Vida de Pitàgores

Col·laboració de Albert Elduque per al capítol El profeta dels números

La vida de Pitàgores ens és molt desconeguda i en els relats que l’expliquen sovint es barregen realitat i llegenda. Tot i que hi ha fonts que asseguren que es tractava d’un bàrbar, generalment es situa el seu naixement a l’illa de Samos, al mar Egeu, cap al 582 a.C. Fill d’un comerciant benestant, Pitàgores pogué viatjar per Orient i entrar en contacte amb civilitzacions tan diferents com l’egípcia, la fenícia, la persa o l’índia. Gràcies a aquestes experiències adquirí coneixements sobre geometria, aritmètica i astronomia i alguns dels fonaments del seu pensament religiós, com ara la reencarnació.

Cap al 530 a.C. s’exilià a Crotona, al sud d’Itàlia, probablement per desavinences polítiques amb el tirà Polícrates, que havia aconseguit el poder a Samos. A Crotona fundà la seva escola, que ràpidament guanyà adeptes entre la població de tots els sexes i edats, i els seus seguidors, anomenats pitagòrics, ocuparen càrrecs polítics importants en diverses ciutats sicilianes. El caràcter tancat de la seva comunitat i la seva ideologia política els provocaren diferents conflictes, com ara la revolta protagonitzada per Ciló de Crotona. Segons la llegenda Pitàgores morí en un d’aquests esdeveniments, probablement a la ciutat de Metapont cap al 496 a.C.

Hi ha moltes llegendes al voltant de la figura de Pitàgores, com ara que mai va existir, i, com que els descobriments dels seus subordinats s’atribuïen a ell, tampoc podem saber amb certesa quin és l’abast de la seva obra. Tot i això, sí que hi ha molts documents que parlen de l’estil de vida que la seva filosofia inspirà i que fundà la comunitat dels pitagòrics.

La comunitat dels pitagòrics barrejava elements místics, científics i polítics i venerava a Pitàgores com a mestre absolut. L’accés estava obert a homes, dones i nens, i per a entrar s’estudiaven els antecedents personals de cada persona. Un cop eren acceptades i passaven diverses proves i un llarg període de noviciat, aquestes persones es convertien en membres d’un grup tancat on tant el coneixement com la propietat eren comuns i totes les accions quedaven ocultes de cara a l’exterior; avui en dia ho anomenaríem amb el nom de secta. Els membres d’aquesta secta es formaven en les anomenades quatre mathemata: aritmètica, geometria, música i astronomia. El seu jurament secret també es basava en les matemàtiques, perquè es feia amb la tetractys, que és el conjunt dels nombres 1, 2, 3 i 4, que sumen 10 i per als pitagòrics constituïa la perfecció.

Hi havia dos tipus de membres: els acusmàtics i els matemàtics. Els acusmàtics només podien romandre en silenci i aprendre les ensenyances dels altres, i després de la mort de Pitàgores es van orientar cap al component místic de la seva doctrina. Per la seva banda, els matemàtics estudiaven els aspectes científics i coneixien els secrets de la comunitat, que sovint estaven lligats als nombres; a la mort del mestre es van orientar cap al llegat pitagòric científic.

A banda d’aquesta organització social tancada, la comunitat dels pitagòrics també és important per les seves creences religioses, que barregen elements de diferents tradicions. Una de les influències més importants fou la de l’orfisme, un corrent religiós provinent d’Orient que considerava a Dionís com a déu i a Orfeu com al seu sacerdot. Aquest corrent proposava una filosofia basada en els cultes ocults i esotèrics, amb pràctiques que, molt sovint, no eren acceptades per la societat grega de l’època, fonamentada en el culte a la bellesa i la claredat. Per a l’orfisme, l’ànima humana estava desterrada a la Terra i encadenada al cos, i era necessari fugir cap a la purificació espiritual per a alliberar-se’n.

Els pitagòrics barrejaren aquestes creences amb les idees d’etern retorn i metempsicosi, segons les quals l’ànima era la substància fonamental i el trajecte vital de les persones era cíclic, basat en reencarnacions successives fins que l’individu arribava a la purificació. A més, tots els éssers vius es trobaven en aquesta cadena, de manera que els éssers humans es podien reencarnar en animals o algunes plantes. El cicle de la vida es corresponia amb la concepció pitagòrica de l’univers, ja que per a Pitàgores el moviment dels planetes era cíclic i circular.

A nivell polític, la ideologia pitagòrica es basava en una societat elitista i d’aristòcrates que aprofitava el seu hermetisme intel·lectual per a ocupar el poder en diverses ciutats i establir noves escoles, com ara les de Tebes o Siracusa.

Tot i que dins de la comunitat Pitàgores era venerat com un déu, hi ha altres pitagòrics que van destacar per la seva contribució en el terreny del coneixement, com ara Hicetes, Filolau o Arquites de Tàrent.

Tant la vida de Pitàgores com els cultes i creences de la comunitat pitagòrica han quedat entre la llegenda i la història, però l’extravagància de la vida del personatge no ens ha de fer oblidar les seves aportacions a nivell matemàtic, astronòmic i musical.

Col·laboració de Albert Elduque per al capítol El profeta dels números