Un disc pla
Col·laboració de Daniel Ortínez per al capítol Mesurar la Terra
La concepció del món és una qüestió que sempre ha preocupat a l’espècie humana, significa conèixer millor l’entorn on s’habita i, alhora, conèixer-se millor a si mateix. Aquestes “imatges del món” o cosmovisions han anat variant al llarg del temps. Però no són fruit de proves evidents que puguem palpar en el dia a dia, sinó d’una sèrie d’afirmacions, teories i hipòtesis que intenten respondre què és i com és el món on vivim. Teories que es desmenteixen les unes amb les altres al llarg del temps i que, mica en mica, ens donen una visió més concreta, racional i rigorosa de l’univers on habitem.
La primera imatge del món que en tenim constància és la formulada pels Babilonis. Babilònia era una de les metròpolis més importants de la Mesopotàmia (l’actual Irak) i el seu poder es va estendre tot creant el regne de Babilònia. La ciutat comença a destacar a partir del 1800 aC amb un seguit de dinasties que van fer créixer i expandir la metròpolis. L’últim gran període d’esplendor de Babilònia fou sota el mandat d’Alexandre Magne (331 aC), però quan aquest va morir van començar les lluites pel poder, es va dividir el regne i es va iniciar la decadència.
La societat s’organitzava entre homes lliures (propietaris de terra, comerciants…) i els esclaus. Aquests darrers podien esdevenir muskhenum, un entremig entre ciutadans i esclaus, si aconseguien un cert nivell econòmic i béns, però era un cas poc provable. Fins al segle XVII aC, la justícia s’aplicava arbitràriament i no hi havia una frontera clara entre la legalitat i el delicte. Va ser el rei Hammurabi (1728 — 1686 a. C.) qui, per primera vegada a la història, va escriure un ordenament jurídic per tal de garantir que tothom fos jutjat amb les mateixes condicions.
La principal font econòmica era l’agricultura. Hi havia força desenvolupament tecnològic, per exemple, amb la construcció d’un sistema de recs per tal d’abastir d’aigua els camps i poder fer un conreu més rendible. També estaven força avançats amb la metal·lúrgica i tenien unes relacions comercials molt bones. Tots aquests avanços van propiciar que es requerissin sistemes de càlcul per tal d’organitzar i representar les propietats que es tenia. Tenien un sistema de càlcul mix duodecimal i decimal en base 60 (sense 0 ni la coma) i una sèrie de taules i algoritmes per resoldre problemes matemàtics.
Babilònia era una cultura avançada a nivell cultural i científic, tant és així que els coneixements adquirits són l’origen i la base de la ciència jònica. S’interessen per les matemàtiques, l’astronomia, la física i la medicina, i ho fan de forma racional, empírica i aplicant els coneixements en el dia a dia. Un altre fet important és el conreu d’un tipus de pensament abstracte que s’allunya de les creences religioses i mitològiques, aquest pensament serà la base de la nostra filosofia.
L’astronomia va ser un dels camps d’investigació principals per aquesta societat antiga. El motiu és la necessitat d’establir un calendari per tal de predir el temps i assegurar així l’èxit del conreu. Calia saber quina era la millor estació per la sembra i la sega del camp. És per això que comencen a estudiar el cel per resoldre els misteris de la terra.
Es comença seguint el calendari llunar, però es van adonar que era massa imperfecte i no els era gaire útil per aplicar-lo a les tasques agrícoles. És per això que van canviar cap a un calendari solar on es dividia l’any en dotze mesos de 30 dies, el resultat era que hi havia 360 dies a l’any, el nombre màgic amb que també dividien el cercle. Aquest calendari tampoc era perfecte i per això cada sis anys s’afegia un mes de més per tal de “sincronitzar-lo”.
Aquesta necessitat i fascinació d’estudiar el cel, va portar a que descobrissin tots els moviments solars i lunars i van comprovar que no eren moviments a una velocitat constant. El resultat d’aquestes investigacions és el coneixement de la posició del sol i la lluna seguint el curs de l’any. De l’observació al cel, els babilònics van descobrir i detallar el moviment de set planetes: Venus, Sol, Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter i Saturn. Es creia que aquests astres donaven voltes pel cel ficats dins d’una espècie d’esferes cristallines que els aguantaven. A més, cada planeta estava relacionat amb una divinitat.
La concepció del planeta com una terra plana ja ve de la civilització sumer, que precedeix la babilònica. Els sumers creien que l’univers era un sistema format per “multicapes”, així doncs, la terra era un disc pla que tenia una capa d’aire (l’atmosfera) al damunt i, per sobre, tots els planetes per capes.
Els babilonis entenen que l’aigua és l’origen de totes les coses i que la terra és un disc pla recolzat damunt de l’oceà. La terra tenia forma de muntanya i el cel era una semiesfera física i sòlida que es recolzava oceà enllà. En aquesta semi esfera hi havia penjants tots els planetes i estrelles. Es creia que el sol “obria una porta i entrava cada matí i marxava al vespre”. Malgrat que aquesta cosmovisió ara ens sembla surrealista, en aquella època era l’opció més lògica i la prova la tenien amb el dia a dia. El que era surrealista llavors, era dir que la terra tenia forma d’esfera.
Col·laboració de Daniel Ortínez per al capítol Mesurar la Terra