Terminator 2
Col·laboració de Jordi Ruiz per al capítol Efectes especials
Els dibuixos generats per ordinador aporten noves idees als efectes especials tradicionals després de 80 anys i es veuen les limitacions dels efectes utilitzats fins al moment.
T1000, un androide d’una qualitat física semblant al mercuri líquid va necessitar més que animació mecànica, maquillatge, pròtesis per a ser realitzat i el van millorar amb efectes òptics establint una nova cota a la animació per ordinador.
El procés és el següent, mitjançant el programa Cyberware es recopilen les dades necessàries per conèixer totes les característiques del personatge T1000, com camina, com corre, com són les seves postures, les expressions facials. A partir de realitzar quadrícules al cos d´en Robert-Patrick (T1000) i dels seus moviments reals (reference videomatic) permet als dissenyadors ajustar al màxim el disseny del T1000 amb el personatge (Test walk animations). Llavors el Cyberware recopil.la les dades i les transforma en un dibuix en 3-D i finalment només cal afegir vida real a la geometria d´alló animat.
L’animació per ordinador té un paper molt destacat a la pel·lícula, gairebé com si es tractés d´un personatge més. Els dibuixants són capaços d´actuar a través de l´ordinador. El que realment dona vivacitat a les animacions són els petits detalls, les característiques del rostre, de les mans i dels músculs que els afegeixen a la imatge capa a capa per augmentar el realisme.
La càmera digital i el set digital tenen que ser iguals que a la realitat. L’actor digital també ha de mirar i actuar igual que el de carn i ossos. La animació i els elements de la imatge han de projectar ombres a l’escena.
Tal i com es pot apreciar en el fotograma, l’animació és brillant per tant produeix un reflex de les imatges que hi ha a l’entorn per donar més realisme. Això es fa crear una textura i s’engloba en el personatge.
Els estudis ILM (Industrial Light and Magic, empresa d’efectes especials de George Lucas) juntament amb Stan-Winston van utilitzar una revolucionaria tècnica d’escaneig per captar tots els moviments i formes de l’actor que va encarnar el T1000. Reconstruïen la cara digitalitzant les expressions facials. Després això els permetia animar-ho, moldejar-ho i crear cares humanes molt realistes. Ho van fer amb dues companyies ILM i Stan Winston, mestre dels efectes especials.
T2 va anar més enllà que el tentacle de l´aigua de “The Abyss” que adopta les cares de Ed Harris i Mary Elizabeth Mastrantonio.
Els plans es divideixen i es posen en cinc categories diferents per tal de combinar l’animació amb les figures reals del film. Les presses es divideixen entre el conjunt de les figures humanes, l’equip de la mort, les de l’equip de polialeació (col·loca animacions que tenen la característica que són com si fossin metall) i les presses en les que hi ha un canvi de passar del metall a la figura humana (metamorfosi digital). Per cada pla de cinc segons de duració a la pel·lícula necessitaven una mitjana de vuit setmanes. Per corregir qualsevol error que les limitacions del rodatge i l’animació oferien es retocaven amb Photoshop.
La utilització de maquetes i titelles en una seqüència de guerra i explosions amb trets s’aconsegueix amb la unió de dos plans. La capa més allunyada la constitueixen els avions i les explosions per la qual es va utilitzar una retroprojecció. Després es roda la titella amb animació “go-motion” davant de les pantalles dobles de retroprojecció. Després a l’ordenador es van afegir efectes visuals com fum i rajos.
La tècnica del “go motion” va ser una aportació de Tippett i el seu equip que utilitzà criatures mecàniques amb unes extremitats que quedaven connectades a motors controlats per ordenador, de forma que cada moviment quedava emmagatzemat en una memòria. D’aquesta manera era fàcil reproduir presses, així com incloure-hi modificacions (aportant major dinamisme al la tècnica de Harryhausen Stop motion).
Tot i això cal dir que la retroprojecció és una tècnica que gairebé no s’utilitza ja que l´ha desbancat el Chroma key o Blue screen (incrustació de dues imatges mitjançant la substitució d´un dels colors primaris, normalment el verd o bé el blau, els menys presents al cos humà). En aquest cas la utilització de la retroprojecció es deu a que proporcionava seguretat als actors perquè els ajudava a situar-se en la narració al veure la imatge en segon pla.
En resum, aquesta pel·lícula ha estat capaç gràcies a una extremada síntesis de tècniques, maquillatge, robots, ordinador, acció en viu amb el fotomuntatge o l´Stop motion (animació frame a frame) amb maquetes o bé mitjançant l´ordinador. Programes de software com Morphing permeten totes les fusions d´imatges imaginables, així queda demostrat a Terminator II : el judici final.
Col·laboració de Jordi Ruiz per al capítol Efectes especials