Test de Turing

Col·laboració de Beatriz Escribano per al capítol Intel·ligència artificial

L’any 1950 el científic anglès Alan Turing (1912-1954) va publicar a la revista Mind l’article Computing Machinery and Intelligence, on introduia el concepte de Test de Turing. Com hem comentat a l’apartat anterior, aquest text es pot considerar el precursor del desenvolupament de molts camps de la intel·ligència artificial. Ell sostenia que els ordinadors podrien, en un futur, ser programats per adquirir habilitats que competirien amb la intel·ligència humana. Encara que no va ser totalment categòric fent aquesta afirmació, va afirmar que aquesta era una qüestió molt important per debatre, i no es va equivocar. Va decidir, aleshores, que intentaria ratificar-ho.

L’apartat més famós d’aquest article és el conegut com ‘Test de Turing’. Aquest pretén posar a prova la intel·ligència d’una màquina. La prova consisteix a suposar un jutge a una habitació i una màquina i un ésser humà en unes altres. El jutge ha d’esbrinar qui és la màquina i qui és la persona sota la premissa de què ambdós poden mentir quan contesten les preguntes que el jutge està encarregat de realitzar. Turing sostenia que si el jutge no era capaç de distingir entre els dos interlocutors, no hi hauria cap impediment per afirmar que aquella màquina era intel·ligent.

Alan Turing estava ben segur de que, tard o d’hora, els ordinadors ‘pensarien’. Així ho va apuntar al final de l’article citat anteriorment “Crec que a finals del segle XX les nostres idees i opinions hauran evolucionat tant com per a poder parlar sense vergonya de màquines pensants”. Com a matemàtic i estudiós de la lògica, defenia que pensar és realitzar operacions lògiques utilitzant símbols de manera adequada i que és indiferent qui realitze aquesta tasca, unes neurones o uns dispositius dins una capsa metàl·lica.

Aquest test ha rebut moltes crítiques d’aquells que volen salvaguardar la intel·ligència humana com la superior a tots els efectes (només es pot realitzar amb teletips, no considera la semàntica sinó que només intercanvia símbols, etc.). Existeix una prova (versió modificada del test de Turing) que intenta qüestionar la veracitat de la prova de Turing argumentant a partir de la semàntica. Aquesta, ideada per John Searle es denomina ‘Sala Xinesa’ i consisteix a situar a una persona dins una habitació aïllada excepte per un forat per on rep textos escrits en xinés que ha de respondre. Aquesta persona no sap xinés però té un llibre o manual que li explica com pot contestar, així que ho fa correctament. En teoria, aquest experiment rebat el test en el sentit de que un observador extern hauria d’admetre que l’habitació sap xinès o que el test de Turing no és suficient per determinar què és un procés intel·ligent. Però, aquest experiment confon dos conceptes: les qualitats mentals d’un procés (per exemple jugar als escacs) i els processos que el primer pot executar (un algoritme per jugar als escacs).

A hores d’ara és indiscutible que els ordinadors no superen en tots els aspectes als éssers humans, però tampoc es pot rebatre que sí ho fan en alguns camps. El més notable és el de la memòria. És molt sabut que les civilitzacions orals avançaven molt lentament en comparació a les escrites i això no és per altra cosa que per la capacitat limitada de les ments humanes d’emmagatzemar informació. A més, la iconografia tradicional posiciona als erudits com a persones molt intel·ligents. És clar que existeixen molts tipus d’intel·ligències, no només aquesta que es remunta als anys de la Il·lustració i la famosa ‘Enciclopèdia’.

En l’actualitat s’empra el test de Turing per quantitat de tasques relacionades amb informàtica, sobretot per a controlar l’enviament de correu spam. Una d’aquestes proves consisteix a introduir una sèrie de signes que a la pantalla apareixen distorsionats per tal d’identificar-te com a usuari. Es suposa que una màquina no és capaç de distingir els signes correctament.

Col·laboració de Beatriz Escribano per al capítol Intel·ligència artificial