Fantasmagories
París, finals del segle XVIII. En el centre de la ciutat, el convent dels Caputxins havia estat desallotjat pel govern revolucionari i la seva església va acabar ocupada per l’inventor/empresari belga Étienne-Gaspard Robertson per exhibir-hi un espectacle anomenat ‘Fantasmagorie’.
El nom era perfecte —del grec ‘phántasma’ (espectre) i ‘agorà’ (reunió), o sigui, reunió d’espectres— i el lloc també. L’atmosfera del convent, amb un cementiri en ruïnes al costat de l’església i uns insòlits efectes lluminosos que emanaven de les tombes, creaven un ambient inquietant i tenebrós.
Sobre les parets i el sostre, unes llanternes màgiques projectaven imatges de diables, ratpenats, esquelets, mòmies… i de personatges com clergues, monjos, avars, bruixes… Mitjançant pantalles de gasa i altres materials transparents, les figures adquirien un aspecte tridimensional. El fum enterbolia l’escena i unes espelmes mòbils feien que les ombres es desplacessin. L’espectacle comptava també amb un ambient sonor, interromput de vegades per plors tètrics, creat mitjançant harmòniques de vidre —tota una troballa per a perdre el seny. Per primera vegada, els esperits malignes es feien visibles i audibles.
“Només estic satisfet quan els meus espectadors, tremolant i estremint-se, aixequen les mans i es tapen els ulls per por dels fantasmes i dels dimonis que els assetgen”., va comentar Robertson. El seu espectacle era tan efectiu que va ser clausurat diverses vegades, denunciat per ofenses a la religió, per causar atacs de pànic… fins i tot, perquè “els esperits que hi apareixien eren reals”, segons una de les denúncies.
De manera que, un segle abans de les primeres narracions cinematogràfiques considerades oficialment com a tals —els films de Georges Méliès o de Segundo de Chomón, per exemple— les fantasmagories de Robertson ja contenien, tot i que de forma molt primitiva, els elements essencials d’aquest mitjà narratiu: imatges en moviment, so, relat i màgia.
escriure amb llum
Il·lustració de la mort per a llanterna màgica
(Athanasius Kircher, 1671)
Comprendre i controlar la llum era un somni molt antic; els grecs ja feien experiments amb la càmera obscura. I la llanterna màgica, l’instrument bàsic de les fantasmagories de Robertson, era la cosa màxima. Curiosament, els motius exhibits per les primeres llanternes màgiques de la història, així com per les joguines òptiques posteriors com ara el zoòtrop, també van ser torbadors: dimoniets, esquelets, fèretres…
L’atracció pel fet desconegut i sobrenatural, així com la intenció de visualitzar-lo, va ser especialment intensa durant el remolí d’idees del segle XIX. Com a alternativa a la religió i com a contrapunt a la ciència i a la raó, la filosofia anomenada espiritualisme va portar aquesta atracció a l’extrem: pregonava l’existència efectiva d’una altra realitat —immaterial/espiritual— tot i que els nostres sentits limitats no la poden percebre. La pràctica derivada d’aquesta idea, l’espiritisme, és la litúrgia per a comunicar-se amb els éssers d’aquesta altra realitat; doncs bé, els espiritistes feien servir fantasmagories per augmentar el pànic de la clientela durant els contactes; aquesta seria, doncs, una primera aplicació utilitària d’una narració audiovisual, a banda de l’espectacle.
Amb el temps, els arguments van evolucionar i les llanternes màgiques, igual que les fantasmagories, van narrar històries de tota mena, tant de ficció com de propòsit divulgador (viatges, història, ciència…). Tot i això, la fantasia terrorífica (natural o sobrenatural) sempre va tenir el seu públic.
El comte Orlok
‘Murnau, una simfonia de l’horror’
(Friedrich Wilhelm Murnau, 1922)
Al començament del segle XX, aquells espectacles en esglésies i tuguris van acabar ubicats en sales fosques amb una sola pantalla i una sola llanterna (molt més) màgica, anomenada cinematògraf, capaç de projectar (i enregistrar) animacions molt més realistes.
El desconegut i, en particular, el maligne, es va constituir de seguida com un dels filons del cinema. I a les pantalles van abundar éssers amenaçadors de tots els aspectes i aficions: humanoides com ara vampirs, homes llop, zombis… i altres més complicats de filmar com ara gegants, autòmates, alienígenes…
L’única tècnica disponible per a fer versemblants aquesta mena de personatges era aleshores la filmació fotograma a fotograma dels monstres miniaturitzats a escala. Tot i la discontinuïtat del moviment que inevitablement es crea, aquesta tècnica ha donat lloc a grans pel·lícules de fantasia i terror i, en particular, a una florent indústria d”efectes especials’.
L’hidra de Ray Harryhausen
’Jàson i els argonautes’ (Don Chaffey, 1963)
El dibuixant/empresari Walt Disney va fer fortuna amb les fantasies animades i, amb l’objectiu del màxim realisme, les va traslladar al món físic, als parcs d’atraccions. En aquests, els espectacles són molt menys terrorífics; no obstant això, per l’extrem realisme de l’experiència, estan directament emparentats –més que el cinema– amb les fantasmagories de Robertson.
Els parcs d’atraccions van impulsar la fabricació de maquetes de criatures més o menys torbadores a mida real. Walt Disney anomenava als qui les feien ‘imagineers’ (d’imagi·nation i engi·neers, o sigui, enginyers de la imaginació), cosa que apunta les habilitats tant tècniques com artístiques que l’ofici requereix.
L’altre gran client d’aquesta indústria seria el cinema, en particular, el cinema de terror: com més realisme, més descàrrega d’adrenalina.
Als anys 1990, va aparèixer un nou instrument per a fer cinema: la computadora. L’horitzó dels guionistes del fantàstic es va expandir una vegada més, tot i que trigaria un temps abans que la il·lusió de realisme resultés satisfactòria.
El tentacle d’aigua
‘The Abyss’ (James Cameron, 1989)
En aquest sentit, hi ha un moment especialment significatiu. A la pel·lícula ‘The Abyss‘ (James Cameron, 1989) apareix un tentacle d’aigua que es passeja per la nau submarina; era una criatura impossible de filmar amb una càmera i el primer personatge purament digital que s’integrava perfectament en l’escena. Doncs bé, el director Steven Spielberg estava preparant el film ‘Jurassic Park’ (1993) i, per recrear els dinosaures, comptava amb els efectes especials físics de sempre. Però va veure el tentacle d’aigua i, impressionat pel seu realisme, decidí fer servir (també) les computadores per a visualitzar els dinosaures. Aquell pas va suposar la posada de llarg de l’animació per computadora i un nou filó per a la inventiva.
màgia?
Amb els mitjans físics i digitals actuals, el cinema està en condicions de narrar històries amb tota mena d’espants com a protagonistes. “Sense límits per a la imaginació”, com diu un eslògan habitual del mitjà audiovisual.
Tot i això, en el camí el cinema ha perdut un dels ingredients de les fantasmagories de Robertson: la màgia, la màgia que sobrepassa la realitat i connecta amb un més enllà. Pot semblar molt innocent, però aquesta il·lusió prové d’un sentiment molt humà: l’esperança de transcendència; tan sols el cinema de ciència-ficció —un subgènere del cinema de terror— la té en compte.
La pèrdua d’aquesta màgia és absoluta quan es contemplen les pel·lícules a casa en lloc d’una sala fosca i en comunitat, per no parlar de quan es veuen per telèfon. Les pantalles domèstiques no estan en condicions de crear cap mena d’atmosfera i menys una atmosfera sinistra, un element imprescindible del terror.
També s’ha perdut la sensació d’estar submergit en un altre món, com a les fantasmagories. Aquesta sensació podria recuperar-se amb la realitat virtual —el metavers, en un dels seus noms comercials—, el nou mitjà audiovisual/digital en què l’espectador se sent immers en allò que veu i escolta i, a més a més, hi interactua. No sabem com seran els fantasmes en el metavers envoltant, però és probable que, narrativament, continuïn la tradició simplista i amb la mena de personatges, ja consolidats, del cinema de por. Una pista la dona la majoria de videojocs, els antecedents directes dels metaversos: hi flueix l’adrenalina, però no hi ha lloc per a les emocions que necessiten temps; hi preval el “aquí te pillo, aquí te mato”, d’escasses possibilitats narratives.
pseudociències
Mancats d’un imaginari apropiat i més enllà de les religions, ressorgeixen les filosofies espiritualistes, disposades a prendre el relleu en la narració de l’intangible. El materialisme extrem que regeix el nostre món les estimula especialment.
En lloc de sobrenatural, es parla de ‘paranormal’. El prefix d’origen grec ‘per’ apunta de què va: ‘al marge’, ‘al costat’ o ‘més enllà’ del normal.
El Xenomorf XX121
‘Alien’ (Ridley Scott, 1979)
La cultura paranormal acull una gran varietat de fenòmens inexplicats: telecinesi, precognició, levitació, abducció, psicofonies… Més que creure, els seus seguidors responen a la necessitat de creure, i per això es nodreixen de successos que tenen lloc en una suposada zona desmilitaritzada del coneixement, entre el que és real i el que és irreal.
Com en el cinema de terror, els guionistes del paranormal es basen en uns fantasmes arquetípics a partir dels quals les històries s’alimenten a si mateixes indefinidament. La fórmula té èxit; de fet, a la ràdio i a la televisió hi ha més programes dedicats a les pseudociències que a les ciències.
Un protagonista popular d’aquesta narrativa és l’extraterrestre, l’ésser procedent d’un altre món no necessàriament sobrenatural. Segons s’explica, aquests éssers existeixen i venen a visitar-nos de tant en tant. Abunden els testimonis d’aquestes visites, però mai resulten convincents des del punt de vista científic.
L’OVNI, l’objecte volant no identificat, és un dels fantasmes moderns. Es van posar de moda als anys 1950, durant la (primera) guerra freda i les amenaces provinents de l’espai; des d’aleshores, apareixen en el cel amb creixent assiduïtat.
Els heptàpodes
’Arrival’ (Denis Villeneuve, 2016)
Dècades d’albiraments d’OVNIs, però, no han trencat l’escepticisme científic sobre el tema; tot i això, la causa continua vigent i té molts seguidors. Als Estats Units, la seva pressió ha arribat, fins i tot, a l’exèrcit, que n’ha creat recentment un departament específic. Amb el propòsit d’incloure també els objectes no físics, en lloc d’UFO (Unidentified Flying Objects) actualment es parla d’UAP (Unidentified Aerial Phenomena). La traducció al català seria, doncs, fenòmens aeris no identificats, tot i que el seu acrònim FANI no sembla un bon substitut d’OVNI.
Avui dia, els telèfons disposen de càmera; aleshores, com és que, quan el nombre de telèfons/càmeres ja és superior al nombre d’habitants del planeta, ningú no ha aconseguit encara una fotografia o un vídeo decent d’un OVNI? Per extensió, per què encara ningú no ha enregistrat fefaentment la presència d’un mort ressuscitat, d’una verge enlluernadora o de la senyora de la corba? Per què les veus procedents del més enllà solen ser ronques, o molt agudes, i no s’entén allò que diuen?
Com va dir l’astrofísic Carl Sagan, “Les afirmacions extraordinàries requereixen evidència extraordinària”, així que, en absència d’aquesta, contiuem esperant. Si els esperits pretenen comunicar-se amb els vius, haurien de posar-ho més fàcil.
fantasmes moderns
Escena del poema ’El corb’ d’Edgar Allan Poe
Transparència per a llanterna màgica
(Joseph Boggs Beale, 1860)
Saturats de cinema sense a penes pensament i d’espectres sense a penes substància, per a narracions de l’intangible es pot recórrer als grans escriptors de l’especialitat (H. P. Lovecraft, Edgar Allan Poe…), un indici de què les paraules poden fer més por que les imatges.
Hi ha un intangible plàcid que es pot experimentar visitant un cementiri, una catedral, un desert… Estirar-se sota les estrelles i sentir-se partícip del cosmos també pot funcionar, la semiesfera envoltant està repleta de misteris. Hi ha també mètodes fisicoquímics per estimular la ment i, diuen, travessar les portes de la percepció.
El cas és que les amenaces més espantoses no provenen del més enllà, sinó del més aquí, de la naturalesa i, en particular, de la naturalesa humana. És més probable la caiguda d’un asteroide a la Terra que la visita d’un extraterrestre. Els volcans, els terratrèmols, les pandèmies i les catàstrofes naturals poden causar un mal inimaginable. I entre la gent sempre hi ha qui persegueix, fereix, assassina o fa la guerra. També hi ha els monstres interiors; els més terrorífics condueixen a la bogeria.
Per la seva dimensió planetària, de tots els fantasmes moderns el més temible és el canvi climàtic causat per l’acció humana, les conseqüències del qual poden desencadenar molts horrors naturals alhora. Sembla invisible, però es pot enregistrar amb una càmera molt lenta.
llum en la foscor
Res com la ciència, però, per endinsar-se en el desconegut; aquest és, precisament, el seu objectiu.
La mort i el més enllà constitueixen, certament, una barrera infranquejable per a la ciència, de la mateixa manera que el Big Bang és una data insuperable del passat de l’Univers. No obstant això, cap científic negaria que aquests obstacles conceptuals puguin, en algun moment i d’alguna manera, ser superats, ja que la ciència i la tecnologia amplifiquen sense parar els nostres sentits.
L’asteroide Melancholia, a punt d’impactar
‘Melancholia’ (Lars von Trier, 2011)
De fet, els científics teoritzen sobre alguns fenòmens físics però indesxifrables. El més colossal de tots és la matèria/energia fosca que ocupa massivament l’Univers. Tot el que es veu a través de l’espectre electromagnètic —la llum en les diverses variants— tan sols representa un 4% de la realitat cognoscible, la resta és foscor; pot haver alguna cosa més fantasmagòrica?
Un altre món estrany descobert per la ciència és el món subatòmic i quàntic. En aquesta escala, les lleis que regeixen el nostre (macro)món són substituïdes per altres lleis que desafien la intuïció i la raó. Segons alguns científics, en aquest marc es podrien explicar fenòmens misteriosos de profunda significació humana com ara la consciència, l’antesala de l’espiritual.
L’únic mètode per a revelar altres dimensions de la realitat, si és que existeixen, és el mètode científic, i l’únic esperit reconegut és l’esperit il·lustrat, el mateix que va donar lloc a les primeres narracions de llum i de so.
Imatges de domini públic
