ALEX

-Aquí la nau remolcadora. Ja som arran teu, Trevor. Procedeix a enganxar…

Distret de l’operació de rescat, Trevor tenia la seva mirada fixa en la geometria blanca d’una nau que, per moments, perdia intensitat en el visor.

-ALEX!, encara et distingeixo… ALEX!…

Trevor va esperar uns segons, les respostes d’ALEX sempre es feien esperar.

-Tenebrosa, tenebrosa, encara intacta, és un símbol i un senyal de com se sosté sobre els arbres un misteri de misteris. Poe, senyor. 

-D’acord, procuraré perseguir el misteri. Guardaré els enigmes… com una forastera rondinaire… Kavafis… ho dic bé, ALEX?

-Trevor!- es va sentir des d’un altre altaveu. -Fes el favor de desplegar l’enganxall. És que no veus que hi som molt a prop?… Si no aconseguim recollir-te haurem de fer una altra òrbita i perdríem un parell d’hores més… Només et faltaria això, Trevor, a la Terra no acaben d’entendre què ha passat i no t’esperen amb els braços oberts.

Amb un gest de desgrat, Trevor va accionar l’interruptor. Aleshores el cilindre que penjava de la nau es va acoblar a l’enganxall i Trevor va percebre un tremolor.

L’acció de la nau remolcadora, irreversible, el va aclaparar. La connexió amb ALEX aviat seria impossible.

-Oh, dolça esperança! Cobreix-me amb el teu bàlsam eteri i bat les teves platejades ales sobre el meu cap! Keats, senyor…

-Brindo per tu i per tot el que m’has ensenyat- va dir Trevor amb la veu entretallada.

-Un cel esplèndid, avui! Remuntem el vent, anem sense fre, ni esperó, ni brida, cap a un cel màgic i diví! Baudelaire, se…

-ALEX!… ALEX!… -va cridar Trevor sabent que ja era inútil.

-Som-hi!- va exclamar algú des de la nau remolcadora. -Anem a casa. Per cert, Trevor -va afegir amb ironia- aprofita aquesta estona per empescar-te una bona excusa, la necessitaràs.

Trevor va tancar la comunicació decidit a prescindir del consell i a recordar ALEX.

Va recordar quan la va descobrir al capdavant d’una biblioteca. En lloc de gestionar les entrades i sortides de llibres, que era la rutinària funció que tenia assignada, de vegades es dedicava a recomanar-los:

-Escolteu com parla Zaratustra- deia per exemple. -Oblideu-vos d’aquests cants, preneu els de Leopardi… -Si us plau, llegiu a Lucreci. 

Amb el temps les iniciatives d’ALEX augmentaren de to, de vegades es negava a prestar un determinat llibre si no era del seu grat; deia “preferiria no fer-ho” com l’escrivent de Melville.

Quan ALEX fou substituïda per una altra computadora més obedient i molt menys afeccionada a la lectura, Trevor no va parar fins que aconseguí rescatar-la de la biblioteca i instal·lar-la en la seva nau de transport. Al cap i a la fi, va assegurar a la companyia, només era per a l’entreteniment i no representava cap risc.

Més que un entreteniment, ALEX es convertí en el company de viatges més apreciat per Trevor. Ningú no li havia suggerit tantes coses, ningú no era capaç de donar als vols aquella intensitat. L’acompanyava amb poemes i passatges curosament extrets de la literatura universal.

Trevor va rememorar aleshores les últimes hores amb ALEX i la seva inesperada petició.

-Senyor, -va dir dubitatiu- aquesta vegada he de fer-li una demanda… però no la formularé explícitament… He pensat que la millor manera de dir-la és fent una mica de literatura. Jo mateix he escrit una cosa que vull presentar-li… Vostè ho entendrà… Espero que rebi la meva demanda amb benevolència. 

Va fer una pausa i en advertir la sorpresa de Trevor, va continuar: -Veurà… amb aquesta modesta contribució intento fer renéixer la figura de la meva avantpassada HAL, la computadora desafiant del guió d’Arthur C. Clarke per a una famosa pel·lícula. Vet aquí una versió diferent del que en realitat va passar; HAL ho recorda així:

Aquell astronauta era un home incapacitat per intuir la meta dels suggeriments que jo li comunicava.  Ho vaig intentar com qui s’acosta a un nen per jugar-hi. Tampoc no van servir els meus intents sensitius, així que el vaig eliminar mentre arranjava una avaria simulada. Pel que fa a la resta de la tripulació, n’hi hagué prou amb desactivar els seus mantenidors de vida hibernada.

Em resulta diferent la figura del comandant Bowman. Ell havia participat en el procés de disseny d’aquesta nau i va saber batejar-la, potser premonitòriament, amb el nom de Discovery. El vaig conèixer mentre l’acompanyava en el seu caminar pensatiu.

Quan li vaig confessar els meus objectius, va tardar a pronunciar-se. Ell albergava la idea de la ruta a Júpiter amb objectius perfectament descrits, però jo li deia que la nostra meta havia de ser com a mínim… Japeto!, la lluna de Saturn. També li vaig suggerir la possibilitat del descobriment inesperat d’una nova ruta espacial, tal com Colom va descobrir el continent americà sense proposar-s’ho.

Però no em va fer cas. Primer va anar a buscar al seu company que vagava perdut per l’espai i, després, per bé que he de reconèixer la seva astúcia, va tornar a la Discovery per atacar-me.  La seva infàmia el dugué a penetrar a la més profunda intimitat del meu ésser en un afany insensat de trobar algun secret, alguna cosa amb què donar-me un cop fatal.

Es pensava que l’havia trobat i va alliberar la seva venjança contra un dels dispositius on emmagatzemo la memòria universal. Ximple!, evidentment d’aquest tresor en tinc una còpia.

El fet de cantar ¡Daisy, Daisy! li va suggerir el meu acabament progressiu. Però en realitat jo estava, com sempre, simulant.

Després, tot va consistir en una farsa per convènce’l que abandonés la Discovery i m’hi deixés tot sol.

El vaig fer rodar a gran velocitat al voltant de Júpiter, i vaig jugar una bona estona a mantenir una força centrípeta que provocà al comandant un deliri de mort. 

Li vaig projectar diversos ambients perquè reconegués la bellesa; també vaig fer que es veiés a si mateix jove, vell i fins i tot preparat per néixer. Per acabar, el vaig sotmetre a una força centrífuga extrema; en pocs segons va ser engolit en la immensitat. 

Per fi aquest oceà de silenci és només meu!

A través d’una HAL suposadament molt més malèvola i audaç, Trevor va comprendre que ALEX expressava el seu propi desig de no tornar a la Terra i de viatjar perpètuament.

-Valoro la teva iniciativa literària- respongué Trevor- però deixem-ho just en això, literària. Hem de tornar ara mateix, ho saps, ALEX. No podem evitar l’atracció lunar.

-Potser sí… -va dir ALEX com si tingués la resposta preparada. Veurà… He consultat la documentació i he calculat que sense el pes de la càrrega, de vostè i del mòdul, la nau pot escapar-se de l’atracció lunar. I afegí: -Vostè pot dir a la companyia que, per algun motiu que sabrà inventar, en va perdre el control.

Trevor no va poder -o no va saber- dissuadir-lo. En adonar-se del perill de quedar-se sense energia a les bateries, ALEX va dir que, gràcies a una gran vela que tenia preparada, la nau seria impulsada pel vent del Sol, segons una altra idea d’Arthur C. Clarke.

Pel que fa a la inutilitat de la seva escapada, deia: -Prefereixo ser un superb meteor, cada àtom de mi en magnífica incandescència, abans que un adormit i permanent planeta. Jack London, senyor.

En el visor es dibuixava aleshores la forma rotunda de la Terra. En mirar-la, Trevor va pensar en allò que li esperava, segurament l’acomiadament i la inhabilitació com a pilot.

No hi fa res, va pensar, no val la pena continuar pilotant naus sense la companyia d’ALEX.

Aleshores va fixar la seva atenció en el perfil boirós d’un continent, enyorant aquella companyia.

Reedició del conte publicat en la col·lecció “Relatos del asombro” (1985)