Toshio Iwai

 

Col·laboració de Cris López per al capítol Música visual

Fer un cop d’ull a la trajectòria de Toshio Iwai ens permet apropar-nos al concepte actual d’artista. En una època on sembla que l’art s’ha instal·lat en la hibridació de mitjans i formes i al qual la tecnologia cada cop està més lligada, Toshio Iwai s’apropia d’aquestes característiques i crea peces que van més enllà de la pura traça.

Ningú hagués dit que un nen que es fascinava pel moviment i la imatge dissenyant flip-books i observant el funcionament dels predecessors del cinema arribés tan lluny. Zoòtrops i fenaquistocopis, aparells que simulaven la imatge en moviment i que van ser pasos endavant per a la invenció del cinema, van servir d’inspiració a Iwai per iniciar-se en aquest món.

Ja durant l’etapa d’estudiant, la seva imaginació el va fer destacar entre la resta. Dos anys abans d’acabar els seus estudis de Belles Arts i el màster en arts plàstiques i mitjans de comunicació, al 1985, va ser guardonat amb premis de renom al Japó (el Premi d’or de la High Technology Art Exhibition del 1985 i amb el Gran Premi de la dissetena edició de l’Exhibició d’art contemporani del Japó) per la seva instal·lació Time Stratum, que barrejava diverses experimentacions sobre els seus primigenis interessos en imatge i cinètica amb tècniques de vídeo i grafismes.

Toshio Iwai es caraceritza per haver desenvolupat diverses facetes de la seva carrera simultàniament. Així, combinava el disseny de video-jocs amb la creació d’instal·lacions permanents i no-permanents, o la participació en conferències i performances més, fins i tot, el disseny de personatges televisius.

El primer projecte d’Iwai després de deixar la universitat de Tsukuba va ser l’Otocky (1987). L’argument d’aquest videojoc ens mostra que Iwai pretenia allunyar-se dels videojocs convencionals, tot dissenyant productes entretinguts i vendibles i alhora experimentant amb diverses formes artístiques. El software proposava el següent: l’usuari dirigeix un astronauta que disposa un seguit d’estrelles al cel, tenint aquestes assignades una determinada nota musical. El resultat era la composició d’una petita cançó a cada partida.

Un projecte relacionat és Music Insects (1990), en el qual el jugador ha de pintar la pantalla amb diversos punts de colors associats a notes musicals. Quan els insectes passegen trepitjant aquests punts, es produeix una cançó.

Però, com s’ha esmentat, el treball d’Iwai sorprèn per la multidisciplinarietat. Aquest mateix any va ser contractat per una televisió japonesa per dissenyar l’escenari virtual d’un programa científic anomenat Einstein TV. Aquesta primera incursió en la televisió el va fer molt famós al seu país i van ser-li encomanats altres projectes pel mitjà, com el programa infantil Ugo-Ugo-Lhuga (1992-93), en el qual un tomàquet animat responia a les preguntes dels nens.

No obstant això, Iwai va voler tornar als camins d’experimentació en els quals s’havia iniciat abans de les seves feines en televisió: la simbiosi entre música i imatge. Els videojocs esmentats ja eren una primera iniciació en aquesta disciplina, però Iwai va voler endinsar-s’hi a fons a partir de les seves experiències en diverses exposicions d’art i tecnologia arreu de tot el món en les quals va participar (com l’Expo de Sevilla al 1992, l’Exhibició d’Antwerp al 1993, la Biennale d’Art Contemporani de Lyon al 1995, etc.).

Per exemple, d’entre les seves instal·lacions, destaquen tres peces realitzades durant aquests anys de recerca: Resonance of 4 (19994), Piano As Image Media (1995) i Composition on the table (1998-99). Barregen feixos de llum, colors i formes amb notes musicals i permeten l’usuari participar en una tasca de composició artística. Les dues últimes peces esmentades van ser utilitzades per Iwai en una de les performances que han tingut més ressó de la seva trajectòria artística: Music Plays Images and Image Plays Music. Amb la col·laboració del pianista Ryuchi Sakamoto, les notes del músic es convertien en imatges digitals, creant una vertadera obra d’art integrant a la perfecció les dues disciplines.

Totes aquestes investigacions entre la relació de la imatge i la música han dut Iwai als seus projectes recents més ambiciosos. D’una banda, l’Electroplankton (2005), una programa comercialitzat per Nintendo que recorda a Music Insects (l’usuari ha de moure diverses partícules de plàncton sobre un fons marí per composar música) amb la diferència que ara la marca internacional proporciona la tecnologia per a que qui jugui no estigui limitat a un teclat i pugui tocar la pantalla, sentir-la, parlar, etc.

També una altra marca internacional, Yamaha, ha comercialitzat un disseny original de l’artista: el Tenori-On. Es tracta d’una joguina, una mena de instrument musical del futur. Amb aquest aparell, Toshio Iwai ha pogut fer tangible les idees dels seus videojocs i ha fet un pas més respecte l’Electroplankton. Es tracta d’una panell de setze per setze leds sonors que l’usuari pot prémer o desplaçar per a crear diferents melodies. És un revolucionari instrument de música electrònica que s’allunya de la sonoritat de qualsevol instrument convencional i que pot marcar una tendència d’aquest art.

Toshio Iwai no intenta generar només aparells que apleguin imatge i música, com feien els orgues de colors anteriors. Tampoc pretén crear joguines que imitin sons d’altres instruments tradicionals com guitarres o pianos. Iwai genera amb els seus instruments uns sons únics, uns sons que ens sonen a futur però que ell ens demostra que són del present, que van units a la imatge per completar el seu sentit. Així com la població dels 40 podien trobar les seves obres dels artistes abstractes purament accesòries i ara les de Iwai puguin semblar-ho, amb el pas del temps comprovarem que l’artista japonès és, com ho va ser Fischinger en el seu moment, un visionari.

Col·laboració de Cris López per al capítol Música visual