Videoplace
Col·laboració de Arantxa Espelta per al capítol Realitat virtual
A mitjans dels anys 70, més concretament al 1974, Myron Krueger va crear la primera versió de la seva obra principal i gràcies a la qual seria conegut: el Videoplace. Per entendre aquesta obra cal comentar algunes dades sobre el seu autor.
Myron Krueger és un científic molt relacionat amb l’estudi dels ordinadors i un artista que va crear un dels primers entorns interactius. És un dels pioners de la interacció humà-ordinador en el context dels entorns físics. A partir de 1969 Krueger va crear diverses obres que responien al moviment i als gestos de l’usuari a través d’un complex sistema de sensors, taules de llums i càmeres de vídeo.
És aquí on el Videoplace trobarà les seves bases i constituirà una de les creacions més importants en la història de la realitat virtual. El Videoplace va ser la culminació de la interacció de diversos sistemes de realitat artificials creats anteriorment: el Glowflow, el Metaplay i l’espai psíquic. En cadascun d’aquests s’hi van incloure millores fins arribar al Videoplace.
Per crear el Videoplace, Krueger va col·locar una càmera de vídeo i una pantalla de projecció en dues sales separades. Un cop en la instal·lació, el visitant o participant (ja que la interacció de l’espectador és imprescindible per aquesta obra) es trobava davant la pantalla de projecció. Darrere seu hi havia una altra pantalla que l’il·luminava amb la finalitat de produir una imatge de major contrast, per tal que l’equip distingís millor la forma del participant. Un cop l’usuari es trobava dins la instal·lació, la seva imatge es digitalitzava per crear una silueta. Gràcies a això els processadors podien analitzar la seva postura i moviment. D’aquesta manera els processadors reaccionaven davant els moviments dels participants i creaven una sèrie de respostes, ja fossin visuals (elements gràfics en 2D creats per l’equip) o auditius.
A més, podien relacionar-se dos d’aquests entorns artificials a la vegada. Un cop les imatges dels usuaris havien estat captades per l’equip, es combinaven i es projectaven de nou en les dues sales. Això possibilitava que diverses persones situades en sales separades es poguessin comunicar a través de les seves imatges projectades en un espai compartit a la pantalla.
Amb els anys, Krueger va desenvolupar els seus propis sistemes informàtics perquè poguessin reconèixer la imatge, la poguessin desenvolupar i que la resposta a aquests moviments fos a temps real. Amb aquest sistema podia combinar el vídeo en directe de les persones que entressin a la instal·lació amb imatges gràfiques. La gent podia “tocar” a través de la pantalla a les altres siluetes generades per el Videoplace. També es podia manipular una gran varietat d’objectes gràfics i organismes animats que apareixien en pantalla. Aquests objectes responien a l’entrada de l’usuari a la instal·lació, però també es traslladaven d’acord amb la seva pròpia programació. D’aquesta manera va constituir un tipus de vida artificial, tot i que encara primitiu.
El Videoplace finalment va incloure al voltant de 25 programes interactius diferents. Alguns dels programes jugaven amb l’escala de les siluetes en l’espai virtual. Per exemple, l’ombra digital d’un participant es podia fer petita o també es podien col·locar les mans sobre una taula de llum i aquestes apareixien enormes a la pantalla.
Una de les millors aportacions del Videoplace és que tots aquests moviments i interaccions amb objectes i figures fictícies es feien prescindint de dispositius addicionals, com feien experiments anteriors (el casc de Ivan Sutherland, per exemple). És una gran avanç en el camp de la realitat virtual, tot i que en el futur se seguirà experimentant amb dispositius d’aquesta mena (ulleres, cascs, guants…).
Aquestes experiències tenien una vocació d’exploració tecnològica, però també un clar enfocament lúdic i artístic. Krueger va ser un dels primers en desenvolupar aquest tipus de tecnologia com a art pròpiament, desvinculant-se de la funcionalitat militar dels experiments anteriors. Per això la contribució de Krueger a l’art interactiu amb ordinadors és la noció de l’artista com un “compositor” d’intel·ligència, en el seu cas un “compositor” d’espai en temps real a través de l’ordinador.
A més, Krueger va teoritzar que els futurs sistemes informàtics serien capaços d’aprendre de manera independent i podrien “compondre” les seves pròpies interaccions. Això va suggerir la formació d’una intel·ligència artificial. Per això Krueger va ser el primer que va establir el terme “realitat artificial” (al 1973) per descriure la màxima expressió d’aquest concepte.
El Videoplace va anticipar molts dels sistemes basats en el moviment i els gestos que s’utilitzen avui en dia en molts dels dissenys interactius contemporanis. Alguns exemples són el PowerWall, un sistema de projecció interactiva; el joc per a PlayStation EyeToy; o el famós sistema de joc interactiu que conté la Nintendo Wii.
En resum, el Videoplace és una de les obres mestres de Myron Krueger, que va ser el primer artista que es va centrar en la interactivitat com a un mitjà per fer composició creativa. Aquesta obra el va fer pioner en el desenvolupament d’experiments originats per ordinador amb participació inalàmbrica i amb la contribució del propi cos dels usuaris. Ha rebut diversos premis entre els quals s’ha de destacar el primer Golden Nica del Prix Ars Electronica. El Videoplace i la resta de les seves obres han tingut una gran difusió internacional, passant per museus d’art, galeries i congressos de científics.
Col·laboració de Arantxa Espelta per al capítol Realitat virtual