans de desaparèixer. Quan això succeïa el color de la pantalla perdia intensitat, semblava que s’havia d’apagar com per art d’una disfunció electrònica. Robin desitjava sempre la reaparició d’aquells quarks, perquè sense la guspira de la seva presència tot semblava llanguir. Li fou tan molesta aquella fluixor de colors que quasi sempre acabava les partides jugant a perseguir els quarks màgics. Sabia, per exemple, que una colla de carícies al voltant d’un àtom de Luteci augurava coses positives. Els que els anunciaven indefectiblement eren record i perla de pluja, Robin es preparava quan els veia arribar. Us descobriré -es deia-, diré el vostre nom en menys temps que el que vosaltres tardeu a esvair-vos, no us escapareu. Però, era tan difícil! No hi havia temps per veure la seva espurna. Quan desapareixien, tot quedava esmorteït; el cobalt semblava oblidar el seu color roig i la plata a penes brillava. Robin recordà amb satisfacció com intentava descobrir-los una vegada i una altra, amb perseverança va aprendre a reconèixer els quarks gairebé sense mirar-los.

 

Amb la memòria d’aquell joc, Robin es trobà de nou al passeig central del parc.

Llavors sonà una explosió a uns cent metres de la seva posició i, com tots, Robin mirà cap a l’origen del soroll. Al cap de pocs segons es va formar no lluny d’allí un grup de tafaners. S’apropà al grup i va sentir que un comentava:

-Han estat ells… i han fet ben fet -va dir mirant al seu voltant amb recel. I va concloure amb un to més segur: -Al cap i a la fi, aquest joc era una merda.

Robin va fer una reüllada al qui havia parlat i es preguntà si no seria un agent de seguretat més astut del normal. Amb més esforç que valor gosà dir:

-És veritat… Aquest joc era… molt avorrit.

-Bah! -digué l’altre- sempre estem amb els mateixos jocs, amb les mateixes històries. En aquest tenir cura del parc sempre apareixien els mateixos delinqüents; precisament els que construeixen els jocs que més m’agraden. Han fet bé de carregar-se’l, era un fàstic de joc.

-Escolti -va dir Robin sense voler abandonar la seva prevenció-, sap on puc trobar un joc dels bons?

-Mira -respongué atiat el seu interlocutor mentre assenyalava amb el dit -creua la plaça del rellotge i allà, entre canvi de moneda i míssil despietat potser encara hi haurà gronxador sideral.

 

El desig de jugar amb aquella màquina va ser una de les raons per les quals Robin s’allunyà del lloc cuitacorrents, l’altra era la sensació de perill que l’envoltava. Caminà per la plaça amb el sentiment d’estar fent alguna cosa mal feta, però, Robin tenia tantes ganes de pujar al gronxador i vagar de nou!

En arribar al lloc trobà un rètol que deia: pes de sentir. I més avall llegí: ‘Propera demostració’.

Robin s’alegrà de trobar el lloc i que l’encert li oferís l’oportunitat d’estrenar un joc de nom prometedor. S’atansà a un operador que acabava de connectar una font de làser i li preguntà ansiós:

-Pot dir-me en què consistirà?

-T’agradarà, t’agradarà -respongué l’altre en to insinuant. I afegí: -Veuràs la forma, el color i el so de les teves millors sensacions.

Robin es va col·locar al costat de la butaca com si pregonés el dret indiscutible que tenia de ser el primer; al cap i a la fi, ell havia estat el primer que havia tingut el coratge de buscar aquell indret, de creuar la plaça més decidit que ningú i, fins i tot, de parlar amb aquell que semblava un genuí representant dels alteradors.

-Prepara’t!, i afanya’t, n’hi ha d’altres que també han de jugar! -va dir l’operador.

 

S’assegué davant d’una pantalla que, a poc a poc, s’anà desplegant fins que envoltà tot el seu cap. Aparegueren unes imatges borroses enmig de núvols de gas grogós i Robin va notar que el seu cos perdia gravetat.

Aleshores va sentir una veu que deia:

-Fixa’t si n’és de llarga la distància entre els teus desitjos i la bandera dels qui pregonen el benestar: somniar està prohibit. Apunta’t a qualsevol pensament que sembli perseguir una justícia; compra la felicitat per un grapat de bones intencions; somriu complagut davant les teves pertinences o menysprea-les perquè així preserves una certa dignitat.

-Però en aquestes accions, i en totes aquelles que fas sense saber realment per què, hi has de veure una esquerda àmplia i profunda, un trencament per on s’esmuny la sospita, la sospita que ets aquí per acomplir un paper que tu!, no has decidit. Aquí hi ha el detonant d’un somni: quan descobreixes que hi ha quelcom o algú que… menteix!

-MENTEIXEN! -exclamà la veu- MENTEIXEN ELS HUMANS QUAN DIUEN QUE ELS REPLICANTS NO PODEM SOMNIAR!

 

 

Text publicat en espanyol a la col·lecció “Relatos del asombro” (1985)

Imatges: videojocs vintage (domini públic)