Webs educatives
Col·laboració de Clara Bofill per al capítol El ciberespai
L’ús d’una eina tan versàtil com és l’ordinador, ens està facilitant unes possibilitats que fa pocs anys no existien. La integració d’altres tecnologies com el vídeo, àudio, telèfon… la utilització de forma massiva i l’augment vertiginós de l’ús de les comunicacions i les xarxes (Internet), ha facilitat la creació d’un espai on es poden participar a fòrums i conferències, localitzar la informació més variada, expressar opinions, comunicar-se amb altres usuaris, realitzar compres des de casa, i un llarg etc. que cada dia va augmentant.
Com a conseqüència de l’actual era de l’electrònica i de la cultura de la imatge que ens caracteritza, les possibilitats que se’ns obra a la comunicació i en particular als processos d’ensenyament-aprenentatge són enormes.
L’aparició i l’ús de les noves tecnologies està comprovat que ha produït canvis en les formes de pensament i d’expressió, en els processos i actituds mentals, en les pautes de percepció, en la producció dels sentits. Ens han subministrat noves formes de percebre, de veure i de pensar de forma global ubiqua, de localitzar la informació de manera hipertextual, no lineal com estem acostumats.
Si ser un bon educador comporta ser un bon comunicador, i si ser un bon comunicador implica capacitat de sintonia, el bon educador hauria de tenir capacitat de seducció, en el sentit de tenir empatia amb els desitjos de l’interlocutor. Aquest és avui el repte: connectar o sintonitzar amb unes persones que estan en una altra freqüència d’ona, que estan en una societat de la informació cada vegada més global i cada dia més aprop.
Internet sembla ser la paraula de moda. Però no n’hi ha prou en incorporar les tecnologies audiovisuals i informàtiques per adequar l’educació i la cultura als paràmetres de la modernitat i per garantir la seva eficàcia. No és la tecnologia sinó en el llenguatge i en l’elaboració dels missatges on s’ha de buscar la pretesa fascinació.
Però per una banda, la necessitat de ser fidels al receptor, convertint en eix del procés comunicatiu, implica satisfer les seves exigències en quant a tendència a la concreció, necessitat d’estimulació sensorial, gust emotiu, pensament intuïtiu, ritme de vida accelerat, trepidant… Per altra banda, la necessitat de mantenir la fidelitat a les exigències institucionals implica la potenciació de l’abstracció i de la conceptualització, el foment d’allò racional, la creació d’un clima serè i reflexiu, i l’adopció d’un ritme de feina pausat i exigent.
El desenvolupament de nous plans, projectes i iniciatives d’ús didàctic de les TIC és a l’agenda de tots els governs. La Comissió Europea és també un important agent dinamitzador d’aquestes polítiques, a través de programes i d’accions de difusió com els Netdays. Un resultat destacat d’aquest impuls comunitari és la European Schoolnet, iniciativa que engloba les xarxes telemàtiques educatives dels països europeus i aporta nous serveis i recursos educatius.
Actualment podem classificar en sis categories els models pedagògics de tipus telemàtic. Aquesta taxonomia es fonamenta en la tipologia de tasques que du a terme l’alumnat.
En primer lloc la comunicació interpersonal aporta a l’escola una nova dimensió. Elimina les distàncies i els murs de la classe, desperta la motivació en els alumnes i obre múltiples perspectives d’aprenentatge. Correspondència telemàtica, tutories telemàtiques, trobades virtuals, serien alguns exemples.
Els projectes de recollida d’informació s’orienten a cercar informació inèdita utilitzant les eines de comunicació d’Internet. En serien exemples les enquestes per correu electrònic, els qüestionaris a la web…
El treball col·laboratiu en grup es pot definir com un treball en grup on s’estableix un procés social de construcció de coneixements. Dins aquest marc, la interacció entre els integrants del grup ofereix a cada participant la possibilitat d’aprendre més del que aprendria per si mateix. Exemples serien la creació col·lectiva, els concursos, les simulacions, la participació ciutadana…
La cerca d’informació i accés a recursos és una de les facetes més importants d’Internet. Per la cerca i selecció d’aquesta informació disposem d’una àmplia gamma d’eines informàtiques i altres serveis. A més es requereixen unes estratègies intel·lectuals específiques, que anomenarem procediments informacionals, per a orientar-se en un entorn amb milions de documents. Aquests procediments han de ser adquirits a l’escola, són les tècniques d’aprenentatge de la societat de la informació.
La publicació electrònica a Internet és una de les innovacions més revolucionàries de la xarxa. Els docments web presenten una estructura desconeguda en els suports tradicionals: la hipertextualitat. Exemples serien les pàgines personals del professor, les publicacions col·lectives (diaris de classe, revistes electròniques escolars, webs de centres educatius…).
I per últim la combinació dels diferents serveis d’Internet permet crear entorns d’autoaprenentatge. Alguns d’aquests entorns s’utilitzen per impartir formació reglada a distància. Aquests nous mecanismes de comunicació i de difusió de la informació estableixen formes originals d’interacció entre estudiants i tutors i entre els mateixos estudiants. La UOC és el model més innovador de formació a distància que tenim al nostre país.
Educar en l’era de les tecnologies comporta moure’s hàbilment en la frontera entre la paraula i la imatge, entre el llibre i l’internet, entre l’emoció i la reflexió, entre allò racional i allò intuïtiu, entre allò analític i allò sintètic, entre allò lineal i allò global.
Però està clar que una tècnica no es converteix en una arma fins que se la sap utilitzar i se li aplica l’enginy, la imaginació i el saber. Internet és més que una tècnica. És un repte per l’escola.