Un altre univers
Col·laboració de David Collazo per al capítol Constants universals
L’univers, tal i com el coneixem, sembla regit per unes normes de comportament universals que fan pressuposar als científics que es pot predir el comportament de qualsevol cos arreu de les galàxies. Tot i que la part que coneixem de l’univers és ínfima, la humanitat es creu capaç d’avaluar-ne la dinàmica completa a partir de les experimentacions i deduccions que hem extret de l’estudi del que tenim a l’abast de la mà. Realment és lògic, lícit, i no ingenu, pensar que coneixem tot allò que regeix el nostre voltant, i que podem extrapolar a tan gran escala?
Crec que hem de partir de l’origen de les deduccions que ha resolt la humanitat que entendre’n les limitacions. En l’estudi científic que s’ha dut a terme durant tota la història, els nostres elements d’anàlisi han estat sempre un determinat tipus de matèries, i un determinat tipus d’efectes que se succeeixen aquí a la terra. En principi coneixem tots els elements químics presents al nostre planeta, tots els tipus de forces que regeixen el comportament de tots el tipus de cossos que existeixen al nostre voltant, etc. Però hi ha dues grans incògnites que em fan ser escèptic sobre la universalitat de tot això. Quin tipus de matèries, substàncies, cossos, energies, etc. no tenen cabuda en un univers tan inabastable com el nostre, i que probablement són fins i tot inimaginables per nosaltres perquè estem completament ofuscats per la creença que tot està fet a semblança del nostre planeta? I, sobretot, quin tipus de limitacions tenen els nostres sistemes perceptius, fins i tot extensament variables entre les diferents espècies del nostre planeta, que potser no ens deixen concebre gran quantitat de fenòmens que poden passar al nostre voltant (o molt més enllà) ja que, simplement, no estem capacitats per captar-los?
Des d’un punt de vista modest considero que el més adient seria limitar-nos, mentre no tinguem eines realment capaces d’investigar més enllà d’on arriben les nostres possibilitats, a conèixer el nostre entorn més proper. Segurament són legítimes les ambicions d’arribar a controlar, o almenys conèixer, el sistema que regeix l’organització de tot l’univers. Però aquest és un desig que demostra, en certa manera, la inconsciència de la humanitat, que per altra banda s’ha anat ratificant al llarg de tota la història, amb la contínua aversió a totes aquelles troballes que en el seu dia van ser raó de condemna als seus descobridors per la transgressió cultural que proposaven, i que tard o d’hora s’han anat confirmant. Hem de pensar que encara avui dia ens podem trobar a anys llum d’un coneixement bast del nostre entorn, com s’hi trobaven els que creien, fa segles, que el planeta que habitaven era el centre de l’univers.
Si ens centrem en les constants universals, i més concretament en les estudiades en aquest apartat (la constant gravitacional, la velocitat de la llum i la constant de Planck), i en referència a l’enunciat “un altre univers”, és ben cert que la variació d’aquestes “invariables” generaria un tipus d’univers diferent. I si bé m’és difícil de raonar si aquests valors poden canviar en algun punt de l’univers, el que sí puc esperar, com he dit abans, és que existeixin altres variables que regeixin el comportament físic dels cossos presents en aquest univers. Variables que, al nostre voltant, no són presents o encara no han estat identificades. Pot semblar ciència-ficció, però qui sap si els planetes o astres de galàxies llunyanes no presenten algun tipus de càrrega, o generen algun tipus de forces de naturalesa diferent a les que nosaltres coneixem, i que els fan comportar-se d’un altre mode al nostre? Qui sap si la llum és realment una ona electromagnètica, o si bé aquesta definició és insuficient per avaluar-ne el seu comportament veritable?
L’únic que podem assegurar és que és probable que existeixin moltes incògnites encara no resoltes, i que el procés d’aprenentatge científic pot trobar-se, avui en dia, en un moment encara embrionari. La qüestió és no perdre l’esperit curiós i ambiciós que va dur a estudiosos com Newton o Einstein a donar grans passes en el coneixement de la veritat científica. Això, o assimilar que només sabem que no sabem (pràcticament) res.
Col·laboració de David Collazo per al capítol Constants universals