Trinitat

Col·laboració de Roser Graell per al capítol Tres dimensions

La Trinitat és un fresc pintat entre 1425 i 1427 pel pintor renaixentista Masaccio (1401- 1428). L’obra es troba al seu emplaçament original, en el mur oest de l’Església de Santa Maria Novella de Florència. El fresc, considerat avui una de les obres iniciadores del Cuattrocento florentí, restà amagada rere un fresc de Vasari durant gairebé tres-cents anys. L’any 1860 però, la Trinitat fou redescoberta durant les tasques de restauració de l’eglésia.

Trinitat mostra el conjunt format per la Santíssima Trinitat, emmarcats entre unes columnes i situats en una capella pintada. Sota la volta de canó — en referència a la revaloració de l’art antic, motor del Renaixement — veiem la figura de Déu com a Pare, una figura que estén els braços. Aquesta, és l’única figura que està representada passant per alt les lleis de la perspectiva geomètrica mostrant així la seva omnipotència. Just per sota, la creu amb Jesucrist, el Déu fet home. I entre aquest i l’anterior, la tercera expressió de la Trinitat, l’Esperit Sant representat per un colom blanc. En un nivell inferior però encara emmarcats ea l’interior de la capella, apareixen representats la Verge Maria, a la banda esquerra, i Sant Joan Baptista a la dreta. Ambdós personatges estan dempeus. Ara bé, mentre Joan manté les mans en una posició d’imploració, Maria aixeca una mà en un gest que s’ha considerat exemplificador del patiment. Es tracta d’una incipient expressió d’humanitat, lluny de les verges inexpressives del període gòtic precedent.

Malgrat l’estatisme de l’escena, detectem aquest petit moviment que de fet, ja intuïa Giotto en la seva obra, del qual Masaccio n’era un gran admirador. La diferència però, Vasari al segle XVI ja la constatava escrivint que “no seria agosarat dir que les coses fetes amb anterioritat estaven només pintades, mentre que les seves [les de Masaccio] apareixen reals, vives i naturals”. D’aquesta naturalitat també en respiren els dos personatges agenollats situats fora del marc de la capella i més propers a l’espectador, sobretot pel que fa al tractament dels cossos i volums. Situats un a cada banda, els dos personatges en posició d’oració són les imatges dels donants, un comerciant important de Florència i la seva dona. Tanmateix cal destacar que, a diferència d’obres precedents, els donants se situen en una posició inferior però igualment proporcionats que els personatges divins, dennotant que la concepció teocèntrica del món ja havia donat pas a l’humanisme renaixentista.

La importància d’aquesta obra radica en el mode de representació de la realitat i el canvi que aquest suposà respecte els artistes precedents. Si bé Filippo Brunelleschi havia estudiat les antiguitats clàssiques i havia descobert les lleis matemàtiques de la perspectiva, aplicant-les en l’escultura i l’arquitectura, Masaccio fou un dels primers en posar-ho en pràctica pictòricament. En aquesta obra, l’espectador es troba davant d’un trompe l’oeil en tota regla, ja que gràcies a l’ús de les lleis matemàtiques aconseguia fer creure als florentins del segle XV que es trobaven davant d’una capella realment construïda. Vasari descrigué aquest efecte, admirat per la volta de canó pintada, tot argumentant que està traçada en perspectiva, amb una gran quantitat de quadres decorats amb rossetons que disminueixen de forma tant gradual i perfecta que semblen perforacions al mur “.

Masaccio pretenia, en certa manera, impressionar al públic però no hem d’oblidar que l’ús de les lleis matemàtiques per a recrear la perspectiva no són sinó la clau de la representació fidel de la realitat, obsessió que perseguirà a bona part dels pintors fins al segle XIX. Un acostament que Masaccio aconsegueix gràcies a l’ús de lleus clarobscurs, diferenciant zones més il·luminades de les més fosques, alhora que reforça els volums i la mateixa perspectiva. Un altre element que juga a favor de la representació realista és el fons. Lluny queden els fons daurats i, com a solució intermitja trobem aquests fons arquitectònics que ajuden a subratllar encara més la perspectiva geomètrica i el punt de fuga que se’n deriva.

Finalment, a la part inferior de l’obra hi ha representat un esquelet jacent sobre un sarcòfag. Masaccio incorpora en aquest punt una inscripció en baix relleu que ens podria recordar que més enllà de la mort, segons el dogma cristià, la redempció i salvació només són possibles a través de Déu. Aquesta és una de les interpretacions que s’han fet d’aquesta obra tot i que a partir de l’epitafi, podríem extreure’n nombroses reflexions: “Io fu già quel che voi sete: i quel chi són voi ancor sarete“, traduït com “Jo vaig ser el que tu ets, i el que ara sóc tu també ho seràs”.

Col·laboració de Roser Graell per al capítol Tres dimensions