Wassily Kandinsky
Col·laboració de Montse Martínez per al capítol Música visual
Tot art és fill d’una determinada època i alhora esdevé una empremta d’aquesta. En llegir una obra artística, així com qualsevol tendència o autor, no podem desvincular-nos del marc contextual que els integra i amb el qual estableix un diàleg.
A Kandinsky li tocà viure una època convulsa, que començà amb la Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Revolució Russa, seguits per la proclamació de la República de Weimar, la pujada al poder de Hitler i la persecució nazi, per concloure finalment amb el seu exili a París, on el sorprendria la Segona Guerra Mundial. Per tant, veiem que s’emmarca en un context històric replet d’esdeveniments transcendents per al devenir d’Europa.
Tanmateix, en aquest escenari caracteritzat per canvis radicals, esperances frustrades i tragèdies humanes sense precedents, el món de la cultura —i l’art, en particular— visqué un dels seus períodes més fecunds, que desembocaria en el que coneixem com les “avantguardes històriques”. Els artistes del segle XX intentarien alliberar-se de la rigidesa del seu patrimoni i buscarien nous límits a partir de la deconstrucció del llenguatge.
Kandinsky fou un dels principals precursors d’aquesta extraordinària efervescència que revolucionà la creació europea i obrí nous horitzons a la manera de percebre i representar la realitat. Nascut a Moscou el 1896, un any després que el cinema comencés a emprendre els primers passos, se’l considera el primer artista que reivindicà la pintura no objectiva. I és que Kandinsky va desenvolupar un estil radicalment nou i profundament original, amb el veritable propòsit d’experimentar amb el color i les formes per la via de l’abstracció. Pretenia crear pintures líriques, poesia visual, amb l’objectiu de fer vibrar l’ànima de l’espectador mitjançant la composició de formes i colors.
La relació entre pintura i música fou un dels temes centrals de les seves investigacions, al qual dedicaria llargues reflexions. En la música, art abstracte per excel·lència, Kandinsky trobà allò que el seu geni artístic en formació buscava: l’abstracció. De fet, una obra musical, el Lohengrin de Wagner, fou un dels factors que l’impulsaren a abandonar la seva carrera acadèmica per dedicar-se a l’art. El desconcertaren les possibilitats sinestèsiques de la música wagneriana, la curiosa mescla de sentits que permetia veure els colors escoltant els sons: “Semblava com si tingués davant dels ulls tots els meus colors. Enfront meu, es formaven línies desordenades, quasi absurdes”. L’estil wagnerià l’estimulà a captar les relacions entre so i imatge i el convencé de la possibilitat de crear el somni romàntic de l’obra d’art total, en la qual participarien poesia, música, dansa i pintura. Kandinsky també intentà fer realitat aquest somni amb la peça teatral El so groc, que mai acabà portant en escena.
En aquest sentit, fou fonamental l’amistat de l’artista amb el compositor Arnold Schönberg. Ambdós compartien un interès per les “dissonàncies en l’art”, tant en la pintura com en la música. La Composició VII, de 1913, és una autèntica simfonia que integra allò que en llenguatge musical es podria anomenar crescendi i diminuendi. Sens dubte, una “composició” dodecafònica o atonal similar a les de Schönberg. Segons apuntava Schönberg a “La relació amb el text”, Kandinsky, igual que Oskar Kokoschka, pintava quadres per als quals l’objecte material era poc més que un motiu d’inspiració, un pretext per fantasiejar amb els colors i les formes i per expressar-se com fins ara només s’havien expressat els músics. Ambdós demostraven, doncs, que el veritable coneixement de la naturalesa de l’art s’anava difuminant cada vegada més.
Al llibre De lo espiritual en el arte, Kandinsky exposa que és el desig interior del subjecte el que determina la forma, i la música suggereix i evoca aquest imaginari, evoca la naturalesa a partir del món interior. Alguns quadres, com el de Marxa Fúnebre, són evocacions d’un estat d’ànim generat per la música de l’època. En aquest cas, la inspiració prové de la música de Chopin. Segons Vivian Endicot Barnett, el mateix Kandinsky explicava que fins i tot havia intentat expressar “la tragèdia còsmica en la qual l’element humà només és un so, una sola veu el focus de la qual és transportar en una esfera que s’apropa al diví”.
Cal recalcar, però, que els quadres de Kandinsky s’«inspiren» en la música. El mateix Kandinsky i els historiadors de l’art a partir de 1912 corregiren que l’artista rus mai pretengué pintar-la, sinó prendre-la com a mecanisme suggestiu. En la seva recerca d’un denominador comú per a totes les arts, atribuïa a la música, com a únic art veritablement «abstracte», un valor particularment exemplar. Així com en la música els sons constitueixen l’únic material, en la pintura les formes i els colors podrien ser utilitzats pel seu valor intrínsec, amb independència de tota imitació de la naturalesa, i parlar per si mateixos. Aquesta tendència, vista en ocasions en el romanticisme alemany, conegué en el simbolisme la seva evolució lògica i en Kandinsky la seva realització definitiva.
La peculiar mirada kandinskiana el portà a elaborar analogies entre els colors i la música. El seu art consistia, en últim terme, a suscitar sensacions a l’espectador mitjançant la psicologia i l’ús dels colors. El color era per a Kandinsky un mitjà per influir directament en l’ànima. Amb paraules del propi artista: “L’efecte sensorial dels colors és de curta duració i d’escassa importància. Allò que compta és la ressonància espiritual i l’acció directa del color sobre l’ànima”. I afegia: “El color és la tecla. La vista, el martell. I l’artista és la mà que, tocant les tecles, fa vibrar l’ànima”. Aquesta metàfora del piano ens indueix a reflexionar sobre les profundes afinitats entre música i pintura que Kandinsky constantment subratllava. Com les tonalitats de la música, els seus colors havien de compondre un so, una harmonia, i trobar-se amb l’interior no només de l’artista, sinó també de l’espectador. Inclòs en els títols de les seves produccions pictòriques, a partir de 1909, establí deliberadament una analogia amb l’art abstracte per excel·lència: es tracta de tres grups d’obres titulades Impressions, Improvisacions i Composicions, que es veuen com graons d’una escala que condueix a l’abstracció.
M. M. Moeller afirma que, en els quadres abstractes, Kandinsky pogué, per fi, arribar a la pura expressivitat cromàtica. En el seu intent per fer viure formes i colors en termes purament abstractes, s’esforçà també per “despertar allò espiritual en les coses materials i abstractes”. Parafrasejant a Moeller, doncs, és per aquesta raó que Kandinsky veia analogies entre la pintura i la música. La música no necessitava de models literaris per a desenvolupar-se i ser rebuda per l’espectador. I, anàlogament, Kandinsky tractà d’alliberar de l’objecte la forma i el color.
“La dissonància pictòrica i musical d’avui, no és res més que la consonància de demà”. Kandinsky sabia com fer cantar la pintura amb força.
Col·laboració de Montse Martínez per al capítol Música visual