TechnoSphere

Col·laboració de Cristina Tapia per al capítol Vida artificial

TechnoSphere va ser un medi digital creat per Jane Prophet, Gordon Selley i Mark Hurry que va veure la llum per primer cop l’u de setembre de 1995, moment en què es van desenvolupar molts simuladors de vida artificial amb el creixement del World Wide Web. Es tractava del primer entorn de vida artificial a la xarxa, un lloc on els usuaris de qualsevol punt del planeta podien crear criatures i posar-les a viure dins d’aquest medi ambient 3D. Amb una interfaç força senzilla, els usuaris havien de composar cadascuna de les parts de la seva mascota, convertint TechnoSphere en un univers de convivència entre multitud de diferents animals o mascotes virtuals; un univers que els seus creadors van a nomenar “ecologia digital”.

Respecte al territori de TechnoSphere, el paisatge virtual consistia en 16 Km2 de terreny capaç de suportar unes 4.000 criatures, malgrat que consta que en ocasions van arribar a coexistir fins a 20.000. Aquests 16 Km2 es composaven de grans serres muntanyoses i amplies planures on evolucionaven els animals i les plantes, que competien per la seva existència.

Aquesta ecologia estava governada per la teoria del caos i algoritmes similars que determinaven un patró de comportament concret i únic per a cada criatura, gràcies als seus components i a la interacció que duien a terme amb altres criatures i amb l’entorn. Per tant, no es podia predir com actuaria la criatura o quins esdeveniments es donarien. Ara bé, l’única cosa segura i comú es que totes elles acabarien morint, ja fos per edat (cadascuna podia viure cinc mesos com a màxim) o devorada per altre criatura.

Els usuaris que accedien a la web de TechnoSphere podien crear la seva forma de vida artificial pròpia, construint carnívors o herbívors seleccionant uns quants components (com ho poden ser: cap, cos, ulls, etc.). El seu “ADN digital” es relacionava amb cada part del cos i la resta d’atributs que mancaven per completar la criatura (velocitat, percepció visual, etc.) es determinava a partir de les seves característiques respecte les seves fortaleses i debilitats (la seva capacitat de supervivència). Un cop terminat el disseny de la criatura, s’havia de batejar, relacionar-la amb una adreça de correu electrònic i, per últim, deixar-la al medi digital. A partir d’aquí l’usuari rebia informació de la seva “mascota” a partir del correu (quan es donaven esdeveniments especials) o a partir d’una sèrie d’eines d’interfície.

Un cop la criatura iniciava la seva vida començava a desenvolupar-se: es relacionava amb les altres criatures o les esquivava, menjava, lluitava i, fins i tot, podia acabar amb parella i descendència. Aquesta descendència eren variants dels pares, a vegades incorporant aspectes d’ambdós o bé afavorint els atributs d’un d’ells. Només hi havia un gènere per a les criatures, per tant, la criatura que iniciava l’aparellament era el pare que acabava cuidant dels descendents. El comportament de les criatures es definia a partir d’una sèrie d’algoritmes anomenats Creature Comforts que determinaven, per exemple, que el comportament d’aparellament només es podia iniciar si la fam de cadascuna de les criatures estava saciada almenys al 50%.

El projecte va gaudir d’una gran popularitat, fins al punt que 100.000 usuaris van crear al voltant d’un milió de criatures a la versió online, sovint causant que el servidor anés més lent i, fins i tot, arribés a caure. I, continuant amb aquesta popularitat, és necessari esmentar que molts museus i centres d’educació van veure a TechnoSphere una eina ideal d’ensenyament. La innovació tecnològica i les seves imatges digitals van ser de tant interès que van ser el centre de diverses instal·lacions a museus on els visitants creaven criatures (mitjançant pantalles tàctils) que podien observar a través d’unes grans pantalles de la instal·lació.

L’experiment va operar online fins l’any 2002 i no va tornar a reaparèixer fins fa poc sota el nom de TechnoSphere III. En definitiva, TechnoSphere va suposar una revolució pel que fa a la investigació de la vida artificial.

Col·laboració de Cristina Tapia per al capítol Vida artificial