Tales de Milet

 

Col·laboració de Joan Botta per al capítol Càlculs grecs

Tales de Milet representa la mentalitat radicalment nova dels jonis. La filosofia (que etimològicament és quelcom semblant a “amor pel saber”; filo = amor; sophia=saber) neix a Grècia i Tales n’és el pioner. L’any 585 a.C. prediu un eclipsi solar. Lluny de prediccions anteriors basades en l’observació i la repetició, amb Tales l’eclipsi solar era resultat de càlculs racionals i prou, sense implicacions religioses. Així, si bé alguns sacerdots havien pogut endevinar abans la data d’algun altre fet excepcional, la gran novetat en Tales és que no usa aquest coneixement per atemorir el poble o per prendre una posició preeminent, sinó que l’encert únicament confirma que els seus càlculs són correctes.

El món del jonis era nou. Això va ser degut bàsicament a què el comerç i la navegació van agafar una gran embranzida. Amb no gaire coneixements han de viure en unes condicions que, sumades, donen un resultat tan nou com el naixement de la mentalitat racional. Per començar són emigrants de les diverses ciutats-Estat gregues, és a dir, ciutats independents unes de les altres, amb diferent història política, amb costums diferents, bo i compartir un mateix substrat cultural (llengua grega, déus comuns, olimpíades, relats homèrics…). Aquests emigrants s’han d’espavilar a les noves ciutats fruit de la colonització grega a la costa de l’actual Turquia. Entren en contacte amb altres pobles (altres llengües, altres valors, altres déus, etc.) i això aboca a relativitzar el caràcter absolut dels propis valors i mentalitat. Tot i que el procés fos molt més complicat, es pot representar o simplificar de la manera següent: 1) “què equivocada que està aquesta gent, desconeixen el nostres déus i mira en què creuen”; 2) “ara bé, ells també se sorprenen dels nostres déus i costums”; 3) “i si nosaltres pensem que ells s’equivoquen i ells pensen que nosaltres ens equivoquem, tal vegada, ens equivoquem uns i altres”. Cal destacar que els grecs són capaços de fer aquest raonament, a diferència, per exemple, de les expedicions colombines, que es dediquen a canviar la fe dels territoris conquerits. Així doncs, sembla clar que aquest context jònic és l’adient per a una societat on la raó és l’eina fonamental per a viure, i on fer-se preguntes sobre el perquè de les coses és l’habitual. Calia, però, una figura preeminent, capaç d’aprofitar plenament el context. Una figura amb prou força com per consumar un canvi radical de mentalitat. Un canvi comparable amb el que representà, tants segles més tard, el Renaixement. Un canvi protagonitzat per Tales de Milet.

I, de fet, sembla adient que Tales sorgeixi en un ambient com aquest. Avui en dia la ciència ens aporta multitud de respostes a preguntes que, en el passat, només trobaven resposta al món místic. Per aquest motiu, que algú digués a la Grècia de fa més de dos mil anys que l’origen de tot és l’aigua pot semblar mancat de rigor i, fins i tot, de mèrit. Res més lluny de la realitat, ja que la vertadera importància de l’afirmació de Tales radica en el fet que fou el primer en buscar respostes en la pròpia naturalesa. Efectivament, darrere aquesta teoria hi ha la nova voluntat de comprendre racionalment la naturalesa. Això pressuposa que la raó humana identifica un nou element d’estudi que anomena “naturalesa” i que, a continuació, passa a explicar-la només amb l’esforç de la pròpia raó, prescindint de divinitats. La novetat radical està justament aquí: com s’ha dit, es busquen respostes racionals, fet que comporta la que, ara sí, és la gran novetat; la consideració de la raó humana com a eina competent per trobar explicacions racionals, justificables, amb uns perquès que no es basen en cap autoritat exterior a la raó, o sigui, a un nivell diferent dels relats o discursos mítics i religiosos.

La resposta racional és sempre oberta, incompleta i inclou el dret al dubte justificat en noves raons i proves; les respostes mítiques són definitives, es presenten com a acabades i dogmàtiques. Així doncs, la gran diferència és que la ciència és refutable, i per això és racional, mentre que la fe cal acceptar-la. Això es pot resumir en l’afirmació segons la qual la raó humana investiga i cerca la comprensió a través de raons (suposicions que apunten a fets), mentre que les religions i les mitologies exigeixen obediència i amenacen a qualsevol que gosi seguir preguntant i no es conformi amb l’autoritat del dogma. Tales s’enfronta amb la seva afirmació a una tradició que basava les seves explicacions sobre allò que no entenia en Déus, de forma que el seu mèrit, més enllà de si el món està fet o no d’aigua o de si sura en un oceà, radica, com s’ha dit, en explicar el món des del propi món, sense elements externs.

Dit això, sembla interessant també saber per què Tales tria l’aigua. Probablement es deu a coneixements adquirits en viatges a Egipte. Tales coneix part del saber astronòmic dels sacerdots egipcis o els càlculs que feien els agrimensors per a delimitar els camps negats després de les periòdiques crescudes del Nil. Igualment, Tales observa que la pols sura damunt l’aigua, d’on potser treu la idea de la Terra surant sobre un oceà, i veu que l’absència d’aigua aboca a la mort. Segurament aquests i altres factors provoquen que es fixi en l’aigua com a element present arreu.

Per tot plegat, els jònics amb Tales al capdavant són la referència de la cultura europea i occidental en general. No en va la Filosofia neix a Grècia i la contribució de Tales n’és, com s’ha dit, la referència pionera.

Col·laboració de Joan Botta per al capítol Càlculs grecs