Videodisc
Col·laboració de Javier Maiza per al capítol Realitat virtual
El videodisc es un disc en el que es registren imatges i sons, que, mitjançant un raig làser, es poden reproduir a un televisor. Podem diferenciar diversos tipus, la diferenciació mes bàsica es entre analògics y digitals.
Analògics:
Laser Disc (amb pistes d’audio digitals)
CED (desenvolupat per la RCA i en desús des de mitjans dels 80)
Digitals:
Basats en discos DVD:
DVD vídeo
cDVD
Basats en discos CD:
CDI, CD interactiu
VCD, 352×288 resolució similar a la del VHS
CVCD, VCD no standard amb Bitrate variable
SVCD, 480×576 qualitat i versatilitat semblant a la del DVD
CVD, 352×576 optimització quan la resolució vertical es poc important
KVCD MPEG, modifica la quantitzatció
MiniDVD, CD amb vídeo a alta qualitat (720×576 amb Bitrate alt)
Basats en altres discos:
HD DVD, DVD d’alta definició
Blu-ray, DVD de làser blau
Després de aquesta breu classificació aprofundirem a les característiques de cada format:
El Laserdisc o LD va ser el primer sistema d’emmagatzematge en disc òptic comercialitzat, i va ser usat principalment per reproduir pel·lícules. Comercialitzat inicialment com Discovision al 1978, la tecnologia va ser llicenciada i venuda com Reflective Optical Videodisc, Laser Videodisc, Laservision, Disco-Vision, DiscoVision, i MCA DiscoVision fins que Pioneer Electronics va comprar la participació majoritària en el format i va comercialitzar LaserDisc en la segona meitat dels 80.Per l’any 1981, LaserDisc va ser el nom que per fi es va quedar per a aquest format.
Malgrat els avantatges evidents sobre la tecnologia competent en l’època (concretament VHS), el format tènia els seus errors. Els discs eren de 30 cm de diàmetre, pesats, voluminosos, més fàcil de danyar manejant-los que els cassets de VHS, a més no tenien capacitat d’enregistrament. La durada de reproducció estava limitada a 30 o 60 minuts per costat. Després que l’equip reproduís una cara, el disc havia de ser tret per canviar de cara continuar veient la pel·lícula, i moltes pel·lícules requerien dos discs o més. Molts reproductors, especialment unitats fabricades després de la segona meitat dels vuitanta, podien canviar de cara automàticament rotant el lector òptic en l’altre costat del disc. Si la pel·lícula estava gravada a més de 2 cares (és a dir, més d’un disc), el canvi entre discs s’havia de fer manualment .
El Disc de Capacitància Electrònica (CED) va ser un sistema de reproducció de vídeo desenvolupat per la RCA, en el qual vídeo i audio podien ser reproduït en un TV usant una agulla especial analògica i un sistema de solcs molt densos similars als d’un vinil .
Primerament concebut el 1964, el sistema CED va ser àmpliament vist com un èxit tecnològic que va ser capaç d’incrementar la densitat d’un Disc de vinil LP. Malgrat aquest èxit, el sistema CED va caure a causa d’un planejament pobre, conflictes interns en RCA, i dificultats tècniques que van retardar la producció del sistema per. Les vendes del sistema van distar molt de les estimacions projectades, i per a 1986, RCA hi havia des continuat el projecte.
DVD-Vídeo és un format de vídeo de consum usat per emmagatzemar vídeo digital en discs DVD, i és actualment el format de vídeo de consum dominant. Els discs que usen l’especificació DVD-Video necessiten una unitat de DVD i un descodificador MPEG-2 (per exemple, un reproductor de DVD o una unitat de DVD de computadora amb un programari de reproducció de DVD). Les pel·lícules en DVD comercials són codificades usant una combinació de vídeo MPEG-2 comprimit i audio de formats diversos (normalment, multicanal 5.1 per a Dolby Digital i DTS, i 2.0 per a audio MPEG i LPCM).
Els arxius|arxivaments d’un DVD-Vídeo són:
* AUDIO_TS (audio title set): s’usa per al so del DVD.
* VIDEO_TS (video title set): s’usa per emmagatzemar la informació de vídeo.
* VOB (Video Objects): conté diverses cadenes multiplexades totes juntes: vídeo, audio i subtítols. * IFO (information): els arxius IFO donen al reproductor informació important per a la navegació en el DVD. Aquests arxius no estan xifrats.
* BUP (BackUP): són còpies de seguretat dels arxius IFO.
El cDVD és un CD que conté dades en format DVD, sent la diferència el suport físic. Això fa que els cDVD es puguin reproduir en un reproductor de DVD, però no en un reproductor de vídeo CD. No tots els reproductors de DVD són compatibles amb aquest format, a causa que -a diferència dels ordinadors- no els és possible mantenir la velocitat de rotació del disc necessària per reproduir el vídeo (8x). Un cDVD pot guardar fins a 700 MB d’informació, el que són aproximadament 15 minuts de vídeo en format DVD.
Video CD, Compact Disc Digital Video o VCD és un format estàndard per a emmagatzemament de vídeo en un disc compacte. Es poden reproduir VCD en reproductors adequats, computadores personals i molts reproductors de DVD.
L’estàndard VCD va ser creat el 1993 per un consorci d’empreses electròniques del Japó, i és conegut com l’estàndard del Llibre Blanc.
El CVCD, (Compressed Video CD o disc compacte de video comprimit), és un format d’emmagatzemament de vídeo per a discs compactes. Es tracta d’una versió no estàndard i millorada del format VCD, encara que només varia en la velocitat de bits utilitzada per a la reproducció.
Super Video CD (SVCD) és un format utilitzat per emmagatzemar vídeo en discs compactes estàndard. Encara que és una versió millorada de l’estàndard Video CD (VCD), la qualitat d’imatge i l’audio és menor que la del format DVD.
CVD o Xina Video Disc és un videodisc SVCD no estàndard, diferenciant-se d’aquest en el qual només tenen 352 columnes de resolució (el SVCD en té 480), la qual cosa dóna en PAL una resolució de 352×576 a 25 FPS (fotogrames per segon), i en NTSC 352×480 i 29,97FPS. Igual com els SVCDs, la seva compressió està basada en MPEG-2. La seva resolució és aproximadament la meitat de la d’un DVD
KVCD és un format no estàndard d’emmagatzemament de vídeo digital en discs compactes. Malgrat no ser estàndard, molts reproductors de DVD domèstics l’accepten correctament.
El mini-DVD és un disc de 80 mm de diàmetre. En enregistrament normal (qualitat DVD estàndard) admet 30 minuts de vídeo o 1,4 GB de dades (i els de 2 capes, fins 2,92 GB). En manera SLP, comparable en qualitat al VHS, pot gravar fins a 120 minuts de vídeo. Va ser desenvolupat per ser usat en càmeres de vídeo, com la seva versió de 120 mm, pot ser reproduïda en la majoria de reproductors de DVD.
HD DVD (High Density Digital Video Disc) va ser un format d’emmagatzemament òptic desenvolupat com un estàndard per al DVD d’alta definició per les empreses Toshiba, Microsoft i NEC, així com per diverses productores de cinema. Pot emmagatzemar fins 30 GB.
Blu-ray, també conegut com|com a Blu-ray Disc o BD, és un format de disc òptic de nova generació de 12 cm de diàmetre (igual que el CD i el DVD) per a vídeo d’alta definició i arxivament de dades d’alta densitat. La seva capacitat d’emmagatzemament arriba a 50 GB a doble capa i a 25 GB a una capa, encara que n’hi ha de major capacitat.
Col·laboració de Javier Maiza per al capítol Realitat virtual