Tron

Col·laboració de Xavi Planas per al capítol Efectes especials

Tron (Steven Lisberger, 1982) és un film de la factoria Disney que va tenir un gran impacte visual a la seva època (dels primers en fer servir gràfics generats per ordinador) i alhora va ser fracàs comercial (per avançar-se al seu temps en molts aspectes). Els artistes conceptuals van ser Syd Mead (responsable dels efectes visuals d’Star Trek, Blade Runner i Alien) i el dibuixant de còmics Jean Giraud “Moebius” (Alien, Los Amos del Tiempo, Willow i Abyss). Tron seria un dels inicis del cinema animat per ordinador: Pixar (Toy Story, A Bug’s Life), DreamWorks Animation (Shrek, Antz), Fox (Ice Age)…

Més tard, Tron es va convertir en un referent per la temàtica (el lliure flux d’informació i la realitat virtual: el programador digitalitzat i programes pensants i personificats interactuen dins d’un ordinador) i els seus efectes especials (diversos videojocs s’han inspirat en l’escena de les carreres de motos), encara que avui no ens sorprengui tant a nivell de trama (ser una pel·lícula pensada per satisfer totes les edats fa que sigui insuficient per als adults i poc infantil per als nens, ningú la pot assaborir al màxim) i FX. Està clarament inspirada en les obres de William Gibson, Neal Stephenson i Philip K. Dick. Pel·lícules de ciència ficció com Johnny Mnemonic (Robert Longo, 1995) i The Matrix (germans Wachowski, 1999) són deutores de Tron, que va aparèixer abans del cyberpunk, i continuen el seu trajecte per anar més enllà. Va ser nominada als Oscar pel so i el vestuari, però, curiosament, no pel premi als millors efectes especials perquè l’Acadèmia va considerar que dissenyar efectes per ordinador era “fer trampa” (un argument incoherent si pensem en l’evolució que ha experimentat el cinema de Hollywood fins a l’actualitat, un espectacle impensable sense l’ús de la tecnologia digital).

Els directius de Disney no volien perdre el seu estatus privilegiat en el terreny de l’animació i van veure el projecte com una manera d’innovar creativament per arribar al públic. Disney va fer servir la Super Foonly F-1 (el motor de còmput usat per crear alguns dels gràfics de la pel·lícula), la PDP-10 més ràpida i única en la seva classe. La pel·lícula no té tantes imatges fetes per ordinador com sembla, ja que molts es van crear a partir d’efectes òptics tradicionals. El món electrònic es va filmar en 65mm (70mm amb la banda sonora, pel·lícula de format gran i alt contrast) en blanc i negre, mentre gravaven els actors davant d’una pantalla negra com a fons. Posteriorment, es va acolorir la pel·lícula amb tècniques tradicionals de fotografia i rotoscopia, aconseguint una plàstica estèril i orgànica alhora (sense buscar el fotorrealisme), i es va incloure la música de Wendy Carlos.

Per primer cop, es va utilitzar el contrallum per acolorir personatges i paisatges amb la tècnica “Pintura amb Llum” desenvolupada per Richard Taylor (en els 70’s la va utilitzar en anuncis de Seven-Up i Levi’s). La fotografia a contrallum comporta que cada fotograma sigui fotografiat de nou contra una font de llum. Filtres de colors sobre les lents de les càmeres i diverses exposicions matisaven personatges i paisatges mentre la intensitat de la brillantor es modulava. Cada fotograma es componia de diverses transparències de 16×20 polzades (alguns tenien impreses els tons de la pell, altres els ulls, els circuits…), que se sobreposaven sobre una caixa amb una font de llum i eren regravades amb els filtres adequats sobre la lent de la càmera.

Es van incloure tons negres pintats a mà per incloure fons a una escena. Els elements fotogràfics per composar els colors d’un fotograma es deien “paquet artístic”, que comprenia una mitja d’onze elements (a vegades fins a trenta). En tots hi havia unes 500.000 transparències impreses o pintades per al film. Un sorprenent treball tècnic basat en els dissenys de Jean Giraoud, Sid Mead (Blade Runner) i Dean Edward Mitzner. El procés va ser molt costós i no s’ha repetit en cap altre film. Es van combinar quasi 32 minuts d’animació generada per ordinador amb els personatges del film. Per generar els colors i les intensitats de llums dels vídeo-guerrers, els dissenyadors van jugar amb els tons, apagant àrees individuals de la figura de l’actor i sobreposant-les després en una única presa, per tal de degradar color i llum i aconseguir el personatge món electrònic. Va ser una feinada de postproducció de 10 mesos.

A més, durant la producció van haver diversos problemes tècnics: la tecnologia de llavors no permetia barrejar l’animació amb els actors (es va resoldre amb la tècnica de la pintura mate, fent servir fons pintats a mà i incloent animació tradicional); en les preses d’acció real dins del món informàtic no hi havia gairebé moviment de la càmera (Spielberg optà per donar una certa llibertat a la càmera de Jurassic Park quan la tecnologia ho va permetre); i els ordinadors no podien moure automàticament les imatges estàtiques que generaven (físicament, s’introduïen les coordenades una a una a l’ordinador).

El grup responsable dels efectes especials, MAGI, va utilitzar un ordinador Perkin Elmer System 3240 per fer els paisatges de Tron (calcular cada fotograma a generar). Funcionava amb 2 megabytes de memòria i 2 discos durs de 80 megabytes cadascun (superat àmpliament a l’actualitat per qualsevol ordinador personal), i en comunicació amb un Celco DFR 4000 per crear les imatges en un monitor. Molts animadors de Disney no van voler treballar en el projecte al témer que l’animació per ordinador els pogués deixar sense feina; i Disney va tancar els seus estudis d’animació a mà 22 anys després. La tecnologia es va renovant constantment i les indústries (la cinematogràfica és una d’elles) volen estar al dia.

Col·laboració de Xavi Planas per al capítol Efectes especials