Telefonia mòbil
Col·laboració de Jordi Fàbregas per al capítol Telefonia
La telefonia mòbil, o també anomenada telefonia cel·lular, està formada bàsicament per dues grans parts: una xarxa de comunicacions (o xarxa de telefonia mòbil) i els terminals (o telèfons mòbils) que permeten l’accés a aquesta xarxa. El telèfon cel·lular consisteix en un dispositiu de comunicació electrònic amb les mateixes capacitats bàsiques d’un telèfon de línia telefònica convencional. A més de ser portàtil és sense fil al no requerir cables conductors per a la seva connexió a la xarxa telefònica.
Els telèfons mòbils o cel·lulars són en essència uns radiotelèfons de baixa potència. Les trucades passen per transmissors de ràdio col·locats dintre de petites unitats geogràfiques anomenades cèl·lules. Les cèl·lules cobreixen gairebé la totalitat del territori, però especialment les zones habitades i les vies de comunicació (com carreteres i vies de ferrocarril) des d’on es realitzen la majoria de les trucades. Els transmissors de ràdio estan connectats a la xarxa telefònica, això permet la comunicació amb telèfons normals o entre si.
Cèl·lules contigües operen en diferents freqüències per evitar interferències. Atès que els senyals de cada cèl·lula són massa febles per a interferir amb les d’altres cèl·lules que operen en les mateixes freqüències, es pot utilitzar un nombre major de canals que en la transmissió amb radiofreqüència d’alta potència. Quan un usuari passa d’una cèl·lula a una altra, la transmissió ha de canviar de transmissor i de freqüència. Aquest canvi s’ha de realitzar a alta velocitat perquè un usuari que viatja en un automòbil o tren en moviment pugui continuar la seva conversa sense cap tipus d’interrupció.
Cada cèl·lula cobreix una superfície d’uns 16 quilòmetres quadrats (4 x 4 km) aproximadament, emprant per a això una estació base equipada amb el transmissor-receptor i la seva respectiva antena, així com l’equip amb el qual s’estableix la comunicació en la xarxa. Normalment existeixen centenars de cèl·lules o hexàgons distribuïts per tota una ciutat per a donar cobertura de telefonia sense fil a qualsevol usuari. Com l’abast de cada estació base se circumscriu solament a l’àrea d’influència de l’antena, a mesura que ens allunyem d’aquesta i ens acostem al límit del seu abast, el senyal comença a afeblir-se i automàticament la comunicació telefònica es transfereix a l’estació següent. Tot aquest procés ho controla una estació de commutació de telefonia cel·lular, que permet que la comunicació es mantingui en tot moment sense caure durant tot el temps que duri la conversa.
La modulació en freqüència de banda estreta és el mètode més comú de transmissió i a cada missatge se li assigna una portadora exclusiva per a la cèl·lula des de la qual es transmet. Avui dia ja existeixen telèfons mòbils multibanda que poden utilitzar dos o tres portadores alhora, amb el que es redueïx la possibilitat que el telèfon perdi el senyal.
Els telèfons mòbils digitals es poden utilitzar en qualsevol país del món que utilitzi el mateix sistema de telefonia mòbil. També existeixen telèfons mòbils que permeten l’accés a Internet, la transmissió i recepció de fax, i fins i tot videotelèfon.
Col·laboració de Jordi Fàbregas per al capítol Telefonia